20/03/2023 | 21:00
Fa uns dies em va sacsejar una notícia d’El País titulada: “El gran reto verde: el reciclaje en las energías renovables”, amb un subtítol gens sorprenent que deia: “Europa prohibirá a partir de 2025 acumular en vertederos los aerogeneradores, placas solares y baterías que llegan al fin de su vida útil”. L’article parlava sobre un tema clau en la disputa actual cap a la transició energètica renovable, que és el reciclatge dels metalls imprescindibles per al funcionament d’aquestes tecnologies elèctriques o electròniques com són les plaques solars, els molins eòlics, les bateries o les associades a la digitalització. A més, tal com explica la investigadora en Ecologia Industrial Alicia Valero, entrevistada per CRÍTIC el 2021, hem demostrat que, paradoxalment, les tecnologies que aparentment són més eficients des d’un punt de vista energètic també són altament ineficients en l’ús de matèries primeres.
Un cop feta la pregunta actual i transcendental de “qui, on i com ho posarem, tot el que cal per fer la transició de model energètic”, cal fer-se la pregunta següent i pertinent de “i com ho mantindrem tot això, a llarg termini?”. En un context d’augment de la tensió dels límits biofísics del planeta i d’uns recursos naturals cada vegada més escassos, difícils d’extraure i amb grans impactes socioambientals —molt especialment al Sud global— és impossible plantejar el sosteniment del sistema capitalista global i extractivista a llarg termini sense el factor del reciclatge dels metalls. Totes les tecnologies que permeten avançar cap a la suposada descarbonització de l’economia, i ara sense entrar a comptar-hi les elevades emissions associades en els processos d’extracció, d’elaboració i de distribució, necessiten de manera imprescindible la presència d’uns metalls escassos, encara que sigui en molt petites quantitats.
Alguns d’aquests metalls imprescindibles per aconseguir la transició energètica renovable són el níquel, el liti, el cobalt, el coure, l’alumini, el grafit, el manganès o el conjunt dels elements anomenats terres rares. La majoria de les seves disponibilitats naturals ja són quasi crítiques i, de fet, la Unió Europea elabora una llista triennal sobre les matèries primeres crítiques on, des del 2011, el nombre de matèries primeres crítiques no ha parat d’augmentar, ja que ha passat de 14 al primer informe fins a 30 en el darrer, que fou publicat el 2020, que és el que veieu a continuació.
Segons les estimacions econòmiques actuals, és previst que el 2030 les demandes d’elements clau com el liti o el cobalt augmentin un 1.800% i un 500%, respectivament; i un 6.000% per al liti i un 1.500% per al cobalt el 2050. D’altra banda, no oblidem que la Unió Europea representa un 6% de la població mundial, tot i que consumeix entre un 25% i un 30% dels metalls. Sense canvis urgents i dràstics en el consum de metalls, és previst que aquest augmenti més d’un 60% per capita cap al 2060, només a la Unió Europea. En resum, està pronosticat que extraurem tants minerals durant aquesta dècada i la següent com en tota la història de la humanitat, la qual cosa fa que en casos com el liti o el cobalt la demanda prevista d’aquests metalls ja superi les seves reserves minerals conegudes.
Aquestes dades són esfereïdores, tenint en compte que actualment hi ha molts metalls com el niobi, l’indi, el liti, el gal·li o l’escandi que tenen una taxa de reciclatge marginal, que no arriba ni a l’1% i, en pocs elements, se supera el 20% de la contribució del reciclatge a la satisfacció de la demanda.
Després de tot això i més, urgeix preguntar-nos el següent: com ho farem per gestionar la renovació d’aquells molins, plaques o altres tecnologies clau quan estiguin arribant al final de la seva vida útil (per exemple, la vida d’una turbina de molí eòlic és de 20 a 30 anys) en un context de tensió i escassetat mineral creixent? Segons un darrer informe d’Ecologistes en Acció, durant els passats 20-25 anys s’havia d’haver fet el gruix de la transició energètica mundial si volem evitar els pitjors escenaris dels impactes climàtics i el desequilibri total de la biosfera.
Urgeix un replantejament industrial a llarg termini per aconseguir implantar mesures que recuperin sobirania industrial a Catalunya
La falta de visió ecològica, social i estratègica del capitalisme europeu i les mancances de capacitat de la Unió Europea pel que fa a l’extracció, la transformació, el reciclatge, el refinament i la separació (en el cas del liti o de les terres rares, per exemple) reflecteixen una manca de sobirania i una elevada dependència del subministrament procedent d’altres parts del món, associada a moltes tensions geopolítiques i a grans desastres ecològics o conflictes socioambientals (com els recollits a l’Atles de Justícia Ambiental). A més, determinats materials extrets a Europa com el liti han d’abandonar el continent per ser transformats i, a dia d’avui, la majoria dels punts clau d’aquesta cadena de valor estan principalment ubicats o controlats per la Xina.
Per tant, urgeix un replantejament industrial d’horitzó a llarg termini que transformi tots aquells sectors i àmbits laborals que —tensionats cada vegada més per la crisi ecosocial i altres vulnerabilitats existents— s’acabaran més aviat que tard i que així reverteixi la tendència per aconseguir implantar mesures que recuperin sobirania industrial a Catalunya, també com a estratègia d’estat, essent clau al sud d’Europa.
Segons Ecologistes en Acció, actualment hi ha més de 2.500 explotacions mineres en actiu a l’Estat espanyol, algunes de les quals amb un llarg historial de polèmiques ambientals i d’irregularitats legals i administratives, encara que és difícil saber-ne el nombre exacte i les futures previsions, ja que ha quedat demostrada la pressió que ve de la Unió Europea perquè l’Estat espanyol sigui una important zona de sacrifici en mineria per a la UE. En aquest sentit, cal recordar que la mineria de metalls és una de les activitats extractives més perjudicials per al medi ambient, ja que provoca la contaminació d’aqüífers, una quantitat ingent de residus i llots tòxics, la desforestació de grans superfícies i grans emissions de diòxid de carboni associades a la logística i al transport de les seves mercaderies i processos de transformació industrial.
Hi ha alternatives a la mineria i a l’extractivisme
D’altra banda, les alternatives i solucions hi són, i cal reivindicar-les molt més. A escala mundial es calcula que es generen uns 50 milions de tones de residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE) anuals, i a l’Estat espanyol, al voltant d’un milió de tones. De totes aquestes tones de RAEE, només se’n recupera cap a un 20%, mentre que el 80% restant acaba en incineradores o en abocadors. Algunes de les solucions passen per la reducció del consum, per l’ecodisseny o per aconseguir la fi de la impertinent estratègia consumista de l’obsolescència programada. Es calcula que el volum de bateries de cotxe elèctric que arriben al final de la seva vida útil del primer ús no serà significatiu fins al voltant del 2050; tanmateix, les estratègies per optimitzar-ne l’ús s’haurien de posar en marxa molt abans, ja que, segons un informe darrer de l’Agència Internacional de l’Energia, l’augment de la venda de cotxes elèctrics privats ha passat de ser inferior al 2% el 2017 a quasi el 20% el 2022.
Altres solucions, com el reciclatge de metalls a través de la mineria urbana, estan agafant rellevància darrerament. Si a l’Estat espanyol el reciclatge de metalls comptés amb el suport legislatiu, polític i econòmic necessari, s’estima que podria cobrir una part molt important de la demanda total de molts dels metalls necessaris per a la transició energètica renovable i, fins i tot, superar àmpliament la demanda total en alguns casos, com el del coure o l’or. A més, el reciclatge de metalls proporciona una resistència i durabilitat molt importants, perquè molts d’aquests metalls escassos poden ser reciclats quasi infinites vegades sense perdre propietats ni qualitat.
Tornant a l’inici de l’article, és aquí on hi hauria d’entrar urgentment en joc una proposta de país sòlida, estratègica, de control públic i d’inversió a llarg termini, que fes que Catalunya fos pionera en el sector del reciclatge de metalls a través de la mineria urbana o la recuperació de metalls via processos fisicoquímics, i s’aconseguís així que la viabilitat dels parcs solars o eòlics (actuals o futurs) passés per una gestió pública.
En lloc de fer cotxes elèctrics o bateries, hauríem de centrar els esforços a aconseguir ser un pol de reciclatge de metalls
En la reconversió de les zones industrials cada vegada més fràgils del país com poden ser les de la Zona Franca, del Vallès o del Baix Llobregat —amb els darrers casos del tancament de Nissan o el progressiu decreixement productiu del cotxe de combustió de SEAT a Martorell—, i aprofitant al màxim les infraestructures actuals, s’obren portes per a la transformació laboral d’aquests sectors per motius de justícia climàtica i social. En lloc de fer cotxes elèctrics o bateries, que veiem que no solucionen gaire res a llarg termini, hauríem de centrar els esforços a aconseguir ser un pol de reciclatge de metalls per avançar cap a una transició energètica renovable molt més justa.
Per transformar el sector secundari a Catalunya i recuperar una sobirania industrial cada vegada més castigada als ritmes globals i frenètics del capitalisme, cal planificar i fer evolucionar la política industrial en aquest avenç imprescindible cap a la transformació verda i social. Creure’s una aposta així representa més sobirania industrial, futurs llocs de treball, menys espoli i menys contaminació al Sud global i menys emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) associades a tota la cadena de producció de la transformació o renovació d’aquests sistemes tecnològics vitals per descarbonitzar l’economia i abandonar el capitalisme fòssil que ens està empenyent cap al col·lapse ecosocial. Essencialment, per fer front al que ja digué D. Danilo Bartelt: “El capitalisme extractivista és molt més que un model socioeconòmic: és una doctrina de saqueig”.
