‘Adolescence’: on posem el focus?

La sèrie de Netflix està tenint una incidència inèdita en el debat públic i està generant molta anàlisi en els mitjans. Però, en molts casos, s’ha caigut en el fet de fomentar l’alarmisme al voltant de l’ús dels telèfons mòbils i d’internet per part dels joves i en el fet de reduir els temes de la sèrie als incels [abreviatura de l’expressió anglesa involuntary celibate, ‘celibat involuntari’], però la sèrie parla de moltes altres qüestions que són fins i tot més interessants, perquè tenen a veure amb problemes estructurals. On posem posant el focus?

Podríem posar el focus en el retrat de la masculinitat. Perquè la mirada de la sèrie és la d’un pare que s’adona que, malgrat que no volia fer com el seu propi pare, ha acabat traspassant al fill unes idees de masculinitat tradicional que l’han fet patir (admet haver-lo apuntat a futbol i avergonyir-se del fill davant dels altres pares quan veu que no se’n surt).

Podríem posar el focus en la desconnexió emocional. Que és molt clara entre el pare i el fill i està relacionada amb la idea anterior, ja que el fill no se sent acceptat pel pare. Això es reflecteix a la comissaria, quan el pare no abraça el fill en una situació en la qual necessita consol. La sèrie apunta aquí a les dificultats de les relacions marcades per una masculinitat tradicional, per basar-se en una connexió emocional. El policia s’adona d’aquesta situació i intenta connectar amb el seu propi fill.

Segons la sèrie, l’assetjament escolar és un cercle viciós de violència psicològica i física que no s’acaba mai

Podríem posar el focus en la situació socioeconòmica de la família. El nen té molt present la seva condició de ser de família treballadora. Identifica de seguida l’accent pijo de la psicòloga i té al cap que al seu pare no li agrada la feina que fa. Explica que treballa en hores intempestives perquè es cobra més i així és com pot guanyar prou diners. Això accentua la manca de contacte entre el pare i el fill, ja que no és a casa a les mateixes hores que el fill. De fet, és una família que no té espais per fer activitats junts, com es mostra en l’episodi en el qual volen celebrar l’aniversari del pare i no saben què fer perquè, clarament, no acostumen a fer res plegats. La situació econòmica de la família també es reflecteix en l’episodi de la furgoneta, quan el pare es nega a acceptar que cal repintar-la, perquè fer-ho seria massa car i no s’ho poden permetre.

Podríem posar el focus en el problema de l’assetjament escolar. El pare intenta que el fill s’ajusti a una masculinitat tradicional perquè sap que la realitat és que, si no ho aconsegueix, el fill pot ser objecte de burles i d’assetjament. El pare explica, gairebé al final de la sèrie, un episodi d’humiliació pública on tota la classe se’n va riure. En l’intent que al fill no li passi el mateix, el força erròniament a encaixar en aquests mateixos estàndards. L’assetjament també és l’origen de tot el conflicte, ja que la primera a ser assetjada és la Katie, la víctima, de qui es riuen fent-ne circular unes fotografies despullada. Després, ella assetja el protagonista, com a reacció a la situació en què es troba. La sèrie ens diu així que l’assetjament escolar és un cercle viciós de violència psicològica i física que no s’acaba mai.

Podríem posar el focus en la gestió de la ira per part dels homes. Tant el pare com el fill tenen rampells d’ira que fan por a les persones del seu entorn. La sèrie els inscriu en una definició de normalitat familiar. De fet, el nen diu que el pare té rampells d’ira, “però és bona persona”. Aquesta mateixa idea reapareix amb el seu propi rampell d’ira, que acaba amb la mort de la Katie. La sèrie ens obliga a reflexionar sobre els problemes dels homes per gestionar les emocions que acaben emergint en forma de crits i d’esclats d’agressivitat no controlada. També com això obliga les dones a ser curoses per evitar aquest esclat. De fet, dels dos fills de la parella, el fill és qui pot tenir el rampell d’ira. La filla no se’l pot permetre. No només això, sinó que, en el magistral episodi final, tant la filla com la dona han de sobreposar els sentiments del pare als seus. La història ho justifica parcialment pel fet que és l’aniversari del pare i el volen animar, malgrat la situació terrible en la qual es troben, però no deixa de mostrar-nos les dones, mare i filla, anant amb peus de plom i intentant que la seva figura masculina de referència (el marit, el pare) no esclati d’ira sobrepassat per una situació, que és exactament la mateixa en què es troben elles. Però els sentiments d’elles no són prou importants: és a ell a qui s’ha d’ajudar i evitar que esclati. Ell és més incapaç de gestionar les seves emocions. I alhora és més important. Una idea de fons profundament normalitzada socialment.

Hi ha una associació entre poder/masculinitat tradicional i el dret a accedir al cos de les dones

Podríem posar el focus en la idea que hi ha homes que creuen tenir dret a accedir al cos de les dones. El model de masculinitat tradicional que l’adolescent dona per bo assumeix que ser un mascle d’èxit en aquests paràmetres dona dret a accedir al cos de les dones. Quan parla del company que aconsegueix les fotografies de la Katie, ho veu com un privilegi que el company desaprofita. Com que ell creu que no pot accedir a aquest privilegi, perquè no encaixa en els estàndards de masculinitat, ho intenta quan ella està en el seu moment més baix i vulnerable, ja que pensa que així té possibilitats d’accedir-hi. Hi ha una associació entre poder/masculinitat tradicional i aquest dret. Per això, quan ell té el ganivet (té el poder), es creu amb dret d’accedir al cos de la Katie i diu d’ell mateix que va ser bona persona perquè no ho va fer quan podria haver-ho fet i dona per descomptat que és el que haurien fet la majoria dels nois. El motiu últim per intentar accedir a la Katie no és que li agradi, cosa que nega en diverses ocasions, sinó que és per sentir-se com un mascle tradicional, per gaudir del poder i de l’acceptació que implica.

Podríem posar el focus en les grans corporacions tecnològiques. Que són les que, en última instància, dissenyen els algoritmes que mostren els continguts que veiem a les xarxes socials. Hi ha un moment en què el pare explica que estava mirant coses sobre fer esport al gimnàs i li va aparèixer un discurs de retòrica masclista. Aquí s’evidencia que no el va buscar, com tampoc no el devia cercar el seu fill. I, tot i que la sèrie assenyala la figura de l’incel (el personatge sinistre del magatzem), també insinua que hi ha interessos al darrere d’aquests discursos, que els promouen a través de les xarxes socials i donen força a un moviment que és una reacció al creixement del moviment feminista i del col·lectiu LGBTI en els últims anys.

Podríem posar el focus en el sistema educatiu. La sèrie ens mostra un institut amb un professorat desbordat i, en algun cas, que no té interès genuí a fer bé la seva feina (en cert moment que es menciona el tema dels incels, la responsable de l’escola diu que no sap què és, tot i que li sona que els nois parlessin d’un tal Andrew Tate). Es mostra un ecosistema fortament jerarquitzat i dividit entre populars i no populars (en el cas que ens mostra la sèrie, seguint els paràmetres de la masculinitat tradicional). I també un descontrol i una deixadesa que inhabilita en gran mesura el professorat, que amb prou feines pot dedicar-se a evitar baralles i episodis d’assetjament, molts dels quals passen sense que se n’adonin, i contenir alumnes disruptius que volen cridar l’atenció. També evidencia la incapacitat del sistema educatiu per solucionar problemes individuals que, en realitat, venen de l’espai domèstic, i que esdevenen socials. La detectiva recalca que sovint l’únic que necessiten els nanos és un únic referent que els faci sentir bé amb ells mateixos, cosa que ella va trobar en una professora excepcional. Finalment, la sèrie també mostra la inexistència d’un sentiment de comunitat al qual els alumnes podrien recórrer per sentir-se que pertanyen a algun lloc. Llavors se senten sols i busquen la pertinença en altres llocs.

És una mirada adultocèntrica al món adolescent i també és una mirada espantada

Podríem posar el focus en el fet que les dones no hi tenen veu. Els personatges femenins són majoritàriament ignorats a la sèrie, de forma molt conscient. Ho reconeix des del moment que la responsable de l’institut presenta primer el policia home, atribuint-li autoritat, i després remarca que havia oblidat presentar la seva companya. És una manera de la sèrie de mostrar com de fàcilment es pot fer invisible una dona en situacions socials (i, a més, ve de part d’una dona). La sèrie fa el mateix amb el personatge de la Katie, que no té punt de vista, tal com verbalitza la dona policia que diu que sempre se centren en la ment de l’agressor i que ningú no pensa en el punt de vista de la víctima. La sèrie ho admet i alhora n’és partícip perquè situa l’origen del conflicte en els personatges masculins, i això és el que vol explorar, malgrat tot.

Podríem posar el focus en el fet que la sèrie mateixa cau en l’alarmisme. Al capdavall, és una mirada adultocèntrica al món adolescent i també és una mirada espantada. Fins i tot es podria argumentar que el protagonista de la sèrie és el pare, interpretat per Stephen Graham, que és cocreador de la sèrie. Fruit d’aquesta mirada, hi apareix també la inquietud paterna, en certa manera inevitable, de no saber què fan els fills quan es tanquen a l’habitació i de la influència que poden tenir els discursos de fora de casa en una edat de formació de la identitat en què els adolescents són (hem estat) molt porosos a idees que venen de fora de l’àmbit familiar. Una altra cosa és que s’hagin de prendre mesures davant d’aquesta por. O que això sigui l’únic amb què ens quedem d’Adolescence. De fet, posar l’èmfasi en els elements externs (incels, etc.) no porta enlloc i és molt més còmode que fixar-se en els elements interns, que sí que depenen de nosaltres (com a individus, famílies, societat) i que la sèrie també assenyala.

Podríem posar el focus en el fet que és una ficció. Encara que això sembli una obvietat, no ens la podem prendre com un estudi sociològic. Hi ha elements de la sèrie que estan al servei del discurs, però també n’hi ha d’altres que estan al servei de fer-ne una ficció que atrapi. La sèrie se’n surt prou bé de fer aquests equilibris, però és important tenir en compte que l’interès de fer una bona ficció també apareix en elements com ara el tractament del personatge del Jamie, que inicialment sembla molt vulnerable i, després, en la sessió amb la psicòloga, mostra una fermesa impròpia de l’edat que té. Això fa que el canvi sigui més impactant, ja que inicialment la sèrie ens fa creure que podria ser innocent. S’aprofita hàbilment de la convenció de les sèries criminals, on sovint qui sembla culpable (per més que ho sembli) no ho acaba sent. En última instància, tampoc no ofereix solucions concretes als molts problemes que posa sobre la taula, que és exactament el que fan les bones ficcions.