Els angles morts d”Adolescence’

S’ha de veure Adolescence (Adolescència), la sèrie de Netflix de la qual tothom parla. Sobretot, com és el cas del qui escriu, si sou pares d’un adolescent. S’ha de veure, si pot ser, amb els vostres fills i filles. S’ha de veure per la seva qualitat tècnica, per la virtuosa realització fent ús del pla seqüència i per un treball actoral increïble. Tant del jove Owen Cooper (en el paper del fill de 13 anys detingut per l’assassinat d’una adolescent) com del també guionista i productor executiu de la sèrie, Stephen Graham, en el paper del pare. S’ha de veure perquè és un producte audiovisual excel·lent, que obre debats tan difícils com necessaris. Vegeu la sèrie i després, si voleu, llegiu aquest article (tot i que he intentat no fer gaires espòilers, és millor que primer la vegeu!). 

I tot i que s’ha de veure Adolescence, també s’han de destacar els seus angles morts, allò que no diu, o mig diu, o no diu prou. Adolescence és una sèrie sobre com es construeix un agressor. I d’aquí ve el primer angle mort: deixar fora del focus la víctima. Cap capítol no ens mostra de forma directa el punt de vista d’ella o de la seva família (per bé que sí, de forma tangencial, el d’una de les seves amigues). El dolor de la víctima sobrevola tota la sèrie, però no se’ns mostra de forma directa. Hi veiem, sobretot, el dolor i la impotència de la família de l’agressor. I també el dolor del mateix agressor. 

Sense el punt de vista de la víctima

La decisió d’excloure el punt de vista de la víctima és poc òbvia, i també valenta. Es pot entendre en el sentit que introduir-lo faria gairebé impossible l’objectiu principal de la sèrie: entendre (no pas justificar) l’agressor. Explicar-nos com un adolescent de 13 anys pot acabar convertint-se en un assassí, i quin és el context que ho permet. Un context que se sosté sobre tres potes. La primera, la violència patriarcal sistèmica i banal, reproduïda de generació en generació dins de l’ecosistema familiar i social. La segona, unes institucions educatives impotents on l’assetjament escolar és el dia a dia, i on la violència acaba engendrant més violència. I la tercera, el paper de les xarxes socials a l’hora d’escampar discursos masclistes, i la construcció d’una cultura incel en la qual el protagonista s’acaba sentint identificat.  

Se’ns presenta internet com una mena de mal inevitable que s’introdueix en les ments dels nostres fills

Però aquí és on Adolescence té el seu angle mort més gran. Perquè el fenomen de les xarxes se’ns presenta de passada, sense aprofundir-hi. Es podrà dir que l’estructura del pla seqüència fa difícil introduir aquest punt de vista (cal dir, però, que aquesta elecció narrativa, que dona lloc a moments d’un gran virtuosisme, també és això: una aposta per una determinada forma d’explicar-se). Però, tot i això, les xarxes són un element prou rellevant en la trama perquè s’hi pugui dedicar un capítol sencer o, si més no, introduir algun personatge que hi aprofundeixi. Així i tot, tot queda reduït a unes quantes línies del guió. 

‘Youtubers’ masclistes i milionaris tecnològics

Hi havia múltiples opcions per fer-ho diferent. Igual que tenim dos policies protagonitzant els dos primers episodis, o una psicòloga conversant amb l’assassí, hi hauria pogut haver un capítol centrat en el punt de vista d’un periodista que cobrís el cas. Per contra, se’ns presenta internet com una mena de mal inevitable que s’introdueix en les ments dels nostres fills i que escapa de la comprensió dels adults. I, fent-ho així, obvia una altra realitat: que darrere d’aquestes xarxes socials hi ha grans corporacions globals que s’enriqueixen amb el comerç de dades fent ús d’algoritmes perversos que són els que determinen els continguts que acaben al nostre feed d’Instagram. Darrere de cada youtuber masclista amb milers de visualitzacions hi ha un milionari tecnològic enriquint-se i fent negoci. I això passa perquè tenim una internet poc democràtica, basada en el negoci de les dades que els poders públics no s’atreveixen (o no volen) a controlar. 

Se’ns mostra el professorat com un grup humà derrotat, sense ganes de treballar, que compta les hores per sortir corrents

El risc d’obviar aquesta realitat, en un context de creixement com l’actual, té riscos: ens aboca a caure en una justificació del prohibicionisme tecnològic (limitar la pantalla abans que educar en la pantalla) i de l’autoritarisme. I aquí és on entrem de ple en un altre dels angles morts de la sèrie: la mirada sobre el sistema educatiu i dels seus treballadors, els professors i les professores de l’institut. L’escenari que se’ns presenta en el centre educatiu és desolador des del punt de vista del professorat, que veiem convertit gairebé en un cos paramilitar. A l’institut no hi ha espai per a l’educació i tot és conflicte, i els seus responsables ni tenen les eines per gestionar-lo ni semblen estar disposats a fer-ho. 

Autoritarisme i mà dura a l’escola

A l’institut, el pla seqüència obvia moltes coses. La falta d’inversió pública en el sistema educatiu és la primera, però ningú no l’esmenta ni la posa en relleu. No hi apareix cap professor o professora amb un rol empoderat, empàtic amb els alumnes, capaç de generar espais de diàleg. Se’ls presenta com un grup humà derrotat, sense ganes de treballar, que connecten els seus alumnes a les pantalles i compten les hores per sortir corrents. I a l’alumnat, com una massa addicta al telèfon mòbil sense interessos ni motivacions. 

Aquest discurs, sense mostrar que hi ha altres realitats i també alternatives, és a un pas de justificar l’autoritarisme i la mà dura. Aquesta és, de fet, l’única resposta que semblen saber donar els professors d’Adolescence. Però sabem que no és així: que, tot i les condicions precàries de molts centres públics, hi ha un professorat també entregat, valent i reivindicatiu. Aquest professorat és a tot arreu i segur que existeix també l’institut que ens mostra la sèrie. Però no el veiem ni se li dona veu. I obvia que, igual que hi pot haver joves afins a discursos masclistes o d’extrema dreta, també n’hi ha que no tan sols s’hi resisteixen, sinó que el combaten. La mirada sobre el jovent és, de fet, condescendent: com si la nostra, la generació dels adults, ho hagués fet gaire millor. 

La ficció no és periodisme, però…

Adolescence és una sèrie de ficció. I algú dirà (amb raó) que la ficció no és periodisme i, per tant, no se li pot exigir contextualitzar ni explicar-ho tot. Això és cert, però no es pot obviar que la ficció —igual que qualsevol producte cultural— també explica el món. Més encara, en el cas que ens ocupa, quan és una ficció que està inspirada en diversos casos reals. Això vol dir que la ficció també fa política, dibuixa un model de societat. Ens diu què és important i què no. La ficció no té un codi deontològic, però això no vol dir que no se li pugui exigir una responsabilitat. El virtuós pla seqüència d’Adolescence ens explica moltes coses, però en deixa d’altres fora de càmera. I totes són importants per entendre on som i com hem arribat aquí.