24/08/2026 | 07:00
L’extrema dreta guanya terreny electoral i mediàtic. Els seus discursos, carregats de desinformació, de postveritat i d’odi, sovint s’erigeixen en una resposta a les crisis materials de la ciutadania. Alguns partits els reprodueixen. Alguns mitjans els amplifiquen. Hi són a les tertúlies i monopolitzen la conversa en algunes xarxes socials. Tanmateix, estem sobredimensionant el seu impacte real?
Malgrat que les seves victòries no sempre s’han traduït en titulars pomposos que hagin acaparat portades, els darrers anys les esquerres han anat guanyant batalles culturals decisives. Les dades ho confirmen. Segons la primera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre habitatge, una àmplia majoria de catalans vol que es regulin els preus del lloguer (un 71%) i que es limitin els pisos turístics (un 74%). Respecte a la sanitat, la defensa de l’accés universal i la gestió pública, així com la demanda que es reverteixin les retallades, han estat l’epicentre d’algunes de les majors manifestacions a Catalunya.
De la mateixa manera, i malgrat el negacionisme de la violència masclista que escampa l’extrema dreta a través dels parlaments i de les plataformes digitals, les reivindicacions feministes han fet eclosió als carrers de tot el país. Els crits de “Germana, jo et crec”, “Ni una menys” o “La vergonya ha canviat de bàndol” s’han fet sentir amb força cada 8 de març i, en paral·lel, han aflorat múltiples #MeToo que recullen el relat de dones que han trencat el mur de silenci al voltant de les agressions sexuals.
En la lluita per Palestina, s’ha produït un terratrèmol en l’opinió pública. Les mobilitzacions massives, on la presència juvenil és notable, reflecteixen un canvi profund en la percepció ciutadana sobre l’atac d’Israel: un 82% de la població a l’Estat espanyol creu que s’ha comès un genocidi a Gaza, segons l’últim baròmetre del Reial Institut Elcano. Així mateix, 8 de cada 10 enquestats pensen que Europa hauria de reconèixer ja l’estat de Palestina.
A l’últim, l’impacte de la crisi climàtica s’ha convertit en la principal preocupació dels catalans a 10 anys vista, segons el CEO. I han estat sobretot els joves, que identifiquen l’ecologisme com una batalla transversal per a la justícia global, els qui han liderat aquesta lluita els darrers anys.
Però, mentre es construeixen nous consensos des de baix, certs mitjans alimenten una narrativa perillosa: estigmatitzen els centennials (joves nascuts entre el 1995 i el 2009) com si fossin un bloc uniforme cada cop més cooptat per la ultradreta. Aquest relat simplista ignora que també són ells, braç a braç amb les generacions que els precedeixen, els qui aturen desnonaments, impulsen manifestacions contra macroprojectes que comprometen els recursos naturals, omplen les places per Palestina i s’organitzen contra el feixisme.
Com han aconseguit l’hegemonia aquestes cinc lluites? Com han canviat l’imaginari col·lectiu? Parlem amb una activista de cadascuna d’aquestes lluites.
Carme Arcarazo: “El sindicat transforma la desconfiança en solidaritat mútua”
Per a la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, la desafecció creix perquè “el progressisme” no ha sabut imposar-se davant dels poderosos. Això, diu, genera una impotència que deriva en el vot a forces reaccionàries. En aquest context, el moviment per l’habitatge s’ha erigit en un dic de contenció de l’extrema dreta. “No només situem al centre la causa real del problema —l’especulació i una classe política còmplice amb la patronal—, sinó que demostrem que, a través de la lluita, es pot guanyar“, exposa Arcarazo.
Els experts afirmen que el millor antídot contra l’avanç ultra és la construcció de comunitats sòlides i, segons Arcarazo, això és el que l’organització col·lectiva aporta. “L’extrema dreta ho té molt fàcil en condicions d’aïllament“, assenyala; “en canvi, els espais de trobada que genera un sindicat transformen la desconfiança en solidaritat mútua”. Més enllà de l’acció als blocs de pisos, “la batalla pel relat” també és fonamental. En aquest sentit, que la majoria dels catalans vulgui la regulació dels lloguers ha estat una conquesta: “Això no va de llogaters o propietaris; va de si penses que els pisos són per viure-hi o per especular-hi“.
Gemma Torrell: “Defensar la sanitat pública és defensar que ningú en quedi fora”
La presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Gemma Torrell, afirma que les mancances que pugui tenir el sistema sanitari “no es poden fer servir per qüestionar el model i la necessitat que sigui universal, públic i de qualitat”. D’aquesta manera, subratlla que la sanitat a Catalunya parteix “d’un contracte social finançat amb impostos i, per tant, basat en la solidaritat perquè ningú en quedi fora”. Això, diu, “és un tresor que hem de defensar“.
Torrell considera que la lluita per la sanitat pública pot ser un mur contra els relats de l’extrema dreta que culpabilitzen la immigració de la saturació dels centres d’atenció primària (CAP) i de les urgències. Recorda que hi ha molts estudis que desmenteixen que les persones migrants facin un major ús dels recursos i que, per contra, demostren que el factor determinant és el nivell de renda. Malgrat admetre una certa preocupació per la rapidesa amb què circulen les fake news, creu que la contraofensiva passa per “més pedagogia i desplaçament del focus“. “La clau és no comprar-los el marc i posar l’accent en els problemes estructurals que sí que afecten l’equitat, com són les privatitzacions, els concerts o la manca d’inversió pública”, conclou.
Mireia Bofill: “Ens hem de defensar del patriarcat de manera col·lectiva”
“Som en un sistema muntat sobre l’opressió de les dones i, mentre no el canviem, ens hem de defensar de manera col·lectiva”. Així explica Mireia Bofill, de Ca la Dona, com la lluita feminista ha aconseguit situar la violència masclista com un problema polític. “Des dels anys setanta que diem que no estem soles“, subratlla, i fa valer que aquest missatge “s’hagi estès com una taca d’oli”. Això, diu, ha permès la construcció d’espais segurs des dels quals moltes dones han trencat el silenci “fins al punt que la vergonya ha canviat de bàndol”. Segons Bofill, “hi ha hagut dos punts d’inflexió: d’una banda, el Me Too i, de l’altra, que hem après a responsabilitzar col·lectivament els qui es beneficien d’un sistema violent”.
Pel que fa a l’ofensiva reaccionària, Bofill assenyala que la ultradreta intenta difondre el relat que “la violència no té gènere”. Tanmateix, sosté que aquesta ha perdut la batalla cultural perquè “cada vegada són més les dones que no compren aquest marc”. “L’extrema dreta vol un món agressiu i jeràrquic, en què sempre has de trobar algú a qui aixafar”, afirma. Per contra, reivindica que el feminisme ofereix eines per pensar un futur millor.
Alys Samson: “Hem demostrat que Israel és l’expressió més greu del colonialisme”
Alys Samson, membre de la Coalició Prou Complicitat amb Israel, explica que una de les victòries de la lluita per Palestina ha estat desmuntar l’acusació d’antisemitisme que Israel utilitza per silenciar les veus crítiques. Però, a més, afirma que el que més ha protegit la campanya de boicot, desinversions i sancions “és aferrar-nos als valors antiracistes“: “Les accions de la Coalició no se centren en la identitat, sinó en la complicitat dels qui sustenten l’Estat d’Israel”, assegura.
També assenyala els “vincles explícits“ entre el sionisme i l’extrema dreta. “Israel els enlluerna i és el model que volen exportar arreu”, diu Samson. Pel que fa a l’hegemonia del relat, sosté que el sionisme ha perdut la batalla. “Fins fa poc, la narrativa d’Israel imperava en moltes esferes, però hem girat el marc i hem demostrat que és l’expressió més greu del colonialisme”. Amb aquesta perspectiva hi connecta bona part de la ciutadania, tal com demostren les mobilitzacions impulsades pel moviment. “La força popular ha aconseguit que determinades empreses deixin de vendre acer a companyies armamentístiques israelianes, o aturar vaixells amb armes. Tenim agència i poder“, rebla Samson.
Eva Vilaseca: “Cal connectar la crisi climàtica i les necessitats socials”
Eva Vilaseca, membre de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE), explica que la lluita climàtica ha anat guanyant la batalla pel relat perquè “compta amb una base material que legitima les seves conclusions”. En aquest sentit, la recurrència de temporals, de sequeres o d’incendis ha motivat un consens social majoritari, que ha anat acompanyat d’una onada ecologista que el 2019 tenia, com a funció principal, situar l’alarma en el mainstream.
La unió entre la ciència i el moviment climàtic ha fet que el negacionisme d’una part de l’extrema dreta sigui molt residual en l’opinió pública catalana; però, per a Vilaseca, amb això no n’hi ha prou per guanyar l’hegemonia. “Cal crear una proposta que interpel·li les majories i que defugi el que és estrictament la crisi climàtica; és a dir, que connecti més amb les necessitats socials”. O, en altres paraules, bastir aliances amb moviments diversos “per construir un ecologisme més de classe“, afirma. I aporta la clau per aconseguir-ho: “Necessitem generar un horitzó comú, un projecte polític que proporcioni imaginaris de futur desitjables i amb capacitat per implementar-se avui mateix”.
