Com contribuir a la sobirania alimentària del Sud global a través del comerç just

L’agroindústria ha fet, de la importació i l’exportació alimentària, un negoci que mou milers de milions d’euros cada any a escala global. El mercat, copat per grans supermercats i empreses, menysté les conseqüències que aquest model productiu té per al planeta i per a les persones productores, que moltes vegades es troben en països del Sud global. Segons dades del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, l’Estat espanyol va importar el 2018 un total de 43,3 milions de tones d’aliments, que van recórrer prop de 7.000 quilòmetres i van generar 6.500 milions de tones de diòxid de carboni (CO₂). Països com l’Argentina, Bolívia, el Brasil, el Paraguai i l’Uruguai han vist substituïts els seus cultius tradicionals per grans camps de monocultius com la soia dedicats exclusivament a l’exportació. Les conseqüències? La pèrdua de sobirania alimentària i l’expulsió de milions de pageses i pagesos de les seves terres.

Col·lectius i entitats a Catalunya reivindiquen des de fa dècades el consum de productes de proximitat i articular iniciatives que fomentin la sobirania alimentària al nostre territori com a resposta a la dependència de les importacions i de les cadenes de subministrament de les grans corporacions. L’entitat Arran de Terra i el mapa Pam a Pam, per exemple, han elaborat un directori d’abastiment agroecològic on trobar petits productors a l’abast. Però hi ha productes que, per les seves condicions de cultiu, no es poden produir al nostre territori, com el cafè, el cacau o el sucre de canya i s’han d’importar. Com podem garantir que arribin al consumidor final i, al mateix temps, cuidem el planeta i les condicions de treball de les comunitats productores?

L’aposta pel comerç just per fomentar un canvi de model

El món consumeix, aproximadament, 500.000 milions de tasses de cafè cada any. A l’Estat espanyol, el 63% de la població major de 15 anys en pren diàriament. Tot i que hi ha 25 milions de persones arreu del planeta que es dediquen a produir-ne (totes en països del Sud global), només 3 multinacionals comercialitzadores concentren el 80% de les vendes. El cafè genera milions de beneficis, però les petites comunitats agrícoles que el cultiven són cada vegada més pobres i les seves terres, dedicades a la producció extensiva d’aquest producte, podrien deixar de ser aptes per fer-ho el 2050 a causa de la crisi climàtica. Aquest és només un dels exemples de com funcionen, a gran escala, les cadenes de producció i distribució de productes bàsics de les grans corporacions. Així ho denuncia aquesta campanya de LaCoordi, una entitat que treballa pel comerç just i per les finances ètiques a Catalunya.

La compra de productes ha de tenir en compte “els costos econòmics, ambientals i socials de la producció d’aliments”, diu Betzabé Hernández

Però la importació i el consum d’aquests productes no té per què passar exclusivament per aquesta xarxa ni fer-se només sota criteris de mercat. Betzabé Hernández Miguel és membre de la Coordinadora Llatinoamericana del Comerç Just (CLAC) i d’Unió Majomut, una cooperativa que agrupa prop de 1.000 famílies productores de cafè en comunitats indígenes de Mèxic. Hernández considera que la compra de productes ha de tenir en compte “tots els costos econòmics, ambientals i socials en la producció d’aliments”. “Tant el sucre com el cafè poden provenir del Sud global”, però poden haver-se produït sota condicions diverses: “Unes condicions regulades i auditades amb una certificació fiable i independent que garanteixi que es compleixin els estàndards de comerç just, on es dona prioritat a la cura ambiental, a la responsabilitat social i la distribució transparent dels ingressos” o, en canvi, “unes condicions d’explotació envers les persones que són treballadors agrícoles i una gestió inadequada de recursos naturals com l’aigua i la terra”, explica.

Les xarxes de comerç just volen potenciar la primera opció. Això implica, segons Hernández, generar relacions comercials “basades en les persones, que contribueixin a formes de vida sostenibles, en què el mercat és una eina per aconseguir una distribució més equitativa dels ingressos” i en què és prioritari “donar suport a les i els petits productors perquè tinguin més participació en la presa de decisions i en la transparència dins de relacions comercials que s’estableixen”. Apostar per aquest model, doncs, repercuteix en el tipus de cultiu, en la comunitat agrícola que el produeix i en la relació que s’estableix a l’hora de comercialitzar-lo.

Anterior Següent

Grans monocultius ‘versus’ petites produccions agrícoles

Al voltant d’un 80% de la terra agrària del món està dedicada als monocultius, segons l’agrònom Miguel Altieri de la Universitat de Berkeley. Aquesta uniformització de les terres cultivades té repercussions clares per a la sobirania alimentària especialment dels països del Sud global, que perden la capacitat de decidir la política agrària i alimentària per als seus ciutadans, com reivindica aquesta campanya de la CLAC. Això té implicacions directes en el canvi climàtic i en les condicions laborals de la població

Al voltant d’un 80% de la terra agrària del món està dedicada als monocultius

Un dels llocs on s’han fet més evidents les conseqüències ambientals dels monocultius és a la costa sud de Guatemala, on la palma i la banana dominen els cultius dels camps. Entre les denúncies que va recollir aquest reportatge de la politòloga Patricia Polo al territori hi ha la desforestació o la contaminació dels rius, provocada per fumigacions que es fan a gran escala i des d’una avioneta per estalviar costos. Hernández explica que aquest tipus de producció també genera “dependència de productes externs com ara llavors genèticament modificades, fertilitzants i pesticides. A més, no es dona prioritat a la protecció de les varietats locals, ni es protegeixen els insectes”.

A més, aquest model també ha comportat l’expulsió de grans comunitats agrícoles dels camps, del seu territori i del seu model de vida. L’aposta perquè el comerç just fomenti la sobirania alimentària és, per a la CLAC, una manera de retornar-los el poder. “La sobirania alimentaria és el dret dels /de les agricultors/es a produir els seus propis aliments en harmonia amb la natura, revalorant els territoris, la defensa de l’aigua, les llavors natives i el patrimoni cultural dels pobles rurals, així com que es reconegui, des del punt de vista econòmic, el valor real del seu esforç”, diu Betzabé Hernández. Per això, reclama, per a les famílies agricultures, “l’accés a la terra, a l’aigua, a les llavors i al crèdit per produir aliments sans”.

Estructures que fan possible l’accés a la terra

L’accés a la terra i la possibilitat de controlar els elements necessaris per cultivar-la és un pas clau a l’hora de començar a forjar la primera baula del comerç just. Laura López és filla i neta de productors de sucre de canya. Ara treballa a Manduvirá, una cooperativa productora de sucre orgànic del Paraguai. Ella té clares les conseqüències que pateixen els agricultors i les agricultores que no tenen el poder sobre el cultiu dels camps perquè ho ha vist al seu voltant: “Constantment estan exposats a una subsistència precària de vida, amb problemes com la falta d’accés a la terra i el nul o poc accés a l’educació i la salut”.

L’accés a la terra és un pas clau a l’hora de començar a forjar la primera vàlua del comerç just

Manduvirá, que comercia sota criteris de comerç just amb diversos països del Nord global, és una excepció en aquest panorama. “De les vuit indústries del país dedicades al processament de la canya de sucre, només Manduvirá és propietat dels petits agricultors”, explica la productora. López atribueix aquesta anomalia a una herència de la dictadura militar d’Alfredo Stroessner que es va allargar durant 34 anys. Durant aquest període, explica López, es va enriquir “una població d’agroempresaris amics del dictador i de governs posteriors” a través de l’adjudicació fraudulenta de terres. La Comissió de la Veritat i la Justícia, que es va constituir al país el 2005 per investigar vulneracions dels drets humans, va acreditar que les terres sostretes eren “8 milions d’hectàrees, un robatori que equival a la superfície de Panamà”, assegura López.

En aquest sentit, com també passa en la indústria tèxtil, per a un comerç alimentari just i ètic és important que els i les treballadores “tinguin cada cop més poder de decisió sobre les seves pròpies condicions de treball i de producció”, i per això es fomenta “un model de treball associat en forma de cooperatives”, com recull la cooperativa andalusa Ideas a la guia Conèixer el comerç just: mites, realitats i preguntes freqüents. L’accés a la terra, però, té un important biaix de gènere que, des del comerç just, també es vol abordar.

Cultivar i comerciar també és cosa de dones

Segons dades de les Nacions Unides, el 70% de les persones més pobres al món són dones. Els treballs i els salaris més precaritzats, les dificultats per a l’accés a un treball estable i els prejudicis limiten la seva llibertat financera arreu del món, també en l’àmbit agrícola i especialment en els cultius globalitzats com el cafè, el sucre o el cacau. Les dades sobre l’exclusió financera de les dones parlen per si soles: només el 37% de les dones al Sud tenen un compte corrent formal per percebre-hi salaris, i tenen un 20% menys de probabilitats d’obtenir un préstec d’una entitat financera oficial, com recull en aquest article Anna Bardolet, responsable tècnica de LaCoordi. En aquest sentit, a Catalunya, fa temps que entitats de l’economia social i solidària i de les finances ètiques com Oikocredit, Fiare Banca Ètica o Coop 57 desenvolupen projectes impulsats per dones arreu del planeta. CRÍTIC va recollir-ne algunes de les seves experiències en aquest reportatge.

Només el 37% de les dones al Sud tenen un compte corrent formal per percebre-hi salaris

Gladys Kyomugisha és responsable de gènere a la Cooperativa de Productors de Cafè d’Uganda (ACPCU). Ella creu que l’accés a la terra és un element d’empoderament i d’autonomia per a les dones. El cafè que produeix la cooperativa en la qual participa també s’emmarca en el comerç just, i el projecte inclou programes per assegurar que les dones productores puguin gaudir d’un tros: “Una dona que té seguretat sobre la terra pot invertir-hi bé sense gens de por. És una assegurança en l’envelliment, el divorci o la viduïtat; redueix la vulnerabilitat. És fonamental per al desenvolupament de l’economia rural”, explica Kyomugisha. Per a ella, els projectes cooperatius del cafè a Uganda transformen les relacions de gènere “amb contínues formacions i sensibilització” sobre el dret de les dones a tenir terres, i també “proveint de crèdits barats perquè les dones de les comunitats puguin comprar el seu propi tros”.

La portaveu de l’ACPCU destaca un aspecte per sobre de tots: “D’aquesta manera, es dona poder a les dones fins al punt de compartir la presa de decisions de la llar amb el soci masculí”. Això, tal com apunta l’economista feminista Amaia Pérez Orozco recuperant les tesis de la sociòloga Rae Lesser Blumberg té diverses implicacions beneficioses no només per a les mateixes dones, sinó per a tota la comunitat: “Les dones amb poder econòmic guanyen en igualtat de gènere i en riquesa i control sobre les seves pròpies vides, contribueixen directament al capital humà dels seus fills (nutrició, salut i educació) i a la riquesa i al benestar de les nacions”.

No és només el producte, sinó l’engranatge

Darrere la idea de buscar alternatives de comerç just per als productes que no podem produir de proximitat hi ha un horitzó de canvis més ampli que afecten les relacions de gènere, el transport i la mobilitat i també el model econòmic. Per a Gladys Kyomugisha, el comerç just i els crèdits provinents de les finances ètiques són la peça imprescindible cap a la igualtat de gènere. “Els drets a la terra de les dones són fonamentals no només per a la supervivència de l’economia rural, sinó també per al desenvolupament nacional”, reivindica.

Gladys Kyomugisha: “Els drets a la terra de les dones són fonamentals per a l’economia rural i per al desenvolupament nacional”

Per a Laura López, el repte comercial en aquest moment de crisi climàtica també fa que “s’impulsin idees revolucionàries com la implementació de transports marítims més amigables amb el medi ambient. No és res d’impossible: ja veiem vehicles que funcionen amb electricitat, per exemple”. Per a Betzabé Hernández, l’oportunitat de les xarxes que crea el comerç just implica una nova mirada sobre l’economia mundial i “una recerca igualitària de les relacions econòmiques, perquè caldria deixar de veure el Sud global només com a proveïdor de matèries primeres, i veure’l com una regió innovadora, que s’adapta a condicions de competència i exigència altes pel que fa a la qualitat dels productes”.

A Catalunya, l’aposta per eixamplar les alternatives de comerç just internacional també té diverses implicacions. Una és garantir la transparència de producció i distribució justa i ètica a través de la certificació de segells com FairTrade, Símbolo de pequeños productores, el de la World Fair Trade Organization (WFTO), el Fair for Life o el Naturland Fair, entre d’altres. Una altra, fer créixer la demanda per aquest tipus de productes utilitzant espais de venda de proximitat com fan, per exemple, en supermercats cooperatius com Foodcoop, La Feixa o Supercoop Manresa, entitats de comerç just com AlterNativa 3 o Oxfam Intermón o altres espais arreu del territori. Només fent un abordatge global del model alimentari serem capaços de garantir que els productes que mengem s’hagin produït en condicions sostenibles per al planeta i per a les comunitats productores. A casa nostra i al Sud global