Crític Cerca
Reportatges

El pla “Espanya pot”: què és i quins riscos amaga

Els primers 9.000 milions que arribaran al juliol provinents dels fons Next Generation EU per reparar els danys de la Covid-19 estan lligats a condicions que posen en risc els serveis públics i obren la porta a més retallades

30/06/2021 | 06:00

El president espanyol presentant les bases del pla "Espanya pot" a l'agost del 2020 / MONCLOA

Pedro Sánchez explicarà avui al Congrés les bases del Pla de recuperació, transformació i resiliència “Espanya pot. El document, que ja ha estat validat per la Comissió Europea, detalla les línies mestres de la gestió dels denominats fons europeus Next Generation EU per part del Govern espanyol. Les ajudes, impulsades per la Unió Europea per reparar els danys econòmics de la pandèmia, estan dotades amb 750.000 milions d’euros, que durant els pròxims 7 anys es transformaran en subvencions i en préstecs als estats membres. 

Aquesta injecció de recursos públics en l’economia no té precedents en la història recent d’Europa. L’Estat espanyol, que va ser un dels estats més afectats per la primera onada del virus, se n’endurà una part molt rellevant: el 20% del global europeu, segons la informació que ha transcendit fins ara. L’objectiu no és només afrontar la crisi de la Covid, sinó, segons el relat que acompanya el pla, “modernitzar l’economia” per tal que sigui “verda i digital”. 

Però d’on surten aquests diners? Els estats hauran de realitzar algun tipus d’ajust per tal de garantir-ne la recepció? Són, com s’ha dit, recursos a fons perdut, o s’hauran de retornar? És possible que siguem a les portes d’una nova crisi del deute que impliqui més retallades i austeritat? CRÍTIC, en col·laboració amb l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), ha analitzat el pla “Espanya pot” per explicar les principals claus d’una operació que pot condicionar el futur de tota una generació.

Font: Guia 'Next Generation EU: més ombres que llums' / ODG

Diners a fons perdut o préstecs a retornar?

Els estats que vulguin optar als fons Next Generation EU, com explica la guia Més ombres que llums, elaborada per l’ODG, podran disposar tant de subvencions —que no caldrà retornar— com de préstecs —que sí que hauran de ser restituïts. L’Estat espanyol, de moment, només ha sol·licitat subvencions: el Govern de Pedro Sánchez podrà gestionar 69.500 milions d’euros, que haurien d’arribar entre el 2021 i el 2026. La primera partida, de 9.000 milions, arribarà a mitjan juliol, un cop l’Ecofin, l’organisme format pels 28 ministeris d’Economia i Finances dels estats de la UE, doni el vistiplau definitiu al pla espanyol. Abans d’acabar l’any, el Govern de Sánchez espera una altra transferència de 10.000 milions. 

Brussel·les ha demanat als estats receptors dels Next Generation EU que vigilin les seves despeses públiques i augmentin la seva recaptació

Encara que aquest paquet sigui conegut com a “ajudes a fons perdut”, això no implica que surtin gratis als països receptors. A canvi d’aquesta quantiosa injecció de recursos, Brussel·les ha demanat als estats receptors que vigilin les seves despeses públiques i augmentin la seva recaptació, per tal de tenir el deute sota control. Així mateix, la concessió dels fons dependrà del compliment d’una sèrie de reformes, que l’executiu espanyol ha començat a detallar en el pla “Espanya pot”. Però el document no deixa clar fins on podrien arribar els ajustos. 

Alguna de les reformes estrella de Sánchez passen pels àmbits laborals, de pensions i fiscal, però el pla, de més de 2.500 pàgines, no dona gaires detalls de com es duran a terme. De fet, la manca de concreció en els costos i els beneficis de les mesures és una de les poques queixes que Brussel·les ha fet arribar a l’Estat espanyol. La UE ha decidit, de moment, passar-ho per alt, però encara no se sap què implicaran i a qui afectaran. El pla, que havia d’esclarir els detalls de la gestió dels fons, avui encara suposa més ombres que llums. En tot cas, sembla clar que un dels cavalls de batalla importants serà la possible reforma de les pensions. 

Font: Guia 'Next Generation EU: més ombres que llums' / ODG

La reforma de les pensions i la ‘motxilla austríaca’

Per garantir una salut relativa de les arques públiques, el pla espanyol dona molta importància a fer sostenible el sistema públic de pensions i, a aquest efecte, assenyala alguns canvis que ja s’han començat a dur a terme, com ampliar l’edat de jubilació i promoure l’anomenada jubilació sènior. També s’obre la porta a fer que les prestacions no estiguin només finançades per les cotitzacions a la Seguretat Social. Cal tenir en compte que justament aquesta setmana el Govern i els grans sindicats i patronals han acordat un primer paquet de reforma de pensions. Els canvis són la derogació parcial de la reforma del PP del 2013 que implica que les pensions tornin a revalorar-se amb la inflació per llei, però no aborda les qüestions més espinoses de futur. 

La manca de concreció del pla podria obrir la porta a aplicar mesures com la privatització de les pensions i de les prestacions d’atur

En aquesta línia, la manca de concreció del pla, segons alguns analistes, podria obrir la porta a aplicar l’anomenada motxilla austríaca, una recepta recomanada àmpliament pel Banc Central Europeu. Aquesta mesura suposa que l’empresa va dipositant una quantitat mensual en un compte bancari a nom del treballador que serveix per finançar la seva jubilació o la seva prestació d’atur. Això suposa, segons les veus crítiques amb aquesta fórmula, reduir el cost de l’acomiadament per a les empreses i deixar en mans dels bancs un pilar de les polítiques de benestar i privatitzar aquestes prestacions. El sistema, si bé alleugeriria de càrrega les arques públiques, també incrementaria la precarietat de les persones més vulnerables i amb dificultat per accedir al mercat laboral. 

Els condicionants per rebre els diners dels fons europeus demanen que l’economia del país sigui “saludable” i que l’Estat sigui capaç d’afrontar crisis futures. Això no seria cap problema d’entrada, ja que unes arques públiques sanejades poden invertir en serveis públics amb més facilitat, però sembla que l’Estat espanyol no apunta en aquesta direcció. Així ho considera Carlos Sánchez Mato, economista i professor de la Universitat Complutense de Madrid: “Les condicionalitats no haurien de ser necessàriament dolentes; fer que el sistema de pensions sigui sostenible és quelcom que qualsevol govern voldria, però no s’està plantejant bé. Aquest pla podria haver-se usat per millorar la situació, però els elements que hi figuren poden ser gravíssims”. Sánchez Mato també recorda que, tot i que les condicions les imposa Brussel·les, no determina com s’han de dur a terme. “Ja n’hi ha prou de dir que la UE ens obliga a augmentar l’edat de jubilació; és tot qüestió de voluntat política”, diu. 

El problema principal, però, és la manca de concreció. “No se’ns donen detalls de com es duran a terme aquests canvis, amb quines condicions o quins actors en seran els protagonistes. Sí que s’hi mencionen els sectors socialment més vulnerables, com, per exemple, les dones, molt afectades per la bretxa de gènere en les pensions, però no s’hi explica cap mesura concreta per a elles”, apunta Joana Bregolat, investigadora de l’ODG, que ha estudiat el pla. A l’Estat espanyol hi ha gairebé un 27% de persones en risc d’exclusió social, segons dades del Govern prèvies a la pandèmia, però el pla no preveu mesures concretes per millorar la situació d’aquests col·lectius. Les úniques reformes que afavoririen la ciutadania en general passen per les modificacions del sistema fiscal que, entre altres coses, preveuen ampliar la llista de deutors a hisenda i el concepte de paradís fiscal, o gravar amb més impostos les rendes més altes. Però, de nou, no se n’hi expliquen els detalls. El gruix del pla, doncs, “es queda curt, perquè està enfocat a finançar sectors estratègics, com el constructor o l’energètic, però no planteja cap canvi de model i ni tan sols apunta a garantir l’estabilitat de les petites i mitjanes empreses (pimes), que són les que més ocupació generen. Salvar les grans empreses no salvarà el país”, sentencia Nicola Scherer, investigadora de l’ODG.

El sector privat, el gran beneficiat 

Una de les conclusions principals del document “Espanya pot” és, segons els analistes, que els majors beneficiats d’aquest mecanisme seran les grans empreses. Així ho demostra, per exemple, tot el que fa referència a inversions en salut. Enmig d’una pandèmia, que ha demostrat que la sanitat pública és imprescindible, el Govern espanyol planteja invertir en sanitat 1.069 milions d’euros, un percentatge que representa únicament l’1,54% del global del pla. I cal llegir la lletra petita: el 74% d’aquests diners es dedicaran, no a més contractació o a formació de professionals, sinó a renovació d’equipament. “Quan desglosses les inversions, ho veus clar: estan pensades per a l’empresa privada”, afirma Scherer.

El 74% de les inversions pensades per a la sanitat aniran destinades a la renovació d’equipament, que serà comprada a consorcis privats

Aquesta priorització del sector privat també es fa visible en altres àmbits. Un altre exemple el trobem al capítol que parla de les cures. Es tracta d’un text extens en què es parla de menors, de persones migrades, refugiades, dels aturats i de les dones. “És un calaix de sastre. Des del tercer sector fa anys que treballem en aquests àmbits de manera diferenciada, i el Govern ho ajunta tot”, apunta Maria Palomares Arena, directora executiva de la fundació Calala Fondo de Mujeres. El “pla de xoc per a l’economia de les cures” està dotat de 3.500 milions d’euros, dels quals el 60% anirà destinat a la “desinstitucionalització, millora d’equipaments i tecnologia”. Això es tradueix en la digitalització dels serveis, la capacitació dels treballadors públics i l’adequació dels immobles dedicats als serveis socials. Així, una gran part d’aquests diners estaran dedicats a “la construcció i remodelació de centres residencials i de dia innovadors”, tal com afirma el text. 

Aquesta decisió d’invertir en el sector de la construcció, segons Palomares, denota “una clara voluntat d’invertir en l’empresa privada, en sectors que, a més, estan altament masculinitzats. D’aquesta manera, la generació d’ocupació de qualitat continuarà estant reservada en gran manera als homes”. A més, la directora de Calala considera que en cap moment no s’hi té en compte que la majoria de les persones que es dediquen a les cures no es veuran beneficiades d’aquest pla perquè treballen o bé en l’economia informal, o bé de la mà d’empreses privades. “Veiem, doncs, que les dones, els col·lectius més vulnerabilitzats i les pimes no són al centre d’aquestes mesures. I el mateix passa amb el tercer sector, importantíssim en l’àmbit de les cures”, afirma. 

El pressupost que el Govern destinarà al sistema de cures és de 100 milions d’euros, però la majoria dels diners aniran a les grans empreses

I és que el Govern reserva 100 milions d’euros per elaborar tres plans pilots per millorar el sistema de cures. “Tu creus que una entitat petita pot gestionar 33 milions d’euros? Ens estan deixant fora. Aquest pressupost està pensat per a grans empreses com Clece, que sí que són capaces de treballar amb quantitats tan grans”, diuen des de Calala. Així, ni les persones que cuiden ni les que ens curen estan directament impactades en aquest pla, tot i que es van considerar treballadores essencials durant la part més dura de la pandèmia. “La crisi ha sigut fenomenal perquè cadascú escombri cap a casa”, assegura l’economista Carlos Sánchez Mato. “El sistema públic de salut i de cures avui és molt més important que el de la construcció; però, en nom de la recuperació econòmica, s’invertirà en aquells sectors que generen beneficis a curt termini, deixant de banda que aquesta situació d’empobriment generalitzada és insostenible, fins i tot per al capitalisme”. 

Font: Guia 'Next Generation EU: més ombres que llums' / ODG

D’on surten els diners i a qui s’han de retornar?

Des que es va donar a conèixer el paquet d’ajudes, es parla de milions i milions d’euros com si aquests caiguessin del cel. Però els diners mai no surten gratis i cal tenir en compte que aquestes quantitats no provenen pas del pressupost comunitari de la UE, sinó de l’emissió de deute per part de la mateixa Unió Europea. 

Aquest fet és una novetat important: arran de la crisi del 2008, la UE va començar a debatre la possibilitat d’emetre deute mutualitzat, però els països més enriquits, com Alemanya, s’hi oposaven. De manera que els estats més empobrits de la UE, com Grècia, Itàlia o el mateix Estat espanyol, van haver d’afrontar en solitari la crisi del deute. No va ser fins a la pandèmia que la Comissió Europea va decidir crear els eurobons. La novetat principal respecte a la crisi del 2008 és que el titular d’aquests bons és la Unió Europea i la responsabilitat de retornar els diners es comparteix entre els 27 països. Per això, aquest deute s’ha qualificat de màxima qualitat i mínim risc i és la raó per la qual interessa tantíssim als mercats financers que, d’una altra manera, no haurien comprat deute de països amb l’economia molt castigada, com Espanya o Itàlia. 

La UE s’endeuta amb “mercats financers”, però és difícil saber quines persones físiques i jurídiques s’hi oculten darrere

És l’emissió de deute a través d’aquests bons la que ha finançat en gran part els 750.000 milions d’euros que nodreixen els Next Generation EU. Fins ara, s’han emès eurobons per un valor de 20.000 milions d’euros i s’espera arribar als 900.000 el 2026. Així, la UE s’endeuta amb els denominats “mercats financers”, però és difícil saber quines són les persones físiques i jurídiques que s’oculten rere aquests mercats. “No hi ha transparència respecte al mercat dels bons i no es pot comprovar qui compra aquest deute”, explica Carlos Sánchez Mato. 

El perill d’aquests eurobons és, segons Nicola Scherer, que “la Unió Europea i, de retruc, els estats, s’endeuten amb actors financers que no tenen cap criteri moral i només volen recuperar els diners, independentment d’allò que passi als estats i el preu que hagin de pagar”. I és que no s’ha d’oblidar que, tot i que els estats membres rebran fons d’ajut que seran subvencions no retornables, el global dels diners que formen part dels Next Generation EU hauran de ser retornats per la mateixa UE. És per això que és tan important per a Brussel·les i per al Govern de Sánchez implementar mesures que augmentin la recaptació de fons, per tal de mantenir la situació sota control. 

És possible una nova onada de retallades?

Però què passaria si no s’aconsegueix retornar el deute? Què succeirà quan es reactivi el Pacte d’estabilitat, que controla les despeses de cada país de la UE? Per a Nicola Scherer, de l’ODG, la resposta és que viurem una reedició d’allò que va passar el 2008. “Fa 10 anys, l’Estat va haver d’intervenir, desmuntant la idea neoliberal que el mercat resol tots els problemes, i va haver de ser el rescatador principal, amb diners públics, dels bancs. Avui la situació és diferent, però es repeteix la lògica i podem acabar rescatant el sector productiu”. 

Per a Scherer, si no s’imposa —i no sembla que hagi de passar— una sèrie de condicionalitats socials a les empreses que rebin aquestes ajudes dels Next Generation, la situació es resoldrà amb retallades i austeritat. “A la UE no li interessa que els estats acabin en bancarrota; així que s’inventaran la manera que el deute sigui sostenible. Aquells països que tinguin una economia activa podran refinançar-se i aquells que no, com Espanya, hauran de treure els diners d’on puguin”, diuen des de l’ODG. És a dir: de les arques i els serveis públics. 

I és que cal recordar que, el 2011, en el pitjor moment de la crisi passada, amb la UE vigilant amb lupa el deute i les despeses, l’Estat espanyol va decidir obrir el meló de la Constitució per reformar-ne l’article 135 i afegir el concepte d’“estabilitat pressupostària”. Així, el nou text determina que, quan hi ha una situació de deute, l’Estat donarà prioritat a pagar als creditors externs, per davant de l’execució dels pressupostos generals de l’Estat i de les inversions públiques. Així, aquest regal enverinat que són els fons europeus, suposa que la sanitat, l’educació, el sistema de prestacions o serveis socials podran patir retallades si amb això es garanteix el retorn del deute. Però encara no està tot el peix venut i, per ara, només arribarà una part molt petita dels 140.000 milions d’euros que l’Estat espanyol rebrà de la UE. 

Aquests diners reben el nom de Next Generation EU i serà la propera generació la que haurà de conviure amb un deute sense precedents. L’única manera d’evitar-ho, i aquí coincideixen tots els experts consultats, és invertir en sectors que, tot i que no generen beneficis immediats, sí que sostindran l’economia i podran garantir una transformació econòmica real. Focalitzar en el tercer sector, en els serveis públics i les cures, les pimes i autònoms diversificarà els recursos i, en lloc de posar tots els ous al cistell de l’Ibex, repartirà la riquesa i els riscos. El calendari dels propers mesos determinarà les dècades que vindran. Perquè, com resumeix Nicola Scherer, avui ens trobem, més que mai, en la dicotomia entre “el deute o la vida”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies