El Turrós, habitar el món rural en comú

Si tirem enrere en la història de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a Catalunya, veurem que la primera iniciativa no va tenir lloc en una ciutat. Al món rural, el sistema immobiliari convencional també complica l’accés a un habitatge digne i accessible i, per això, també són necessàries noves formes d’habitar més enllà de les que marca el mercat especulatiu. Cal Cases va néixer fa 15 anys entre un grup de persones que vivien a Barcelona però que, en imaginar-se un nou model d’habitar, van apostar per marxar a una masia del Bages, a Santa Maria d’Oló. Amb aquest exemple com a referent, Sostre Cívic acaba d’impulsar El Turrós, el primer projecte d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús en un entorn rural de la cooperativa.

El Turrós és una masia d’uns 880 metres quadrats amb dues edificacions més i una superfície de bosc i de conreus de 24.000 metres quadrats. Està situada a Argelaguer, a la comarca de la Garrotxa, i va ser trobada per tres garrotxines sòcies de Sostre Cívic amb l’acompanyament de la cooperativa. Alguns membres ja hi han entrat a viure i d’altres esperen entrar-hi els pròxims mesos, quan s’acabin les reformes que s’hi estan fent. El Turrós, però, no és només un projecte d’habitatge. La seva filosofia té una mirada més àmplia i, per això, s’ha enllaçat amb la iniciativa Eines Comunes, que vol incloure el cultiu i la producció d’aliments per a l’autoconsum, amb l’ajuda de persones que no habiten la masia i que se’n podran beneficiar. Mireia Font, membre del Turrós, explica que a la finca també hi tenen un obrador on es farà farina per cuinar pa i pasta i no es tanquen la porta a produir làctics en un futur. “Són dos projectes que volen cooperar perquè la idea d’habitatge cooperatiu rural té una forta vinculació amb la producció agroecològica”, afirma.

Fer comunitat, amb les persones i amb el territori

A l’edifici principal hi predominen els espais comuns: hi ha un rebedor, una sala menjador, una cuina amb foc a terra, quatre banys complets i nou habitacions. Una de les diferències principals respecte a altres projectes d’habitatge cooperatiu que es troben a les ciutats és que els membres del Turrós formen una única unitat de convivència. Això és degut al fet que la construcció no permet crear espais per a diversos nuclis independents, de manera que hi ha habitacions privades de diferents mides, però la resta dels equipaments són per a compartir. “El cooperativisme posa les persones al centre: la convivència és un valor molt necessari, sobretot després de la Covid i vivint en una societat capitalista tan individualitzada i dura”, comenta la Mireia. Al cap i a la fi, hi afegeix, la vida en comunitat és “un convenciment” que tenen tots els habitants de la finca i els ajuda a fer possible la cura de tot el terreny i a l’autoabastiment d’aliments. El Bernat Trèmul, també habitant del Turrós, defineix el lloc on viu com un “projecte productiu, un mode de viure que està sostingut pel que produeix la terra”.

La Laura Muixí, integrant de Cal Cases, explica que aquest model de convivència és habitual en projectes del món rural perquè abans al camp hi vivien famílies extenses que necessitaven cases molt grans i cuidaven les terres. És un canvi en la manera de concebre les relacions humanes, diu la Laura: “Viure en comunitat posa a prova les relacions amb els altres cada dia; és una part positiva però també un repte d’aquest tipus de model”. La Mandi, tècnica de Sostre Cívic que acompanya els projectes d’habitatge cooperatiu al món rural, considera que aquesta manera d’habitar trenca amb les convencions respecte a amb qui i com hem de viure. “Ara ja no tenim famílies mononuclears nombroses, sinó famílies escollides. La filosofia que en una masia hi ha de viure una família tradicional ha quedat enrere”, explica la tècnica.

“Si un projecte d’habitatge cooperatiu rural no va lligat al desenvolupament del territori, no serveix de res”

La vida en comú també implica treballar el vincle, no només amb els de casa, sinó també amb el veïnat i el territori. La Mandi, de Sostre Cívic, comenta que, si un projecte d’habitatge cooperatiu al món rural no va lligat al desenvolupament econòmic i territorial, no serveix de res. “Es tracta d’un model que ha de vincular-se a alternatives econòmiques i de feina; si no, estem fent segones residències o un nou coworking de la ciutat”, afirma. La Laura, de Cal Cases, hi està d’acord i posa molt en valor la importància de la xarxa de veïnat: “Els veïns i les veïnes són el primer contacte que tenim”, diu. 

El repte de trobar sòl disponible

De la mateixa manera que les característiques de la masia exigeixen un nombre elevat de persones per a la convivència i la cura dels terrenys, aquestes també determinen que la inversió inicial sigui més baixa. El del finançament, doncs, és un dels avantatges d’impulsar habitatges cooperatius en edificis que ja estan aixecats. El Turrós és una masia que ja estava construïda i a la qual se li han hagut de fer només unes reformes de rehabilitació de la teulada i un reforç de l’estructura. Amb el finançament de Coop57, Sostre Cívic va adquirir aquesta finca de sòl privat per un valor de 360.000 euros. Cada membre va haver d’aportar 15.000 euros de capital social inicial i paga 285 euros de quota d’ús cada mes. 

“Al món rural no hi ha gaire sòl públic: no t’ho posen fàcil perquè engeguis un projecte d’habitatge”

Que sigui sòl privat no és casualitat, diu la Mandi, ja que als entorns rurals gairebé tot pertany a privats: “No conec cap cessió d’ús de sòl públic en el món rural”, sentencia. La tècnica atribueix aquesta mancança dels entorns rurals al fet que les administracions volen treure rèdit polític del poc sòl urbanitzable que tenen i que no està ja en mans privades. En canvi, subratlla que a les ciutats hi ha molts més exemples d’habitatges cooperatius en cessió d’ús que s’han fet en sòl públic: La Balma, La Borda, Princesa 49… La Laura Muixí recorda que, quan els integrants que van engegar Cal Cases, també de sòl privat, van començar a buscar un lloc on instal·lar-se, no van trobar cap opció que complís els criteris que els agradaven. “Al món rural no hi ha gaire sòl públic: hi ha moltes cases buides, però no estan a preus assequibles ni t’ho posen fàcil perquè hi engeguis un projecte d’habitatge cooperatiu”, comenta. “Les condicions són prohibitives.”

Anterior Següent

La tècnica de Sostre Cívic considera que, si els ajuntaments apostessin per potenciar el model de l’habitatge cooperatiu en el món rural, també hi sortirien guanyant, sobretot pel que fa a desenvolupament social. “Fer un projecte d’habitatge cooperatiu al món rural és tenir aquell habitatge i desenvolupar territorialment i econòmicament aquell sector”, diu. Una aposta que podrien fer les administracions, proposa, és fer incidència en els grans tenidors i explicar-los que “aquest model d’habitatge també és possible i que també els pot beneficiar”. Laura Muixí també considera que les administracions “no estan fent coses valentes en aquest sentit”.

“És una forma de vida més horitzontal, de trobar maneres democràtiques d’operar”, diu un membre del Turrós

Habitar de manera horitzontal

Als habitants del Turrós, tenir un contracte indefinit de cessió d’ús de la finca com a sòcies de Sostre Cívic els dona tranquil·litat. “Tenim accés a un habitatge i a un preu digne a través d’un contracte amb una organització que no té ànim especulatiu”, celebra el Bernat. El membre del Turrós valora que el seu projecte d’habitatge s’englobi en el marc de l’economia social i que garanteixi necessitats humanes sense buscar lucrar-se. “Tracta de relacionar-se amb l’habitatge amb uns models més horitzontals, que no perpetuïn un model de propietat i de compravenda. És una forma de vida més horitzontal, de trobar maneres democràtiques d’operar”, hi afegeix.

La Mireia té la mateixa sensació: “Dona molt sentit a allò que estem fent: no només cobrim una etapa de la nostra vida d’una certa manera de fer i de viure; estem treballant per una cosa que, quan marxem, hi continuarà sent. Em reafirma que soc al lloc adequat i de la manera adequada”. La membre del Turrós també valora que tots els integrants de casa seva comparteixin la visió de projecte rural social que es defineix com a “auster”, és a dir, que sigui accessible per a tothom, que impliqui unes despeses mínimes i que s’englobi dins d’un discurs que vol reduir i minimitzar el consum

Anar a viure a la seva masia del Bages, diu Laura Muixí, també anava en la línia de saber que estava sent coherent amb la vida que volia viure, sobretot pel que fa a l’impacte que genera en l’entorn. Malgrat que apunta que no tot són “flors i violes”, els anys de convivència a Cal Cases li han resultat molt positius, ja que els agraden els avantatges de la vida a l’entorn rural, però també compartir els reptes. Per al Bernat i la Mireia, el projecte d’habitatge cooperatiu tot just ha començat i asseguren que per a ells el primordial de la vida en comú és cuidar-se els uns als altres i l’entorn.