És veritat que la pandèmia ha buidat les grans ciutats?

Carrers buits, famílies tancades tot el dia en pisos de 30 o 40 metres quadrats… L’esclat de la pandèmia de la COVID-19 va posar en evidència que la qualitat de vida a les ciutats no sempre és la millor si el que fa falta és distanciament social. Les desigualtats en densitat de població i pel que fa a les zones verdes es feien visibles. No va ser el mateix confinar-se a l’Hospitalet de Llobregat que a Sant Cugat del Vallès. En aquell moment, una de les idees més repetides era que la COVID-19 canviaria moltes coses: que el teletreball havia arribat per quedar-se i que moltes persones triarien un nou camí vital fora de les grans ciutats.

Va haver-hi un cert èxode temporal i més ganes de marxar de la ciutat en els moments de vacances

Dos anys més tard, ha tornat el bullici a les oficines i als carrers metropolitans. Què n’ha quedat, d’aquella tendència neorural? S’ha traduït en moviments reals de població? Com ha impactat a les zones despoblades? Què podem aprendre d’aquest fenomen per afrontar el reptes metropolitans que vindran?

Dos anys després, no ha estat un fenomen massiu

A la ciutat més gran de la regió metropolitana, Barcelona, hi viuen 1.647.575 persones, segons el padró municipal de la ciutat d’aquest mes d’abril. Pocs mesos abans de l’esclat de la pandèmia, a l’inici del 2020, la xifra era d’unes 17.000 persones més. A l’Hospitalet, hi havia 264.000 veïns empadronats tant a l’inici del 2019 com a l’inici del 2021. I Terrassa va créixer en 3.000 persones en aquest període. És a dir, les grans ciutats metropolitanes no s’han buidat.

Els càlculs de població estimada de la ciutat de Barcelona, fets a partir de la localització dels telèfons mòbils, mostren que als estius del 2020 i del 2021 van marxar molts més residents que abans de la pandèmia. Per contra, en el curs actual (des del setembre) ja hi ha entre 300.000 i 500.000 persones residents més que en el curs anterior. És a dir, malgrat haver-hi un cert èxode temporal i més ganes de marxar de la ciutat en els moments de vacances, les dades del moment actual ja s’acosten més a les d’abans de la pandèmia.

Segones residències que passen a ser domicili habitual

Des de la perspectiva rural, sí que es va notar un canvi arran de la COVID-19. “Hi ha 18 comarques que tradicionalment perdien població, com les Garrigues o la Conca de Barberà, que entre el 2020 i el 2021 n’han guanyat”, explica Albert Puigvert, gerent de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA). Puigvert celebra aquesta tendència, però admet que “no podem saber si aquest fenomen és temporal o es mantindrà”. A més, explica que es tracta de “quantitats molt petites” de persones, i que “no es pot assegurar que s’hagi solucionat el despoblament a Catalunya”.

18 comarques que abans perdien població n’han guanyat entre el 2020 i el 2021, segons Albert Puigvert

No hi ha dades per definir un perfil concret de persones que han fet aquest pas, explica Puigvert, però les matriculacions escolars indiquen que en molts casos són famílies joves amb fills. També hi ha indicis que ha estat un fenomen més present en famílies amb rendes altes. L’Oficina Municipal de Dades de l’Ajuntament de Barcelona va detectar un canvi de tendència en les emigracions durant el 2020: els moviments van centrar-se en municipis petits de Catalunya i, especialment, en zones costaneres amb fort predomini de segones residències. A més, la tendència va ser més forta en els barris més benestants de la ciutat. Albert Puigvert coincideix en la influència d’aquest vincle previ amb el territori, tal com queda reflectit a l’Atles del Món Rural 2022: “Majoritàriament, la gent ha anat a viure a llocs on tenien segones residències o residència familiar d’origen, perquè l’accés a l’habitatge a rural és una de les mancances grans que tenim”.

El nou veí teletreballa

L’auge del teletreball ha estat un dels canvis que més han facilitat allunyar-se dels centres neuràlgics de treball i d’activitat, és a dir, de les ciutats. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) calcula que un 23,4% de les persones ocupades a Catalunya ha teletreballat durant el 2021. En aquest sentit, sorgeixen dubtes de com es relacionen els nous veïns amb el territori si la seva activitat econòmica, encara que sigui a distància, segueix vinculada a les empreses de la ciutat. Anna Pérez Català, una de les comissàries del procés de reflexió sobre la regió metropolitana de Barcelona anomenat Barcelona Demà, creu que els impactes positius es mantenen fins i tot en aquesta situació: “Amb més gent als pobles s’assegura, per exemple, que hi hagi més infants i, per tant, més escoles, o més serveis d’atenció sanitària. També es genera més massa crítica perquè certs negocis locals puguin ser viables”.

El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) considera que el teletreball és una oportunitat per “simultaniejar els beneficis de les economies d’aglomeració amb una millor redistribució de l’activitat econòmica al territori”. En aquesta línia, el PEMB proposa la creació de tercers espais als pobles i a les ciutats petites. Es tracta d’espais que trenquin l’aïllament i reuneixin bones condicions per treballar, com ara “coworkings, ateneus o espais promoguts per les mateixes administracions”.

Per a Pérez Català, l’altra cara de la moneda d’aquesta mobilitat neorural és l’impacte que pot tenir en la pressió alcista dels peus de l’habitatge de lloguer, que sol ser molt escàs en municipis petits. Una de les comissàries de Barcelona Demà també alerta sobre el risc que, si el treball és presencial, alguns municipis de l’entorn de Barcelona esdevinguin pobles dormitori: “Pot ser que facis la vida social a Barcelona mentre vas a dormir al Vallès, i que aquests pobles no estiguin més vius. I, mentrestant, es genera més necessitat de mobilitat i, per tant, més emissions contaminants quan no hi ha prou transport públic”.

Deures pendents al món rural i a la ciutat

Un cop passada l’excepcionalitat pandèmica, el repte és consolidar el nou veïnat que ha arribat als territoris despoblats i, si és possible, ampliar el fenomen per combatre la dinàmica molt més estructural del despoblament rural. Albert Puigvert assenyala que, per aconseguir-ho, és essencial caminar cap a la igualtat d’oportunitats entre el món rural i l’urbà.

“Aprofitem-ho per descentralitzar Catalunya!”, reclama Anna Pérez Català

Anna Pérez Català posa l’accent en la manca de serveis: “Si no hi ha feina, habitatge i transport públic, no es podran acollir ni les necessitats de les persones que ja hi viuen actualment, ni de les que s’hi puguin traslladar”. Pérez Català creu que el context actual és propici a repensar la relació entre els grans nuclis de població i la resta del territori: “Si la gent està tendint a allunyar-se de la ciutat, hi ha una oportunitat per posar diners en les necessitats del món rural. Aprofitem-ho per descentralitzar Catalunya!”.

Una de les apostes del Govern per al desenvolupament fora dels nuclis urbans és l’Agenda rural de Catalunya. Aquest document, sorgit d’un llarg procés participatiu, identifica nombrosos reptes i proposa 874 accions prioritàries en àmbits com la cultura, els serveis socials o el sistema agroalimentari. Per a Albert Puigvert, aquest document és un bon punt de partida, tenint en compte que “les crisis que han de venir ens exigiran la relocalització de la producció i del consum, la revaloració de la feina de la nostra pagesia i la recuperació de la utilització dels recursos endògens”. L’Agenda rural de Catalunya proposa fer passes tan diverses com facilitar la recuperació de masies i cases rurals, descentralitzar l’oferta de treball de l’Administració o implementar serveis de carsharing rural. 

El pas de la pandèmia també ha estat una oportunitat per repensar els espais urbans. En un article publicat el 2021, David Rodríguez, secretari tècnic del PEMB, apuntava que un dels aprenentatges en el cas de Barcelona era “la necessària revitalització del centre, tant de teixit residencial per a usos permanents com també d’activitat econòmica deslligada del turisme”. Anna Pérez Català considera que un dels punts clau són la mobilitat i l’ús de l’espai públic: “Ha crescut molt el discurs de recuperar la ciutat, de fer-la més agradable per a les bicicletes i que els nens puguin jugar al carrer. Crec que hi ha més gent que s’està plantejant aquesta necessitat a nivell de salut i de criança per als fills”.

Oriol Estela, coordinador general del PEMB, apuntava en un altre text que la línia entre els reptes del camp i els de la ciutat és difusa, tenint en compte la seva interdependència: “On comencen i on acaben les ciutats? No ho sabem ben bé”. Per això, Estela considera que la regió metropolitana de Barcelona és una escala adequada per pensar tots aquests reptes, ja que “és una xarxa de ciutats i pobles de diverses mides sobre un mosaic territorial”.