Et sorprèn moltíssim trobar-t’ho tot tancat els diumenges?

“Em sorprèn moltíssim trobar-m’ho tot tancat els diumenges a Bilbao”. Aquest va ser el crit d’indignació de l’alcalde actual de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, en una entrevista recent i controvertida al diari basc El Correo. Tanmateix, sindicats i organitzacions de comerciants asseguren que la liberalització dels horaris comercials, que sobre el paper havia de beneficiar els petits establiments i millorar la conciliació, ha obert la porta encara més a un empitjorament de les condicions laborals en el sector del comerç i, de retruc, afavoreix la cultura del consum ininterromput, estimulada per l’increment de les compres en línia durant la pandèmia.

Ara fa 10 anys, en el pitjor any de la crisi iniciada el 2008, el Govern espanyol va aprovar un reial decret llei per liberalitzar els horaris comercials. La norma permetia a les botigues ampliar l’horari d’obertura fins a 90 hores setmanals i obrir 10 festius l’any, i posava fi a les regulacions en temps de rebaixes. En el cas de ciutats turístiques com Barcelona, a més, permetia triar una zona de gran afluència turística on serien els comerços els que decidirien el seu horari. Ara fa 10 anys, doncs, entràvem en una guerra de preus permanent, en què es podia comprar gairebé en qualsevol dia i hora. Però a quin cost?

Després de la liberalització d’horaris, el 40% del petit comerç de la Comunitat de Madrid va patir pèrdues

Tal com van assegurar aleshores diversos líders del Partit Popular en el poder, com l’expresident Mariano Rajoy, el decret arribava per crear ocupació, riquesa i inversió. Esperanza Aguirre, en aquell moment presidenta de la Comunitat de Madrid, va ser qui més es va aferrar a la liberalització horària, i al mes de juny del 2012 va aprovar la seva pròpia llei, per tal que tots els seus comerços poguessin obrir a qualsevol hora tots els dies de l’any. La nova Llei de dinamització de l’activitat comercial, que havia de convertir Madrid en “la millor destinació de compres del món” i alhora pal·liar els efectes de la crisi generant fins a 20.000 nous llocs de treball, va suposar una gran estocada per al petit comerç: segons dades de la Confederació de Comerç Especialitzat de Madrid del 2018, el 40% del comerç al detall tenia pèrdues i el sector havia patit una caiguda del 17%. 

A Barcelona, alguns comerços podran obrir tots els festius del maig al setembre

Catalunya va ser una de les comunitats que més es van oposar a la reforma espanyola, i la va aplicar de manera discreta, complint els mínims. Aquell 2018 negre a Madrid, el comerç al detall català va incrementar el seu volum de negoci en un 0,14%. Mentre les grans superfícies perdien un 0,9% de vendes, el petit comerç en guanyava un 0,03%. 

La lògica de la liberalització d’horaris, però, segueix lluitant per imposar-se arreu. I és que, des de les darreres dades disponibles, hi ha hagut una pandèmia que ha donat tot el protagonisme al comerç en línia, obert les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. Segons dades del Banc d’Espanya, el 2019 les vendes en línia suposaven un 15% del total, xifra que en només un any va créixer fins al 22%. És per això que diverses entitats i administracions pressionen per una major ampliació horària. Entre aquestes hi ha la Unió Europea o l’Associació Nacional de Grans Empreses de la Distribució (ANGED), que la veu com l’única manera d’”adaptar-se als hàbits dels consumidors i competir amb grans plataformes com Amazon”. 

Davant d’aquest nou panorama, Barcelona està trencant la tendència que havia dut fins ara i al mes de febrer passat va aprovar una mesura, referendada per les grans patronals i pel sindicat UGT, que determina que, fins al 2025, els comerços de les zones més turístiques poden obrir tots els diumenges i festius de les 12 a les 20 h durant, com a mínim, cinc mesos: del maig al setembre. El primer tinent d’alcaldia, Jaume Collboni, assegura que gràcies a aquest acord es crearan “milers de llocs de treball”, tot i reconèixer que, en la seva majoria, es tractaria d’ocupacions “de temporada”. Quin impacte tindrà l’ampliació d’horaris en la qualitat del temps dels consumidors? Quin preu en pagaran els treballadors i les treballadores del sector? 

A costa (dels drets) de qui comprem?

“El mercat transforma les nostres vides en aspectes molt íntims, però sobre els quals no podem decidir”, apunta Toni Lodeiro, divulgador i formador en consum conscient.

El mercat, segons Lodeiro, ha generat unes dinàmiques de consum dissenyades per suplir necessitats bàsiques. “Moltes vegades consumim per alleugerir l’estrès o com a premi per haver tingut un mal dia. En lloc de plantejar-nos què va malament en les nostres vides, comprar es converteix en un pegat de felicitat. Un pegat que es fa més gran si podem posar-nos-el també en diumenges”, hi afegeix. Aquest benestar, però, es construeix “des de la identitat de consumidors, deixant de banda la identitat de treballadors”, alerta Lodeiro: perquè una botiga sigui oberta en diumenge, cal que diverses persones estiguin treballant mentre la resta gaudeix del seu oci. 

El 2020, en plena pandèmia, les vendes en línia van créixer del 15% al 22%

Les compres no sempre responen a capritxos: també formen part del temps de les cures i de les tasques reproductives. Així, poder comprar en diumenge o al vespre, ja sigui una barra de pa, una videoconsola o unes sabates per a la criatura, respon a la voluntat d’ampliar les hores en les quals es pot consumir, però també “amplia els moments en què duem a terme tasques reproductives”, afirma Sandra Ezquerra, sociòloga i directora de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures de la Universitat de Vic (UVic). Els horaris s’amplien sense fi per disminuir la incompatibilitat amb jornades laborals que cada cop s’allarguen més, i així es perpetuen les lògiques de mercat actuals. Un peix que es mossega la cua. “Les persones responsables de cures som pobres en temps. La liberalització horària no és facilitadora”, diu Ezquerra: “Ens hem de plantejar si la resposta a la sobrecàrrega de treball i la falta de temps passa per fer treballar més hores un altre”. 

El del comerç és un sector particularment feminitzat, on la bretxa salarial s’enfila fins al 19,7%. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 64% de les persones que treballen en la venda de productes bàsics a Catalunya són dones, un 62% en el cas del comerç al detall. També fer la compra és una tasca eminentment feminitzada. El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) apunta que el 37,9% de les dones se n’encarreguen de forma exclusiva. Una xifra que cal tenir en compte si es té present que les dones, de mitjana, dediquen unes 16 hores la setmana a dur a terme tasques de cura, enfront de les 8 que hi dediquen els homes. “Les dificultats conciliadores de les dones amb privilegis sovint es resolen a costa dels drets d’altres dones molt precaritzades les quals fem treballar més perquè algú altre pugui conciliar millor. Com si les treballadores no duguessin a terme tasques de cures”, diu Ezquerra. 

El 64% de les persones que treballen en la venda de productes bàsics a Catalunya són dones

A les portes de la reforma legislativa del 2012, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar un Estudi sobre els efectes de la liberalització d’horaris comercials. Resultat? Només el 33,8% dels barcelonins estaven a favor d’ampliar els horaris i, entre aquests, el col·lectiu majoritari eren homes de 16 a 34 anys. Analitzant les dades per barris, on hi havia més suport era a Sarrià – Sant Gervasi (el que té la renda més alta) i on n’hi havia menys era a Ciutat Vella (un dels més empobrits). 

Explotació a la carta

Els argumentaris per ampliar horaris es recolzen en la necessitat d’enfortir el petit comerç i de millorar la conciliació. Però, segons Ezquerra, “des de la perspectiva de l’emancipació feminista, no té sentit pensar en un canvi d’aquesta índole sense parlar d’horaris laborals“, reflexiona. I és que l’ampliació horària del comerç ve acompanyada d’una sèrie de transformacions en les condicions de treball que impossibiliten tenir horaris constants. “Hi ha un impacte en els caps de setmana com a dies de descans. La Directiva europea del temps de treball regula un dia i mig lliure la setmana, però liberalitzar horaris implica que aquests dies de descans no sempre coincideixin amb els de la resta de la família, cosa que dificulta la conciliació”, explica Natxo Parra, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda.

A més, que un comerç obri tots els dies de la setmana suposa que els treballadors tinguin torns irregulars. Encara que la llei digui que l’empresa ha d’aportar un calendari laboral estable, el 10% de la jornada, l’equivalent a entre 160 i 180 hores anuals, es pot alterar amb un preavís de cinc dies. Així, la liberalització pot donar lloc a dos escenaris paral·lels: un en què hi ha treballadors amb jornades llargues i caòtiques i un altre amb jornades curtes o contractes temporals d’un o dos dies, pobres en ingressos i alts en precarietat. “La necessitat d’estar disponible fa que construïm l’experiència vital en funció de les necessitats que té l’empresa, que es contradiuen amb les pròpies”, explica l’advocat. 

I la necessitat de l’empresa apunta cap al comerç 24/7, que ens permet adquirir qualsevol producte a qualsevol hora del dia. Això seria impensable sense entendre l’auge de grans plataformes de comerç electrònic i entrega a domicili com Amazon, Glovo o Deliveroo, que no només es caracteritzen per la manca de restriccions horàries, sinó per la seva rapidesa en els enviaments. A aquestes, s’hi ha sumat ara el fenomen dels supermercats fantasma (o dark stores), magatzems tancats on, amb música frenètica de fons, els treballadors fan la compra en línia corrent pels passadissos i l’entreguen a repartidors amb la promesa de lliurar-la a casa en menys de 10 minuts. Segons declaracions a TV3 de Magdalena Szuszkiewicz, directora general de la plataforma Gorillas (que opera a Barcelona), els empleats que s’encarreguen d’aplegar la comanda en només dos minuts no pateixen d’estrès, sinó d’“adrenalina positiva”. 

Miguel Sicart: “Empreses com Glovo o Deliveroo acabaran controlant els horaris de consum i el valor de la demanda”

Aquesta suposada eficiència no seria possible sense la figura dels riders, treballadors disponibles una gran quantitat d’hores el dia per un sou molt precari. “És el paradís de les tesis neoliberals més brutals”, diu Natxo Parra, amb referència a plataformes com Glovo, en què els treballadors decideixen quant cobraran pel servei en una subhasta on competeixen per oferir el preu més baix. A més, els treballadors tenen més possibilitats d’adquirir un servei en funció de la seva posició en un rànquing, que els classifica segons la seva eficiència. Com el rànquing d’un joc. L’anomenada ludificació, activitats que semblen jocs encara que no ho siguin, és “la cara més obscura del capitalisme de vigilància“, adverteix Miguel Sicart, professor al Centre de Recerca sobre Jocs d’Ordinador a la Universitat de Copenhaguen. “És una mostra de mala consciència: t’explotaré, però almenys et divertiràs perquè és un joc”, explica Sicart. Aquesta és la narrativa d’empreses com Gorillas: “L’estrès és el que es posa un mateix. Nosaltres cuidem la feina perquè sigui un gaudi”, afirmava Szuszkiewicz. Segons Sicart, “es tracta de sistemes amb punts i premis, que són usats perquè els treballadors siguin més eficients, encara que sigui a costa de la seva estabilitat i salut“. Aquesta fórmula de la ludificació, però, no va només en detriment dels treballadors i de les treballadores. No és més que un sistema més elaborat d’una dinàmica que ja fa temps que ens acompanya: la de fer que el consumidor treballi per a l’empresa sense adonar-se’n. Així, hem passat dels clients que inverteixen una part del seu temps lliure per reservar i gestionar els vols i hotels de les seves vacances, o per acabar de muntar els seus propis mobles d’Ikea —activitat que també es ven com un joc, quan en realitat és una estratègia d’estalvi de l’empresa—, als consumidors que ofereixen a les aplicacions la moneda més preuada: les seves dades.

“Aquestes empreses han tingut pèrdues ingents durant els períodes d’implantació. Això només s’entén perquè estan fent una gran inversió per obtenir les dades dels patrons de consum”, alerta Sicart: cada cop que comprem a través d’aquestes aplicacions, informem de què volem i quan ho volem. “Acabaran controlant els horaris de consum i el valor de la demanda”, adverteix l’investigador. La liberalització horària dels comerços físics és una eina per lluitar contra una dinàmica imparable, volent competir en un ambient en què la digitalització no té barreres, a costa dels drets laborals i de conciliació. L’única manera d’aturar-ho, segons els experts consultats, és canviar les dinàmiques de consum i, com apunta Toni Lodeiro, preguntar-nos “què ens fa feliços: poder comprar a les tres de la matinada o poder passar temps amb els nostres éssers estimats?”. 

La bona pràctica

Si la liberalització horària busca poder comprar en qualsevol moment, hi ha entitats que aposten pel contrari. Una d’aquestes és Slow Shop Lleida, una associació d’una vintena de comerços de proximitat que el 2021 va dur a terme una iniciativa (a la qual es va adherir un centenar de botigues) que consistia a tancar un dia a les set de la tarda, per demostrar que “sense reduir la productivitat es pot tenir temps per a tot i per a tothom. Temps per a més qualitat de vida i salut”. 

* Aquest reportatge apareix publicat originàriament al Dossier Crític ‘Temps’, editat per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.