12/01/2026 | 07:00
Sota els asfalts del Vallès Occidental baixa un riu que neix al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i que uneix realitats tan diferents que el seu mateix nom s’hi adapta. A Matadepera, on tot és fèrtil i ric, es presenta com a torrent de la Betzuca. Més avall, malgrat confluir amb el de la Grípia, entra a Badia del Vallès amb poques ganes i no té esma per a res més que per fer-se dir riu Sec. El subtil classisme toponímic dissimula amb prou feines que, amb poc més de 15 quilòmetres de curs, el Sec s’ha trobat amb el poble més ric de Catalunya i també amb un dels més pobres.
‘La Miami del Vallès’
No és casualitat que Matadepera vegi néixer el riu: construïda al vessant sud del Parc Natural, fa no pas tant de temps era només un grapat de masies escampades. A finals del segle XIX, però, i a mesura que la burgesia de Sabadell i de Terrassa es va anar enriquint, Matadepera va guanyar fama com a lloc on fer-se una torreta per anar-hi a estiuejar, pel fet de ser un lloc proper i al bell mig de la natura. La gent de calés volia aire fresc, pins i pau i, si al començament hi anaven només uns mesos l’any, a poc a poc alguns s’hi van instal·lar. Aquest prestigi turístic es va mantenir durant el segle XX, amb l’eclosió de les urbanitzacions als anys seixanta i setanta. Encara ara el poble, comprès fonamentalment per torres de luxe a la falda del Parc Natural, serveix de retir daurat per a molts vallesans que han fet quartos. La Miami del Vallès.
A Matadepera hi viu una de les grans fortunes del país, Manuel Lao, que l’any 2018 va vendre les accions de la seva empresa familiar de màquines escurabutxaques, Cirsa, al fons Blackstone, per uns 1.300 milions d’euros. També hi tenen casa Xavi Hernández, exentrenador del Barça, i Antoni Brufau, expresident de Repsol. Hi ha un dubte estadístic, però: pot ser que el seu lloc al rànquing com a segon poble més ric d’Espanya (després de Pozuelo de Alarcón) vingui només de la presència d’aquests multimilionaris i d’algun altre que desconeixem? Fer una volta pel poble ja ens deixa clar que potser la fortuna de Cirsa rega els carrers arbrats, però no solament.
Matadepera manté el privilegi de no ser un poble fabril: no hi ha blocs alts ni discoteques
Entrem al poble en cotxe des de Terrassa i deixem enrere el camp d’hoquei sobre herba, un esport associat tradicionalment a l’estatus econòmic. Més enllà hi ha el golf, que acaba de tancar després d’anys de debat sobre què fer-ne. El que no trobem enlloc són polígons industrials. A finals dels anys setanta, amb l’efervescència democràtica i municipalista, Matadepera va fer ús de la seva sobirania i va decidir que volia mantenir el privilegi de no ser un poble fabril, que seria un poble d’estiueig i residencial i, a més, d’un tipus molt determinat: no hi trobem cap bloc de pisos alt, però tampoc cap discoteca. Tampoc no hi ha establiments turístics, que una cosa és l’estiueig ordenat de qui es fa una torreta i una altra de ben diferent és que comenci a venir gent de fora a tocar els nassos. Això és un altre tret en comú amb Badia del Vallès, que tampoc no té hotels: al capdavall, qui voldria passar una setmana en cap dels dos pobles, estrictament residencials?
En baixar del cotxe, de seguida es nota l’olor que baixa de la muntanya de la Mola, olor de floresta, de terra mullada i més tard de brasa, quan s’acosti l’hora de dinar i un dels restaurants del poble encengui el foc. És divendres, però per als qui venim de ciutat és una flaire festiva. I aquí ningú no s’immuta: és el pa de cada dia. Sota la parròquia de Sant Joan, als bancs, un grup de noies tafanegen i fan plans per al cap de setmana; cap d’elles no aixeca la veu per sobre de l’altra, cap xiscle adolescent per l’emoció dels embolics romàntics, malgrat que hi són. L’ambient del poble sembla contenir-les. Més enllà, al cafè del Casal de Cultura grups d’estudiants que tot just han sortit de l’institut o de la facultat ocupen les quatre taules de la terrassa. Miren apunts i lien cigarretes amb esperit monacal. S’hi respira ordre i una mica d’aquell higienisme pel qual es van sentir atrets els turistes del segle XIX, a la recerca de natura. Dins del bar, una dona en calma somriu als visitants. A la taula, una bossa Yves Saint Laurent; als llavis, un lleuger arranjament químic, una millora artificial. Ella és de Sabadell i té el despatx a Barcelona, una empresa d’esdeveniments, “però ja se sap, els fills… Els portàvem al Montcau, aquí a Matadepera, i al final amb l’home vam decidir venir a viure-hi”. El Montcau és tota una institució al poble. Escola i institut de tota la vida per a qui no els vol portar a la pública. El seu marit ja hi anava, ens explica l’Anna.
A Matadepera, l’atur és del 3,8%, mentre que a Badia és del 15,7%. El 15,8% dels badiencs té estudis superiors; a Matadepera, el 57%
Tornem a agafar el cotxe i resseguim amunt la riera de les Arenes, que aquí té més presència que el torrent de la Betzuca. Ens encreuem amb algun Land Rover, amb algun MG Coupé conduït per homes de mitjana edat. I deixem enrere la vila, amb carrers estrets, petit comerç i vida associativa, per anar on viuen les rendes altes, als xalets amagats entre matolls i pins, amb piscines que només veuen els helicòpters i metres quadrats habitables amagats a la vista del públic. I amb seguretat privada, pel que els hi va.
Passem davant del Montcau, on no veiem nens, però sí ovelles que pasturen als camps que entre carrer i carrer l’envolten. De nou, el privilegi de la natura per a famílies que, d’altra banda, s’han de moure a tot arreu amb cotxe. A partir d’aquí, les úniques persones al carrer són jardiners. I més amunt, a mesura que ens apropem al Cavall Bernat, l’emblemàtica fita de la Mola, intuïm més que no pas veiem. Hi intuïm luxe. I hi veiem només noves mansions en construcció: “Cases prèmium”, diuen els cartells. “Lliurament immediat”. I càmeres de seguretat i cartellets de Prosegur. A mà esquerra, a l’altra banda de la vall, hi ha la urbanització de les Pedritxes, on sabem que hi viu en Lao emmurallat.
Límit C-58
Com a Matadepera, els orígens de Badia del Vallès i la seva curta història expliquen en bona part l’estatus socioeconòmic dels qui hi viuen. Si Matadepera és un poble d’estiuejants, Badia és un poble de migrants, una “solució habitacional” pensada des de Madrid per reallotjar-hi nouvinguts a Catalunya. L’actual bandera municipal simbolitza aquest fet amb una oreneta, l’ocell migrant per excel·lència. L’any 1975 es va inaugurar el polígon Badia, un barri de Barberà del Vallès creat del no-res i edificat en altura, amb blocs de 15 pisos construïts a correcuita. Una mostra de l’artificialitat de la vila és el seu mapa, que té la forma de la península Ibèrica i noms de carrer que segueixen topònims d’Espanya d’acord amb la seva ubicació. Si va néixer de zero fa només 50 anys, en fa encara menys, 30, que ha esdevingut un municipi. Del polígon Badia a Ciutat Badia; de Ciutat Badia a Badia del Vallès.
El límit de Badia és la C-58, font de decibels eterns i frontera real i psicològica amb el més enllà: Bellaterra
Avui dia qui hi viu són encara les mateixes famílies que van anar a parar a aquells pisos de protecció oficial fa mig segle, i que es van fer seva aquella barriada dormitori fins a convertir-la en un poble. Com a Matadepera, però per raons diferents, hi ha hagut fins ara molt poca immigració. Si a Barcelona el 23% de la població és estrangera, i en pobles com Salt arriba al 37,7%, a Badia només és estranger un 5,85% dels habitants (a Matadepera, un 4,3%). Va ser un gueto d’immigració espanyola als anys setanta i, fins avui, així s’ha mantingut. Ara que la protecció oficial finalitza (més de 5.000 pisos es liberalitzen), que la generació dels qui es van establir a Badia va morint i que els seus fills han marxat fora, probablement hi haurà un important relleu poblacional. De moment, la població badienca va en descens: una disminució del 7,33% en el darrer any registrat.
A Badia hi arribem amb tren, amb Renfe, que ens deixa lluny, a Barberà del Vallès, i ens obliga a caminar escales avall fins a l’avinguda del Cantàbric. El paisatge és més aviat àrid, i un parc de nova creació no dissimula el fet que aquí mana el ciment. No fa pas olor de benzina ni de fum de cotxe ni d’aglomeració urbana; però, per molts parcs benintencionats que hi plantin, som lluny encara dels aires forestals de Matadepera. De fet, a l’altra banda del poble el límit és la C-58, 10 carrils d’autopista que l’encerclen, font de decibels eterns i frontera real i psicològica amb el més enllà. I el més enllà en aquest cas és Bellaterra. El simbolisme d’aquest pas és evident. Fins a començaments del segle XXI, creuar era una aventura, perquè el pas sota l’autopista existia; però, per saltar el riu, calia bastir unes taules que no sempre eren a lloc i passar fent tentines sobre l’aigua contaminada. El pont i les vies al voltant del riu són ben recents. Per a la gent de Badia, anar a la universitat no va ser mai fàcil.
Dècades de feina del teixit associatiu a Badia han donat fruit: el poble és ara més habitable que en el passat
Baixem l’avinguda de Saragossa entre els primers edificis de 10 plantes. Encara ara els veïns estan lluitant perquè en treguin l’amiant de les façanes. Els anys i la persistència associativa per una vida digna han anat donant fruit. Ara, ja es veu, el poble és més habitable i els carrers són més tranquils que anys enrere. Encara no són dos quarts de cinc, i els nens de primària no han sortit. I sí, hi ha un silenci plàcid. Passem pel costat d’una de les escoles del poble, i comencen a aplegar-se avis i pares i mares a la porta. Aquí no hi ha res de remotament semblant al Montcau. Aquí l’alternativa a l’IES és l’institut de formació professional. Passem també davant del mercat municipal, que ens diuen que és un dels millors de la comarca: molt bon peix, sembla. Tant, que atrau gent de Sabadell els caps de setmana. Això sí, els súpers són Dia i Mercadona; ni Veritas ni Ametller.
Tampoc no hi ha un Manuel Lao. Les grans celebritats del poble són El Mago Pop i Carles i Sergi Busquets, pare i fill, ambdós exfutbolistes del Barça. Va ser Sergi qui va inaugurar el petit camp de futbol de gespa de la Fundació Cruyff que a primera hora de la tarda s’omple d’adolescents. Un d’ells, el Juanma, se’ns queixa. “Sou periodistes? Digueu, si us plau, que el camp està malament, que hi ha sots a la gespa i no s’hi pot jugar. Un amic nostre va caure i es va trencar el lligament encreuat i el menisc”. Hi juguen també els usuaris del Servei d’Intervenció Socioeducativa, fills de famílies amb pocs recursos. I avui, a més, també s’hi ha aplegat en Moha Freestyle, una altra celebritat en la seva disciplina, la de fer tocs i malabars amb la pilota, que amb música de fons s’està gravant uns vídeos per a les seves xarxes amb mig milió de seguidors.
Al carrer de darrere, aliens a l’activitat frenètica del camp, dos homes vora els 50 anys amb anoracs llargs i asseguts en una barana del carrer fumen i parlen de res no gaire important. A Matadepera l’atur és del 3,86%, mentre que aquí, a Badia, és del 15,69%. El nombre de badiencs amb estudis superiors és del 15,86%; a Matadepera, del 57%. Al mes de febrer, un titular de diari deia que Badia aprofitaria la liberalització dels pisos per atraure gent jove i esdevenir districte universitari de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El riu Sec, al pas sota la C-58, segueix fent olor de suavitzant.
* Aquest article ha estat publicat originàriament a la revista ‘Desiguals‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
