04/05/2021 | 06:30
[Aquest reportatge va ser publicat originalment en castellà a ‘La Marea’]
Ni de sanitat, ni d’educació, ni de serveis socials, ni d’habitatge, ni de desigualtat… La dreta madrilenya ha obviat els grans temes socials en les seves propostes per a les eleccions a la Comunitat de Madrid (CAM) d’aquest 4 de maig. Sota el mantra de la llibertat, de la baixada d’impostos i de la falsa sensació d’inseguretat, aquelles temàtiques que realment afecten el gruix de la població han quedat amagades.
El Partit Popular, que governa Madrid de manera ininterrompuda des del 1995, treu pit d’unes dades econòmiques que pretén fer extensibles a tota la ciutadania madrilenya, però de les quals en realitat només es beneficia una minoria. Així, mentre la CAM té el PIB per capita més alt de tot l’Estat, la desigualtat entre els “qui més tenen” i els “qui menys tenen” és la més clara i evident, d’acord amb l’Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Madrid, del 2019.
La pèrdua de recursos a conseqüència de les bonificacions fiscals que obtenen les grans rendes a Madrid i una aposta ideològica pel dopatge econòmic d’allò privat amb recursos públics han convertit la regió més poderosa de l’Estat en un forat negre de drets socials. I en un paradís per a aquells “que més tenen”. Això explica que pràcticament una de cada tres grans empreses tinguin la seu social a la CAM, segons Informa D&B, i els sectors de la construcció, del comerç i dels serveis empresarials són els que se situen al capdavant.
Algunes dades que corroboren aquestes afirmacions:
Sanitat: empènyer cap a allò privat
Moltes dades sanitàries han sortit durant la campanya: Madrid com la segona regió que menys inverteix en salut per habitant; Madrid com la comunitat que menys gasta en sanitat respecte al seu PIB; Madrid com el penúltim territori amb menys personal mèdic en atenció primària i en el qual menys pes té la primària en la despesa sanitària total…
Es pot continuar la llista amb la infermeria, amb els llits d’hospital, amb la remuneració del personal sanitari, amb la privatització històrica de la gestió hospitalària… perquè són aquestes dades les que expliquen l’excés de mortalitat i de contagis que la regió madrilenya ha hagut de patir durant els pitjors moments de la pandèmia de la Covid-19.
A Madrid, hi ha ‘llibertat d’elecció‘ entre una llista d’espera enorme o pagar una assegurança privada
I alhora permeten entendre com és que les grans empreses privades es freguen les mans davant el declivi d’allò públic. Així, tal com publica infoLibre, Madrid és la comunitat autònoma amb la despesa per capita més gran (815 euros) en assegurances sanitàries privades, per sobre dels seus seguidors principals, Catalunya (771 euros) i el País Basc (759 euros), i duplicant l’última, Extremadura (408 euros). Així mateix, se situa al capdavant en el percentatge d’assegurats, amb un 36,6%, gairebé 5 punts més que Catalunya o 13 més que la mitjana estatal. És la llibertat d’elecció entre una llista d’espera enorme o pagar una assegurança privada.
Aquestes dades mostren una pauperització enorme d’allò públic. I hi ha també un desviament de fons (legal, però qüestionable): el 2018, la iniciativa privada es va emportar la meitat del pressupost sanitari de la Comunitat de Madrid, és a dir, més de 4.100 milions d’euros dels 8.365 milions d’euros de la partida liquidada de sanitat. Així ho va denunciar l’organització Audita Sanidad en una anàlisi sobre El paper del sector privat en la sanitat pública madrilenya, on va concloure que això suposa un augment de més d’un 15% en aquells recursos que van a parar a butxaques privades si es compara amb les dades de l’any 2015.
Educació: segregar els pobres
“La segregació a la Comunitat de Madrid ha crescut de manera molt notable i és avui la comunitat autònoma amb més segregació i una de les regions amb més segregació de tota l’OCDE [Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics]”. No, no és una frase de campanya d’algun dels partits de l’oposició per criticar la gestió de la dreta madrilenya: és la conclusió a la qual han arribat Save the Children i l’Esade en l’estudi Diversitat i llibertat, reduir la segregació escolar respectant la capacitat d’elecció de centre, presentat recentment. Només hi ha un territori a l’OCDE que segrega més en educació que Madrid: Turquia.
De nou, el discurs sobre la llibertat d’elecció educativa no se sosté: els fills i les filles de famílies amb rendes baixes cada vegada tenen menys possibilitats d’accedir als col·legis i instituts als quals van els fills i les filles de famílies amb més recursos. El citat informe, de fet, assenyala el barem d’admissió que va introduir el Decret de Llibertat d’Elecció a la Comunitat de Madrid com “el factor que va contribuir a l’augment de la segregació per nivell socioeconòmic i origen migrant”.
L’OCDE considera Madrid el segon territori que més segrega en educació, per darrere de Turquia
A això cal sumar-hi una altra dada també recurrent, però no per això menys important: Madrid és la regió de l’Estat amb menys inversió educativa per alumne en ensenyaments universitaris: 4.727 euros, és a dir, 1.000 euros menys que la mitjana estatal. Després d’abaixar les ràtios d’alumnat a conseqüència de la Covid-19, el Govern regional madrileny ja treballa per tornar a augmentar-les, segons va avançar la Cadena SER al març, la qual cosa s’ha convertit en una de les preocupacions principals per als pares i per al professorat.
A més a més, Madrid també s’ha convertit en la “meca de les universitats privades”, en paraules de Comissions Obreres. El 2019, el PP i Ciutadans van donar llum verda a la creació de tres noves universitats privades, l’ESIC, el CUNEF i Villanueva, que fins en aquell moment eren centres adscrits a la Complutense o a la Rei Joan Carles. Congregacions religioses com els jesuïtes (ESIC) i l’Opus Dei (Villanueva) o l’Associació Espanyola de Banca (CUNEF) estan d’enhorabona. El catolicisme i el sector financer engrandeixen el seu poder educatiu.
I l’obertura d’aquesta mena de centres elitistes, no accessibles a la majoria de les butxaques, continua creixent. A la fi del 2020 es va concedir la llicència d’universitat privada a l’Escola d’Administració d’Empreses, pertanyent al Grupo Planeta, tal com ha explicat recentment CTXT en un reportatge extens.
Habitatge: una festa per als voltors
De nou, una primera dada per començar: segons el Sistema Estatal d’Índexs de Referència del Preu del Lloguer d’Habitatge del Ministeri de Transports, la Comunitat de Madrid té el lloguer més alt de tot l’Estat, amb una mitjana de 780 euros per habitatge. D’acord amb el portal immobiliari Idealista, el preu mitjà del lloguer a la capital és de 14,6 euros per m². Aquesta última dada és del març del 2021 i és un 0,4% més baix que el mes anterior. El màxim històric es va aconseguir al maig del 2020, amb 16,8 euros per m².
Que a Madrid es paga molt per l’habitatge ho ha reconegut fins i tot Díaz Ayuso, la qual cosa va titllar d’“apassionant” gràcies al fet que “després d’un dia treballant, un dia patint, podem anar a una terrassa a prendre’ns una cervesa”.
Que la presidenta madrilenya ho sàpiga no significa que hagi tractat de solucionar-ho, ans al contrari: des de la CAM s’han oposat de manera contínua a la regulació del preu del lloguer signat pel PSOE i per Unides Podem en el seu pacte de Govern. Tampoc no han tractat de fer-hi front mitjançant la construcció de més habitatge públic, ja que els últims pisos es van lliurar el 2019. Des de llavors, la seva promesa “estrella” ha estat la construcció de 25.000 nous habitatges protegits. Ara com ara, això és una promesa.
Una bona oportunitat podria haver estat recuperar els gairebé 3.000 pisos protegits que el govern municipal de l’aleshores alcaldessa de Madrid Ana Botella (PP) va malvendre a grans fons voltor el 2013. Una primera sentència, del 2018, va anul·lar la venda; després d’un recurs del mateix Govern del Partit Popular, el 2021, el Jutjat Contenciós Administratiu núm. 29 de Madrid ho ha refermat. Així i tot, l’executiu de Díaz Ayuso es parapeta darrere la “complexitat enorme” de l’operació per tal d’evitar recuperar el que, segons la llei i els jutges, mai no hauria hagut de deixar de ser públic.
Residències: horror per beneficis
“No es podia haver evitat”. D’aquesta manera va tractar d’excusar-se Isabel Díaz Ayuso en el debat de Telemadrid quan alguns dels candidats es van referir al drama viscut a les residències d’avis madrilenyes durant la primera ona de la pandèmia. “No sempre anar a un hospital o entrar a una UCI els salvava la vida”, ha tornat a recalcar a TVE ara fa poc, després de ser preguntada pel protocol en el qual es demanava no derivar la gent gran cap als hospitals.
En un mes i mig, van morir 9.470 persones a les residències d’avis: el 77% no va arribar a cap hospital
Entre mitjan març i finals d’abril del 2020, a les residències de Madrid van morir 9.470 persones grans, de les quals, un 77% no va arribar a trepitjar cap hospital. No tots van morir amb símptomes compatibles amb la Covid-19. Només els qui tenien assegurança privada van poder escapar-se d’aquest horror.
El periodista Manuel Rico, autor de ¡Vergüenza! El escándalo de las residencias, va arribar a titllar la CAM d’“infern per als avis” que viuen en aquesta mena de centre. Segons la seva recerca, que utilitza les dades ofertes per determinades comunitats autònomes, “l’impacte de la mortalitat va ser més gran en els centres de gestió privada”, i augmentava encara més en els grans grups empresarials.
I Madrid, contràriament a l’“infern” dels avis, és un “paradís” per als inversors: “Els governs del PP hi han aplicat una política decidida d’afavoriment del sector privat. Per una doble via: posant a les seves mans un nombre creixent de geriàtrics i transvasant a les empreses quantiosos fons públics”, denuncia Rico. Així, els tres grups empresarials principals —Orpea, Amavir i DomusVi— es nodreixen de recursos públics en el 92% dels centres que tenen a la regió.
Una altra dada més, per acabar: segons l’informe Retos ante la crisis y propuestas para una recuperación inclusiva, elaborat per diferents organitzacions com la Plataforma per la Justícia Fiscal de Madrid, la Xarxa d’ONGD per al Desenvolupament de Madrid i Oxfam Intermón, la Comunitat de Madrid és la quarta regió que menys inverteix en serveis socials, amb 276 euros per habitant (2020), la meitat respecte a la que més inverteix.
[Aquest reportatge va ser publicat originalment en castellà a ‘La Marea’ el 30 d’abril de 2021.]
