13/05/2022 | 06:00
En el fenomen actual del “No puc més” o del “No arribo a tot”, de la sensació generalitzada de desgast estructural, en podem dir de moltes maneres: l’antropòloga i investigadora ecofeminista Yayo Herrero, per exemple, la dibuixa com “una enorme bola de tristesa”, i la veterinària de camp i escriptora María Sánchez, com “una escletxa d’on pot brotar la llum”. Cap de les dues, però, no se sent resignada amb el futur: són crítiques amb el sistema en què vivim, que, segons elles, destrueix la vida, però assenyalen que encara hi ha vies a explorar per sobreviure a la resignació i a la culpa que provoquen l’emergència climàtica i les altres crisis que patim com a societat. De tot això n’han parlat al debat inaugural del cicle Visions 5.1, que organitzen el Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1, que en la novena edició celebrarà cinc debats presencials i en streaming fins a la primera setmana de juny per buscar respostes creatives a tot el que ens preocupa com a comunitat.
Abans de posar-se a cercar solucions per a tot, però, cal aturar-se i mirar com està el nostre entorn, què passa i quines causes de fons ens provoquen malestars. Per a Herrero, hi ha una “percepció generalitzada que les coses no van bé”: hi ha persones sense feina, però també persones amb feina que no arriben a final de mes. Fins i tot, diu, quan les coses et van bé, i tens el que se suposava que havies d’aconseguir per escapar-te de la pobresa, et trobes amb problemes per accedir a un habitatge i per pagar la llum. “La qüestió que tenim pendent és treballar fins a quin punt hi ha consciència sobre les causes estructurals”, apunta l’antropòloga.
Yayo Herrero: “Descobrir que el progrés és una ‘milonga’ fa mal emocionalment, però és fonamental”
Tant Herrero com Sánchez neguen que la sensació d’esgotament perpetu vingui donada només de la crisi climàtica: primer vam atribuir la culpa de la nostra situació precària a la crisi del 2008; després vam assenyalar la pandèmia de la Covid-19, i ara ens focalitzem en l’emergència climàtica. Però res de tot això no és l’única causa de la situació que vivim: “El que no acabem de veure és que el concepte de progrés, de benestar i desenvolupament és una vertadera declaració de guerra a la vida!”, expressa Herrero. “Descobrir que el progrés és una milonga fa mal emocionalment, però és fonamental”, hi afegeix.
Sánchez, però, celebra tímidament que “per fi estem veient l’iceberg complet, és a dir, que ens adonem que estem envoltats de crisis que venien d’abans de la pandèmia”. Tres de les més destacades, segons la veterinària, són la de la biodiversitat, la climàtica i la de la gana: “Vivim en un sistema que no ens alimenta, que ens fa emmalaltir, que assola i que destrueix”, afirma. Tot i això, el pas de la inconsciència a la consciència de les crisis ja és un petit moment de llum. “En l’escletxa hi ha llum i esperança”, apunta, i en aquest moment de crisi ens calen nous relats i una nova manera de conversar amb els éssers vius i amb els recursos amb els quals compartim el planeta, comenta.
A l’arrel de les crisis hi ha el capitalisme
Una de les paraules que més pronuncien les dues expertes com a diagnòstic de les causes de fons que ens provoquen malestars és “capitalisme”. “El capitalisme és una religió civil que diu que tot val la pena de ser sacrificat per tal que l’economia creixi. Apostatar d’aquest fonamentalisme i aterrar a la terra i als cossos és el gran repte cultural que tenim per sortir d’on som”, explica Herrero. No tarden a sortir els seus derivats, com la roda productiva i la feina: “Em fa pena la bombolla de soledat i d’immediatesa de la roda del treball; no hi ha temps ni ganes per als temps en comú”, apunta Sánchez amb referència a la necessitat de compartir les inquietuds i buscar respostes amb la companyia d’altres persones. “Estem vivint una crisi de temps: els temps necessaris per a la vida xoquen amb els de l’organització social i del mercat; hem generat societats famèliques de temps”, lamenta l’antropòloga. Ja no estem experimentant aquell esgotament que t’agafa quan has estat treballant per una cosa que valia la pena, sinó d’un que mata la creativitat i debilita els moviments socials. Per això, confirmen les dues expertes, és necessari ser conscients de l’origen del problema i intentar sortir d’aquest cansament que ens ha paralitzat.
María Sánchez: “Vivim en una bombolla insonoritzada a les fragilitats i les precarietats; hem de tornar a sentir por”
En la diagnosi que fan les dues referents ecofeministes, l’arrel de les crisis és el capitalisme, però també estan d’acord en els mecanismes que aquest utilitza perquè ens costi combatre’l. Els més potents i els més anomenats són la culpa i la por: “Vivim en una bombolla insonoritzada a les fragilitats i a les precarietats. Hem de tornar a sentir por i dubte!”, expressa l’escriptora andalusa. Herrero cita Naomi Klein: “La por ens pot paralitzar si no sabem cap a on córrer o si estem soles, però és una reacció per poder afrontar les coses que posen en risc la vida”, diu.
Una altra cosa, però, és que no vulguem mirar la por, que preferim girar la cara cap a una altra banda: “Les societats adultes i infantilitzades no volen malestars, però paradoxalment el capitalisme se sosté en la por: de perdre la casa o la feina, d’envellir, d’engreixar-nos…”, explica Herrero. Aquí l’activista ecofeminista detecta un problema: “Estem deixant que aquells que generen la guerra contra la vida siguin els mateixos que creïn els motius per tenir por”. Una proposta creativa que planteja va en la línia de reconfigurar allò que considerem una heroïcitat: mentre que a la societat patriarcal l’heroi és aquell que posa en risc la vida per la causa, ara hem de fer heroi o heroïna aquell qui en fa, del manteniment de la vida, la causa.
Pel que fa a la culpa, un factor de què molts altres ecologistes també han tractat, com l’ambientòleg Andreu Escrivà, que formarà part del segon debat del Visions 5.1 en una conversa amb Nel·la Saborit, Herrero matisa que cal no confondre-la amb la responsabilitat. El model on vivim resol els malestars generant una sensació de culpa sobre les persones: no tens feina perquè no ets prou bo; no pots pagar les factures perquè no has treballat prou. Mentre que aquest sentiment t’esgota, “sentir-te responsable et fa sentir un agent actiu que pot fer-se càrrec de la situació i dona sentit a l’esperança d’intentar sortir de la guerra contra la vida”, afirma Herrero.
On es troba l’escletxa?
Un dels molts punts en comú entre les dues referents és que el fet que la pandèmia va esdevenir un moment revelador per a moltes persones perquè va ser quan es van començar a construir petites experiències comunitàries que van donar sentit a la vida. “La gent coopera per tirar endavant: la cooperació sorgeix perquè hi ha nuclis previs, petits i poc valorats, que són coàguls de vida comunitària”, expressa Sánchez. I són aquestes petites llavors les que cal “mimar i reproduir” per tal que, quan vinguin coses més grosses o més greus, tinguem a escollir el camí d’ajuda en comú. En aquest aprenentatge en comú, l’escriptora apunta que és necessari posar fi al binomi ciutat-camp i que cal “aprendre de l’altre, escoltar i entendre que som dependents”. Per exemplificar-ho, Sánchez reitera que cal destruir la figura del “subjecte BBVA” d’Amaia Pérez Orozco: aquell “blanco burgués, varón i autónomo” que és subjecte principal del sistema i que creu que no necessita res més que a ell mateix per viure. “Hem de conèixer, anomenar i valorar el que ens envolta i sustenta, ser conscients del que costa produir un aliment”, reivindica.
María Sánchez: “No pot ser que el món rural sigui abocador i rebost; els petits productors són guardians del territori”
Sánchez es declara en dol: “Estic assistint a una terra ferida, que ja no és la que vaig viure en la meva infància; molts estem en procés de dol pel territori”. Com a exemples, triguen poc a sortir el film Alcarràs de la directora Carla Simón, i el llibre La terra retirada (1993) de Mercè Ibarz, que en dues èpoques diferents tracten dels canvis que experimenta el món rural i de la pagesia davant les pressions del mercat. “Què passa quan el territori en el qual vius es converteix en un recurs al servei de la generació de diners i això provoca la destrucció de la teva vida?”, reflexiona Herrero. “No pot ser que el món rural sigui l’abocador i el rebost; els petits productors són guardians del territori”, afirma Sánchez.
Per generar escletxes i entrar en la consciència de les crisis que vivim, Herrero i Sánchez també recomanen informar-se a través de mitjans, tant locals com generalistes, com Climática o Soberanía Alimentaria, i seguir col·lectius com les Ramaderes de Catalunya, que parlen i investiguen sobre els malestars de la societat en clau ecologista i feminista per tendir cap a respostes creatives. Una altra opció pot ser seguir els quatre debats del cicle Visions 5.1 que encara s’han de celebrar i que portaran referents com Andreu Escrivà, Remedios Zafra, Alicia Valero o Neus Monllor.
