César Rendueles “L’escola pública té cada cop més mecanismes de segregació heretats de la privada”

* Puedes leer la versión en castellano de la entrevista aquí.

Fa més temps que vius a Madrid que a Gijón, on vas créixer. Hi vas arribar amb 18 anys, quan començaves els estudis de Filosofia a la Universitat Complutense. Com recordes aquell moment?

Curiosament, les grans ciutats sovint acaben sent espais socialment més encapsulats, on et relaciones amb gent semblant a tu, mentre que a les ciutats mitjanes, com ara Gijón, hi ha més barreja social. El contrast va ser gran. Madrid era, i continua sent, una ciutat molt conservadora. És una cosa gairebé única en el món, que la capital sigui més conservadora que la resta del país. El normal és al contrari. I, a més, en els anys noranta, vam viure una època de fortíssima desmobilització. Va ser una galleda d’aigua freda, la veritat. També va haver-hi moltes coses bones, és clar. Però, políticament, va ser un moment complicat, del qual també en vaig aprendre.

L’any 2020 publicaves Contra la igualdad de oportunidades. Un panfleto igualitarista (Seix Barral). Dius que “la ideologia formativa contemporània és un placebo discursiu fruit de la impotència política que ens porta a projectar en l’educació les nostres esperances fallides d’igualtat social”. A què et refereixes?

Quan discutim sobre diferents temes polítics i socials, existeix una frase recurrent que sembla acabar la discussió, que és: “Això només s’arregla amb educació”. Jo l’he dita en alguna ocasió i segur que tu també. És un afegitó sense importància, però reflecteix la manera com hem anat convertint l’educació en una mena de bàlsam miraculós que ho cura tot. Des del meu punt de vista, és una esperança poc realista, i que, a més, té a veure amb una acceptació tàcita de la nostra impotència política: esperem que l’educació arregli els problemes, per exemple, de desigualtat social perquè, en el fons, assumim que el Ministeri d’Hisenda o de Treball o els sindicats, que alguna responsabilitat haurien de tenir en això, no podran fer res sobre aquest tema. Atribuïm al sistema educatiu una responsabilitat enorme, perquè hem renunciat a intervenir sobre el sistema fiscal, a l’acció sindical, a transformacions del sistema penal, a intervencions mediambientals ambicioses…

“Els rànquings d’universitats són instruments lisèrgics que no serveixen per mesurar la qualitat educativa”

Darrerament, es parla molt del baix nivell d’excel·lència del sistema educatiu públic espanyol. Ho comparteixes?

Això és completament fals. Per començar, no és una cosa senzilla de mesurar, encara que els diaris publiquin rànquings de països com si fos la final dels 100 metres llisos. Però, en general, en l’ensenyament obligatori som en la mitjana. En el cas de l’ensenyament superior, els estudis comparatius són encara pitjors, perquè els rànquings d’universitats són instruments lisèrgics que mesuren qualsevol cosa menys la qualitat educativa. Tanmateix, la meva sensació subjectiva, crec que àmpliament compartida, és que en general els universitaris espanyols surten molt ben formats, almenys pel que fa als aspectes teòrics dels seus estudis, i són molt ben rebuts fora del nostre país. El nostre sistema universitari públic té moltíssims problemes, però els diagnòstics catastrofistes, senzillament, no es corresponen amb la realitat dels seus resultats. On sí que tenim un problema molt greu és en el fracàs escolar en l’educació obligatòria i en l’abandonament en l’educació universitària.

Quina és la situació, exactament?

Hi ha uns biaixos descomunals, que tenen a veure amb el capital cultural i econòmic de les famílies. Molta gent comença els primers cursos d’ensenyament obligatori amb les cartes trucades. El percentatge de repetidors del nostre sistema educatiu és sorprenent. Sobretot, perquè sabem que la repetició de curs no aporta absolutament cap benefici i sí que suposa tenir tota mena de dificultats. El percentatge de criatures que repeteixen primer de primària és brutal. En general, tenim un afer gravíssim de segregació en tots els trams del sistema educatiu, que es va retroalimentant amb diferents polítiques educatives, com l’anomenat model bilingüe de la comunitat autònoma de Madrid o els sistemes de postgrau, que tenen preus prohibitius per a molts estudiants.

“Els qui treuen millors notes a la selectivitat solen venir d’instituts públics. La gent va a la concertada per altres raons”

Ara que ho dius, com valores els criteris i el sistema de beques i ajudes universitàries?

No són tant els criteris, que també, sinó l’absència de beques. A Espanya, la possibilitat d’accedir a beques raonablement generoses és molt limitada. I, a més, s’ha anat endurint amb el temps. Les taxes són altes en comparació amb el nostre entorn pròxim europeu i, en canvi, el percentatge de persones becades és molt baix. Això es nota, sobretot, en algunes carreres on els percentatges d’estudiants que treballen i estudien alhora són molt alts i on, a més, existeix molt poca sensibilitat del professorat cap a les persones que treballen.

Dius que a Espanya és possible gaudir dels privilegis socials de l’educació privada a un preu relativament baix. Com repercuteix això?

A Espanya, en l’àmbit de l’educació obligatòria, hi ha una situació molt excepcional respecte al nostre entorn europeu, que és l’enorme implantació de la xarxa d’educació concertada. Ara mateix, a Madrid capital, la suma de privada i concertada arriba al 60%. És a dir, la major part de la gent ja no estudia a l’escola pública. És una anomalia enorme; a Europa, el 80% d’estudiants assisteixen a la xarxa pública. Aquesta realitat mai ha tingut a veure amb l’anomenada excel·lència educativa, sinó amb una altra classe de privilegis. De fet, la gent que treu les millors notes a la selectivitat sol venir d’instituts públics. L’opció per la concertada té a veure, moltes vegades, amb estratègies de reproducció social.

Quines són?

L’educació concertada ara mateix és tan gran que ja és bastant diversa, igual que la pública. Hi ha col·legis d’elit, però també un circuit low cost dirigit a classes treballadores i migrants i, per descomptat, una xarxa d’escoles amb projectes educatius no convencionals. Així i tot, el gran valor de la concertada és no ser la pública. Em refereixo al fet que el que ofereix és la possibilitat d’evitar, a un preu relativament baix, els problemes de la pública, reals o imaginaris. Evitar, sobretot, la universalitat de la pública per mantenir el capital social familiar: que les teves criatures es relacionin amb gent d’un entorn social similar o superior al teu, amb el que això entranya d’inversió de futur per a les famílies. El pitjor és que aquest elitisme de la concertada està contaminant l’educació pública. Cada vegada és més habitual que als instituts i col·legis públics s’estableixin mecanismes de segregació encoberts heretats de la privada i de la concertada, que trenquen el principi d’universalitat per desfer-se de xavals migrants, de classe treballadora, amb necessitats educatives especials…

Com afecta el codi postal de l’alumnat la seva educació?

Als usuaris de la pública no ens agrada reconèixer-ho, però l’afecta molt. No tots els centres públics tenen els mateixos problemes. No és el mateix assistir a un col·legi públic en un barri de classe alta que en un barri amb enormes percentatges de pobresa i completament abandonat per les autoritats educatives. Aquesta realitat és la que empeny alguns col·legis públics a emular els mecanismes de segregació de l’ensenyament concertat per tractar de deslliurar-se dels estudiants que tenen necessitats educatives especials. Són coses tan bàsiques com que a algunes escoles arriben nens i nenes que no saben parlar espanyol, per exemple. Jo mateix he vist a la classe d’un dels meus fills un nen d’origen xinès que va acabar l’educació infantil sense parlar ni una sola paraula d’espanyol: aquest nen es va passar tres anys a classe, cinc hores el dia, sense entendre ni una sola paraula, perquè no existia cap mena de suport per ajudar-lo. Si les necessitats educatives i socials dels estudiants amb dificultats no són ateses, això repercuteix en la qualitat de l’ensenyament. És cert que a vegades hi ha projectes educatius heroics de docents amb un lliurament descomunal que aconsegueixen, en entorns molt desfavorits, sobreposar-se a aquests problemes i posar en marxa projectes educatius meravellosos. Però aquesta no hauria de ser la norma. Hom hauria de tenir l’oportunitat de convertir-se en un bon professional, un bon professor, sense necessitat de ser una mena de tità pedagògic.

“La gent porta les criatures a la concertada perquè vivim en un entorn educatiu darwinià: amb guanyadors i perdedors”

Quin paper està tenint la dreta espanyola en l’educació?

La dreta ha entès que l’educació pot ser una estratègia molt eficaç de construcció d’hegemonia. I estan arrasant. Han convençut la gent que participi amb entusiasme en un projecte educatiu increïblement elitista i competitiu que serveix per mantenir els privilegis de les classes altes. A Espanya, hi ha un grapat de dispositius socials amb una gran capacitat per construir consens. El més important és l’habitatge en propietat. L’endeutament hipotecari i la propietat immobiliària ens tornen més conservadors, ens porten a establir compromisos amb les elits. Per exemple, si tens una hipoteca, tens alguns interessos compartits amb els grans constructors, perquè no t’interessa que s’enfonsi el mercat, i aquesta propietat, en la qual has invertit tantíssim esforç, perdi valor. No són interessos ideològics, sinó que estan induïts per la mateixa materialitat. I crec que amb l’educació ha passat una cosa semblant. Durant molt de temps, des de les esquerres, ens hem cregut que l’opció per l’educació concertada tenia a veure amb valors religiosos, quan, de fet, com ens diuen les enquestes, a la immensa majoria dels usuaris de la concertada els importa molt poc la religiositat. La gent porta les seves criatures a la concertada perquè han assumit que viuen en un entorn educatiu darwinià, dissenyat per produir guanyadors i perdedors i en el qual el primer pas per sobreviure és esquivar els problemes de l’educació pública. 

Davant d’aquesta situació, quin hauria de ser el rol de les esquerres pel que fa a l’educació?

Les esquerres haurien de trencar amb aquesta concepció competitiva de l’educació. Però per a això no n’hi ha prou amb discursos moralitzadors. I això és el que ha entès molt bé la dreta. El consens sorgeix de compromisos compartits, de la sensació d’estar participant en un projecte comú, dinàmic i amb futur. I crec que no ho hem estat fent bé. Penso que des de l’educació pública a vegades ens hem bunqueritzat en posicions molt defensives. Hem tendit a focalitzar-ho tot en els processos, molt reals, de precarització del professorat, en la pèrdua de finançament econòmic, en canvis curriculars que considerem més o menys perniciosos… I, en canvi, hem descurat una cosa molt important que encara als anys vuitanta era molt viva, que és el paper de lideratge educatiu i pedagògic dels projectes emancipadors. No només hauríem d’aspirar a serveis educatius ben dotats econòmicament, amb edificis dignes i amb salaris adequats i estables per als professors; hauríem de pensar a com construir la millor educació possible superant amb ambició les nostres moltes limitacions. Aquesta dimensió d’avantguarda social que encara tenien els moviments de renovació pedagògica als anys vuitanta s’ha anat perdent. Dit d’una altra manera, la figura de l’intel·lectual orgànic de l’educació pública ha desaparegut. I és una cosa que, en canvi, ha recollit i pervertit l’educació concertada.

La desigualtat social ha crescut molt els últims anys. L’any 2021 elDiario.es constatava que a Espanya 200.000 euros separaven el barri més ric del més pobre.

El creixement de la desigualtat, des de la crisi del 2008, ha estat espectacular. La situació de la gent que ja estava malament abans de la crisi s’ha enfonsat i, com a conseqüència, han augmentat molt els índexs del que se’n diu “pobresa material extrema”, gent que té problemes greus per cobrir les seves necessitats més bàsiques. En general, el 50% que menys guanya ha vist empitjorar molt les seves condicions de vida. Però no només és això: una cosa que moltes vegades s’oblida és que, per dalt, tenim, d’una banda, una petita elit que s’ha enriquit encara més amb la crisi. De fet, tenim més milionaris que mai. Però, d’altra banda, també tenim un 20% superior la situació del qual a penes ha empitjorat amb la crisi. No són superrics, ni tan sols són rics: són metges, arquitectes, professors d’universitat, a vegades, fins i tot jubilats. Sovint, quan parlem de desigualtat, pensem en el contrast entre la gent que està en pobresa extrema i els superrics, però les desigualtats tenen moltes dimensions. Pensa, per exemple, que les desigualtats patrimonials són molt més grans que les d’ingressos.

“El neoliberalisme ha aconseguit que l’acceptació de la desigualtat se’ns fiqui als ossos”

Quines són les mesures més urgents, per revertir aquesta desigualtat?

Quan fas algun diagnòstic d’una qüestió social, et pregunten què es pot fer per remeiar-ho i hi ha una resposta recurrent, que diu si fa no fa: “Jo només assenyalo el problema, però no en tinc les solucions”. En aquest cas, no passa això. Tenim un patrimoni enorme d’experiències igualitàries acumulat al llarg de gairebé 100 anys a què recórrer per remeiar la desigualtat. Algunes són molt evidents. Per començar, necessitem un canvi profund en les polítiques fiscals, que les grans empreses comencin a pagar impostos, i necessitem que les rendes altes facin un esforç fiscal més alt. Sabem que els canvis en les polítiques laborals tenen efectes explosius; ho hem vist amb la reforma laboral, i això que ha estat un canvi molt tímid. I sabem que les polítiques públiques redistributives, especialment aquelles orientades als col·lectius que estan pitjor, tenen efectes molt bons en poquíssim temps. Per exemple, una ajuda incondicional a les famílies dirigida a pal·liar la pobresa infantil que després s’ajustés a les diferents rendes a través dels impostos (és a dir, que la gent amb més diners hauria de retornar l’ajuda sencera, i uns altres només en part) tindria efectes igualadors molt importants.

A més, existeixen mesures més de fons que alhora són més complicades d’implementar, no és així?

Sí, tenen a veure amb altres dimensions de la desigualtat, no tant amb la pobresa, sinó amb l’experiència social de la desigualtat. És aquesta idea de trencar l’encapsulament social, deixar de relacionar-nos només amb gent semblant a nosaltres. Les institucions públiques exerceixen un paper interessant, però complicat en aquest terreny. Pensa en quina mesura, per exemple, l’habitatge públic pot complir un paper no només de subministrar un bé de primera necessitat a molta gent que no en té, sinó de barrejar gent de procedències diverses, igual que l’educació o la sanitat pública.

Si existeixen mesures que són efectives, per quin motiu no s’apliquen?

Perquè les elits han guanyat la partida. El neoliberalisme no és només un projecte econòmic o de transformació de l’Estat: també és una campanya ideològica que ha aconseguit que l’acceptació de la desigualtat se’ns fiqui als ossos. Una cosa que em sembla molt interessant és veure els estudis comparatius, en l’àmbit internacional, sobre l’evolució de la creença en la meritocràcia. A mesura que creix la desigualtat amb els processos de mercantilització i, alhora, disminueix la mobilitat social, la gent creu més en la meritocràcia. És a dir, en països més igualitaris i amb major mobilitat social, la gent no atribueix tant de valor a la meritocràcia. Perquè la meritocràcia és, per sobre de tot, un discurs justificador de la desigualtat; la idea que la igualtat només és un punt de partida, però no hauria d’haver-hi cap limitació a les desigualtats finals. Això té efectes socials corrosius.

“El codi postal influeix en tot, fins i tot en l’accés a la salut pública”

Com s’hauria de lluitar contra la meritocràcia?

Sabem que les societats més igualitàries tenen més mobilitat social. És un fet. En realitat, és bastant intuïtiu. Si vols que la filla d’una lampista tingui l’oportunitat d’arribar a ser enginyera, una bona manera de facilitar-ho és aconseguir que les lampistes i les enginyeres guanyin un sou semblant i que tinguin una consideració social similar. Perquè, quan hi ha grans diferències salarials i de prestigi en unes certes posicions socials, els qui ocupen aquestes posicions fan tot el possible per blindar la seva situació, establint barreres d’entrada molt complicades d’esquivar.

Abans deies que el codi postal afecta el dret a l’educació, però també afecta la sanitat o l’habitatge, no és així?

Absolutament. A Espanya ha arribat a haver-hi diferències d’esperança de vida de fins a 10 anys, per exemple, entre diferents barris de Barcelona i de Madrid. El codi postal influeix en tot: en qüestions relacionades, per exemple, amb la prevalença de malalties mentals, consum de drogues, fins i tot en l’accés a la salut pública. Pensa, per exemple, que és freqüent que la gent de classe mitjana-alta tinguem un amic o un familiar mèdic. I això canvia molt les coses, perquè la possibilitat d’una cosa tan simple com enviar-li un whatsapp amb un dubte mèdic senzill a un conegut et treu d’una dificultat o simplement et tranquil·litza i et lleva l’angoixa. Amb la pandèmia ho hem vist. En un moment de col·lapse administratiu, aquest capital relacional es torna molt valuós. L’enorme creixement de la sanitat privada a Madrid té molt a veure amb això, en realitat. La gent contracta assegurances privades, no perquè cregui que la sanitat privada sigui millor, sinó per accedir a aquestes dreceres que les classes altes tenen d’ofici. Per descomptat, els serveis públics no estan repartits igualitàriament.