08/05/2026 | 07:00
La Taronja Mecànica de Cruyff ha passat a la història i no va guanyar res. Has de guanyar un títol per sentir que transcendeixes?
T’entenc, però…
És l’equilibri entre el què i el com. Si traeixes els teus principis per superar l’eliminatòria, és una victòria? El Reial Madrid, com que només es mou pel títol… Ara bé, això, un barcelonisme ho mira amb enveja.
Abans de preguntar-te per tu, entenc que la identitat de tots dos clubs ve de la seva mateixa història; és així?
Sí. El Barça és portador d’una identitat política, quan en el camp duies la senyera i parlaves en català. Al Bernabéu, en canvi, mai s’ha hagut de lluitar contra res, perquè era el centre neuràlgic del Govern central, i allà només es gaudia d’un partit de futbol. Però, quan arriba Cruyff, la cosa comença a viure’s al terreny de joc.
“Cruyff ens dona el llibre d’instruccions i els perquès de tot; m’atrapa, i començo a mirar el futbol amb els seus ulls”
Passem del simbolisme al codi futbolístic?
Exacte. Cruyff ens ensenya quina personalitat futbolística ha de tenir el Barça. Ens dona el llibre d’instruccions i els perquès: per què el set és l’extrem dret, i el nou, el davanter centre. Cruyff m’atrapa, sí, i començo a mirar el futbol amb els seus ulls. Però, ara, la globalització s’ha menjat les identitats. Abans parlàvem del catenaccio italià, o de la fúria espanyola…
O d’Alemanya, 11 jugadors…
Que sempre juguen bé, exacte. Ara, en canvi, el Bayern juga com un equip brasiler fent 70 passades; el Brasil ja no és el jogo bonito, i Espanya és el tiqui-taca. Això ha fet un gir: el futbol s’ha globalitzat, i els clubs han perdut la seva identitat més tradicional.
“Avui, el Camp Nou és com PortAventura, ple de turistes que fan llargues cues als bars”
L’any 1979, de nen, en una perruqueria, escrius la primera crònica sobre la victòria de la Recopa del Barça, just quan es recupera l’Estatut d’autonomia. Es podria fer un retrat del país segons l’imaginari futbolístic barcelonista?
D’una època, segur que sí, perquè anàvem a la plaça de Sant Jaume, plena de gom a gom, amb les senyeres i les bufandes, sí. Ho dubto, però, sobre l’època actual, i hi torno amb la globalització, perquè, ara, el futbol és un espectacle. Avui, una tarda al Camp Nou, abans del partit, tot ple de turistes, el passadís de la botiga fins a la plaça on hi ha els bars amb unes cues llargues on has d’obrir-te pas, els nens amb les samarretes i el gelat… Abans, en canvi, el soci dinava a casa, mirava el rellotge i arribava un quart d’hora abans del partit. Ara, però, és com PortAventura. I dic Can Barça, però passa igual al Metropolitano, a Madrid. T’alimenten i tu consumeixes fins a l’hora del partit, vaja.
Per què vas escriure aquella crònica? Per què el futbol i no un altre tema? Tan clar ho tenies?
Sí, perquè jo ja sentia el futbol com a passió. Jo em llevava al matí i, si aquella tarda, a la televisió de casa, hi havia un partit de futbol, el dia lluïa d’un altre color. Si no n’hi havia, el dia era més gris. O sigui, que, amb vuit anyets i el Barça campió d’una final europea, doncs, imagina’t l’animalada i el goig que vaig sentir. Va ser el primer viatge massiu d’aficionats culers, l’autocar blaugrana travessant el carrer de l’escola i nosaltres sortint a la finestra…
Molt culer… i això que el pare era madridista. Sabies que el Sergi Picazo, periodista de CRÍTIC, també té son pare madridista? Sou dos culers de pares madridistes. Què passa aquí?
El meu pare tenia molt clar que jo havia nascut a Barcelona, que era català i que havia de ser del Barça. I ell, malgrat ser madridista, va agafar carnets i, de petit, em portava al Barça. A casa parlàvem en castellà; ell no s’atrevia amb el català, i jo li preguntava i ell em responia que “tu ets d’aquí i has de ser del Barça”. No hi havia elecció. El que és estrany és haver nascut aquí i ser del Madrid. El Madrid, però, jo no el sentia pas com un equip antipàtic: era l’equip del meu pare, tot i que no m’agradava que guanyés. De fet, els Madrid-Barça els vivíem a casa amb esportivitat. Recordo, de jove, quan entrenava al pavelló, preguntar-li al responsable del recinte, que escoltava la ràdio, que què feia el Barça, i ell responia “perd el Madrid’. Allò em feia gràcia, sí, i m’impressionava, perquè jo li preguntava i volia saber del Barça, no del Madrid.
“Hi ha culers que, si garanteixes que el Madrid no guanya la Champions, paguen per l’eliminació del Barça”
Hi ha qui s’acontenta més per la derrota del rival que per la victòria del seu equip.
Hi ha culers que, si tu garanteixes que el Madrid no guanya la Champions, paguen per l’eliminació del Barça. No tinguis cap mena de dubte. Jo en conec del meu entorn, i això em sembla fatal. I de casos de culers (i ho sé) que aposten 10 euros a principi de temporada que el Madrid guanya la Champions, i si la guanya, un cop acaba tot, s’emporten un bitllet d’alegria.
Per això t’agraden figures com Alfredo Relaño, Jorge Valdano o Santiago Segurola; figures allunyades del fanatisme, periodistes de mirada mesurada, oi?
Sí, jo he begut de tota aquesta gent. Te’n diré un altre, el Kike Ortego. I saps per què? Perquè parlaven de futbol, que era el que jo buscava. Oferien una mirada futbolística, com el Canal Plus d’Alfredo Relaño, el primer canal que fa un pas cap a la reflexió futbolística, de mirar des de dins i de no limitar-se a dir qui guanya i qui perd. I després bec molt de l’Argentina, on, a més a més de la reflexió, apareix la fantasia. El primer llibre que em marca és un de converses entre Menotti i Cappa que es diu Fútbol sin trampa. Tots dos aventuraven com seria l’evolució del futbol. I a Valdano també l’admiro.
Un altre referent teu és Joaquim Maria Puyal. Comences amb ell.
Sí, ell era el referent d’aquí, oi? Quan comença a fer la primera transmissió catalana, no existeix encara aquesta mirada analítica. N’hi havia una de superficial, la que tocava per a l’època, evidentment. I, quan entro a Catalunya Ràdio, en Quim Puyal em deixa fluir i volar cap a un terreny nou que jo tenia ja molt interioritzat; i em sentia feliç de poder transmetre aquesta lectura més futbolística.
“A Madrid narren els partits a l’argentina; aquí, bevem d’en Puyal, amb més cura pel to, pel ritme, pels silencis i pels punts d’emoció”
Hi ha diferència entre la premsa catalana i la madrilenya quan han de retransmetre el futbol?
Totalment. A Madrid tenen un to molt alt, més semblant a la narració argentina i sud-americana, i nosaltres, en canvi, bevem d’en Puyal, amb més cura pel to, pel ritme, pels silencis i pels punts d’emoció. El Quim, a través del to, definia i localitzava el partit. Si tenia la pilota el defensor, el to i el ritme s’abaixaven, i després s’accelerava, mentre la jugada s’apropava a la porteria. Aquesta, em penso, és l’escola catalana, sí, la d’un país petit.
I, en aquest país petit que viu dins la globalització, què n’opines del futbol de barri, d’equips com el Sant Andreu i l’Europa?
Doncs que està injustament invisibilitzat, i aplaudeixo els diaris locals que mantenen viu aquest esperit, de les ràdios que encara fan jornades senceres de futbol local. De fet, és imprescindible perquè són les nostres arrels; allà és el barri que omple l’estadi, sense turistes.
I el Girona.
També. Per això et deia que el títol no hauria de ser l’èxit. O sigui, l’ascens del Sant Andreu és un èxit bestial. I la permanència de l’Espanyol també ho és. No és un equip de categoria inferior perquè no guanyi títols. Tu creus que l’afició de l’Espanyol li exigeix guanyar-ne, de trofeus? Se li exigeix sentir-se identificat i competitiu, que compleix l’objectiu de ser entre els millors equips de la Lliga. Ens hem convertit en classistes.
“En molts llocs, als nens els prohibeixen driblar; no els deixem que creixin i experimentin”
A mi em fa la sensació que el Barça practica amb l’Espanyol el que el Madrid fa amb els altres equips.
Total. Però el Barça i el país, no només el Barça.
Tornant ara al terreny de joc, Valdano critica la necessitat excessiva de percentatge i càlcul en el futbol, sense deixar espai a l’espontaneïtat.
Si anessis a les acadèmies de futbol, en un munt els nens tenen prohibit driblar. Ho visc amb els meus fills: el sistema enfosqueix les expressions individuals, és la rèplica adulta; i així no deixem que els nens creixin i experimentin, que es frustrin i encertin.
Quan, és curiós, a tots ens agrada aquella genialitat del jugador.
Exacte, sí. Ho tallem, però després ho exigim. Ara bé, mentre creixen, no. El sistema potencia l’expressió col·lectiva, perquè, des de molt petits, es valora l’ascens o el descens d’aquell club. I, aleshores, què passa? Que el nen es troba al mig d’una lògica on passa a ser una eina d’expressió del sistema. I què acaben fent, els nens? Es capen les ales, perquè, si dribles i perds la pilota, ja no jugues.
Però tu, com a pare, què dius al teu fill?
Doncs, jo, amb el meu, tinc una contradicció, perquè com a pare m’he penedit i l’he volgut treure d’allà al més aviat possible, però el nen ja estava captat per la secta de la competició. Ja era una mirada adulta en un nen de 8 o 9 anys. Amb el futbol ningú discuteix que els nens s’han de comportar com a rèpliques d’adults des de molt petits. I això fa que al final arribin sense aquella rebel·lió del nen de carrer que dribla.
“Si Cruyff era inspiració i Van Gaal era mètode, Hansi Flick és un impacte bestial; Flick és ‘rock and roll‘”
Per això era meravellós Maradona.
O l’encant de Lamine Yamal, perquè continua sent un nen del parc de Rocafonda que connecta amb aquesta llibertat i sensació.
Per acabar, dues preguntes curtes. Què aporta Hansi Flick si pensem en els seus antecessors? I com explicar racionalment les remuntades mítiques del Reial Madrid?
Si Cruyff era inspiració, Van Gaal era mètode. Rijkaard, la connexió neerlandesa amb un filtre italià molt competitiu. Guardiola, el 4.0 del que Cruyff ens havia ensenyat. Luis Enrique, la verticalitat. I Hansi Flick és un impacte bestial. Flick és rock and roll.
I del Reial Madrid?
La resiliència que té el Reial Madrid, no la té ningú, i és de molt de mèrit. Li claves un cop de puny i s’aixeca. Com pitjor és l’escenari, més gran es fa.
