Aina Vidal “És desitjable arribar a un acord amb la patronal? Jo crec que sí”

Com va acabar en política Aina Vidal?

Els pares mai havien estat militants de cap partit, però sí que es parlava molt de política a casa. La meva mare venia de moviments pròxims al PSUC. I la primera experiència la vaig tenir a través dels sindicats estudiantils, quan estava a l’institut. Més tard, em vaig socialitzar a través de moviments socials com el Fòrum Social Mundial. Jo era una criatura. S’organitzaven des d’aquí autobusos per anar a la manifestació contra el G-8 a Évian-les-Bains, i de fet havia d’anar amb autorització dels meus pares per entrar al bus. És en un d’aquests viatges, al Fòrum Social de París, on conec gent que és d’Iniciativa i em proposen de participar-hi.

I després va començar l’etapa a Comissions Obreres

Sí, als 16 vaig començar a treballar de cambrera, de teleoperadora…, coses temporals, precàries totes. I després d’una molt mala experiència laboral en què m’havien estafat molts diners, a través de les joventuts d’Iniciativa, conec gent del sindicat. Em vaig decidir a organitzar-me i vaig començar a participar en moltes activitats que es feien des d’aquí, des de Comissions Obreres. I, a poc a poc, em van proposar d’assumir responsabilitats en les joventuts. I vaig estar-hi ben bé nou anys. El sindicat s’ha convertit en la meva casa. És la forma que tinc d’entendre el món, i és probablement l’organització que m’ha donat una estructura mental i política més forta i més sòlida.

“L’esclat del 15-M es va viure de forma difícil dins d’Iniciativa”

Quan va esclatar el 15-M, portaves sis anys a Iniciativa. El discurs del moviment era molt crític amb els partits. Com ho vas viure des de dins?

Per mi va ser una reconnexió amb moltes demandes. Jo ho vaig viure d’una forma molt emocional i política, però es va viure de manera difícil des de dins d’Iniciativa. Tots aquells que veníem o estàvem a les joventuts no ens va estranyar que esclatés. Però sí que hi va haver moltes persones del partit dels adults, per dir-ho així, tant en el partit com en el sindicat, que jo crec que no ho van viure bé i no ho van entendre, com a mínim al principi. Ho van entendre més com una invectiva que com un moment constituent per a molta gent. Però jo ho vaig viure positivament i em vaig passar els dies a la plaça de Catalunya.

Després de tot això, has passat sis anys al Congrés, i en aquesta etapa has passat per un càncer. Això t’ha canviat la perspectiva política d’alguna manera?

Ho canvia tot. Al principi creus que no. Quan jo buscava referents de persones que haguessin passat per una cosa similar, per exemple a Instagram, em trobava que hi havia persones que en el seu perfil posaven una etiqueta de #càncer. Això em cridava molt l’atenció: jo no volia que una malaltia acabés definint una part de la meva persona o de la meva història. I tres anys més tard no només ho entenc, sinó que ho reivindico. Un càncer ajuda molt a reordenar les teves prioritats. A mi m’ha canviat la forma de veure la família, els amics, la forma de relacionar-me i com gastar o no el meu temps. Això és una realitat. I també amb la política, perquè sovint hi ha molta mala política, de passadissos, de declaració contra declaració… I jo defenso una política diferent, del diàleg, dels fets, de l’acció, de les mesures…, una cosa més concreta, una política que realment serveixi per a alguna cosa.

“El càncer m’ha canviat la manera de veure la família, els amics… però també la política”

El canvi ha estat veure que es valora massa la comunicació per sobre de les mesures concretes que es prenen?

Bé, no només. Qualsevol malaltia intensa et porta a conèixer el nostre sistema públic de salut d’una forma diferent. I jo agraeixo tenir un coneixement diferent de com funciona la nostra sanitat pública, de quins són els dèficits que tenim a l’hora d’atendre de forma integral… Jo abans creia, per exemple, que la malaltia era una cosa d’estar malalt o estar curat. Després he descobert que no, que hi ha un món més enllà de la planta d’oncologia, que té a veure amb la psiquiatria, amb la psicologia, amb la rehabilitació… La rehabilitació és un món molt ampli i són temes i qüestions dels quals no se’n parla. Però en realitat, quan jo em poso a parlar amb les meves amigues o la gent normal del carrer, resulta que són les necessitats que tenen.

Com a pacient, on creus que són els dèficits més flagrants?

Als hospitals, és evident que les infermeres, auxiliars i doctors són molts menys dels que tocarien. I això ho notes. Com a dona, també he trobat a faltar una visió més integral de la salut en què no només m’ajudessin a curar-me del càncer, sinó també en coses com l’alimentació, la sexualitat, la salut mental, la rehabilitació… En les qüestions més urgents, sens dubte, la salut pública dona resposta i ho fa de forma excepcional. Però crec que en les arestes de la qualitat de vida el sistema no arriba. Per exemple, quan et trobes en una situació en què el teu cos no respon igual i només t’atenen per telèfon. He tingut converses absolutament surrealistes intentant explicar que jo no puc fer la rehabilitació per telèfon, que per fer això em poso un tutorial de YouTube. I m’explicaven que no hi havia possibilitat d’oferir-me un altre tipus de visita.

Durant molts anys, has estat vinculada a Comissions Obreres. Si hem viscut dècades de precarització en salaris i en condicions laborals… és que han fallat els sindicats?

Jo crec que els sindicats van fer el que van poder, que no va ser poc. Hi va haver un moment en el qual les empreses de treball temporal eren una font principal de precarització, i van ser els sindicats els que van aconseguir regular-les. Més recentment, els sindicats han fet una tasca absolutament invisible i gens reconeguda d’organitzar precisament sectors com per exemple la investigació o els serveis. I també han fet de fre respecte a reformes com la del Partit Popular. Ara que hem pogut derogar els aspectes més lesius d’aquella reforma, ens hem trobat que molts, a la pràctica, ja estaven derogats. Eren operatius, però en molts centres de treball els sindicats els van frenar i no van tenir l’abast que hauria pogut tenir. Jo sé que és poc popular, sé que és poc conegut, però jo no tinc més que paraules d’agraïment cap a sindicats per haver fet una feina absolutament invisible, zero reconeguda i molt poc agraïda i sense la qual hauria sigut molt diferent l’experiència que havíem tingut com a treballadors en els nostres centres de treball.

“Si arribes a un acord sense la patronal, la possibilitat que aquest acord sigui pràctic és quasi nul·la”

Si compares amb altres èpoques històriques, sembla que els sindicats no tinguin tanta capacitat d’influència com abans

Jo crec que dulcifiquem en el passat. I que a vegades confonem imatge amb capacitat d’influència. És possible que la imatge de sindicats de fa 30 anys semblés més poderosa, però estic convençuda que la capacitat d’incidència i de transformació que tenen avui és molt superior que la que tenien fa 30 anys. Es parla dels sindicats des de la perspectiva teòrica. I s’oblida la pràctica, és a dir, les dades i la realitat. Per exemple, no s’entendria la reconversió de falsos autònoms que hi ha hagut en el sector carni sense els sindicats, i això no es fa d’un dia per l’altre.

Amb la reforma laboral, i també en altres negociacions actuals com les pujades de salaris, Yolanda Díaz i Unides Podem destaquen molt positivament el diàleg entre la patronal i sindicats. Cal acordar-ho tot amb la patronal?

Jo crec que en política sempre s’ha de buscar el diàleg i l’acord. Això no vol dir que sigui l’únic desitjable. Però sí que crec que en política el més important és dialogar i parlar. S’ha de seure sempre amb la patronal? Jo crec que sí.

I pactar-hi?

Arribar a un acord, depèn. És desitjable arribar a un acord amb la patronal? Jo crec que sí. Sí, i específicament en tot el que té a veure amb les relacions laborals té interès. Si tu arribes a un acord sense la patronal, la possibilitat que aquest sigui pràctic i no teòric és quasi nul·la. I aquesta és la diferència entre una reforma pactada amb la patronal o una reforma no pactada amb la patronal. I en el moment d’aplicar aquesta reforma tindràs més o menys facilitats perquè sigui una realitat. Aquesta és la gran diferència. Si tu vols fer política per canviar la realitat de la gent i per transformar les vides, has de tendir a arribar a acords. Si tu el que vols és fer pamfletisme, et pots permetre el luxe de no arribar a cap tipus d’acord i fins i tot et pots permetre el luxe de moure’t exclusivament a través de tuits.

Llavors, si no es pacta amb la patronal, qualsevol tema de la legislació laboral no es podrà aplicar?

No, jo no he dit això. En relació amb les pensions, per exemple, no hi va haver un acord en el Fons de Reserva sobre el Mecanisme d’Equitat Intergeneracional. I li va costar car a la patronal no signar aquest acord, perquè va acabar suposant que els treballadors hi destinessin un 0,1 i la patronal un 0,5. Però sí que defenso que és desitjable que les reformes laborals siguin pactades. No vol dir que sempre sigui possible, ni que sigui l’única via si la patronal no s’avé, com sembla ara mateix, per exemple, en qüestions salarials.

La mitjana de les enquestes anuncien que la dreta i l’extrema dreta voregen la majoria absoluta en les properes eleccions generals. Què ha de canviar al Govern espanyol perquè això no sigui realitat?

Hi ha polítiques per part del Govern de l’Estat que són tremendament potents. És a dir, que aquest Govern hagi estat en el moment adequat de la pandèmia crec que ha salvat milions i milions de vides. D’això no en tinc cap mena de dubte. Ara hem de convèncer la gent que no només podem salvar vides, sinó que, a més, podem dir dibuixar l’Espanya del futur. Si no tenim capacitat de parlar en positiu i de dibuixar un projecte en positiu, és probable que la gent no tingui motivació per sortir a votar. Crec que l’abstenció és el nostre pitjor enemic en aquest cas. Crec que hi ha batalla, no em crec el determinisme de les enquestes. Crec que hem de parlar d’educació, de ciència, de feminisme, de treball… Això va de parlar més de vida i menys de política de bronca, de pasilleo i de determinades coses que crec que la gent no entén, i amb bon criteri.

“Hi ha d’haver menys de política de ‘bronca’ i ‘pasilleo’”

Si finalment no es guanya aquest pols, i arriba un govern amb l’extrema dreta, creus que algun dels avenços socials i polítics d’aquest cicle són irreversibles? Feijóo ha dit que derogarà totes les lleis que s’han aprovat.

En cas que la dreta pogués tocar les institucions, la seva voluntat d’involució és òbvia. Ho han dit, ho porten en el seu programa i allà on governen així ho efectuen. Però jo no dono per vàlid aquest imaginari. Jo penso batallar perquè no governin. Jo crec que és aquí on ens hem de centrar. No veig la lògica aquesta de posar tiretes abans de fer-nos la ferida; prefereixo treballar activament perquè les coses vagin bé.

A Catalunya, és possible que s’acabi trencant el Govern entre Esquerra i Junts. Si els dos grans partits independentistes s’acaben separant, com veuries que els Comuns entressin a governar amb Esquerra?

Això ho ha de contestar el president de la Generalitat. El Govern de Catalunya es manté en una situació de bloqueig absolutament incomprensible; no hi ha per on agafar-ho ni per on justificar-ho. No legislen: només es dediquen a fer declaracions, i això és nociu no només per a la política, sinó evidentment per al país. Els Comuns entrarien en un hipotètic govern? Abans han de passar moltes altres coses. Nosaltres no ocupem cadires perquè sí. Nosaltres participem en els espais on creiem que podem ser útils. Per tant, ja veuríem si entrem en un hipotètic govern. No sabem quina és l’opinió del Govern respecte a la inflació, no sabem si té intenció de fer alguna política respecte dels salaris. Estan amb el Govern central o estan amb la patronal en el tema de les pujades de salaris? Estan amb la transició ecològica o estan per seguir fent ampliacions de l’aeroport i jocs d’hivern? Exactament on està el Govern de la Generalitat? Esquerra Republicana ha d’aclarir moltes coses abans de plantejar-nos cap incorporació de res.