Blanca Bayas “Els feminismes i els ecologismes són els que millor expliquen la crisi que vivim”

La crisi de la Covid-19 s’ha atribuït, en gran part, als efectes del canvi climàtic. Les seves conseqüències han estat gravíssimes per a les dones i per a les persones dedicades a les cures. Aquesta conjuntura ens farà donar més pes a l’ecofeminisme?

Els ecofeminismes consideren que els impactes sobre els cossos de les dones i sobre altres col·lectius vulnerabilitzats, i també els impactes sobre els territoris, tenen una arrel comuna. El model econòmic actual és extractivista de recursos naturals, del temps i del treball de les dones. Per això, també és responsable dels canvis en els ecosistemes i de la vulneració de drets d’una part important de la població, així com de l’agreujament de les desigualtats socials. En síntesi, els ecologismes alerten de la crisi climàtica, i els feminismes, de la crisi de les cures. Les mateixes crisis i emergències que, d’una banda, han provocat aquesta pandèmia i, de l’altra, han agreujat les seves conseqüències pel que fa a impactes i desigualtats. En l’encreuament dels feminismes i dels ecologismes hi ha moltes respostes per entendre el context actual i sistèmic, però també, i sobretot, hi ha moltes propostes diverses i alternatives per fer-hi front.

La pandèmia ha posat sobre la taula, de nou i amb més virulència, la interdependència i l’ecodependència de la societat. S’ha hagut de respondre a la crisi des de la cooperació a través de, per exemple, les xarxes de solidaritat. Aquest escenari ens situa més o menys a prop de la sobirania energètica o alimentària?

La societat civil organitzada i les veïnes s’han fet més conscients d’aquesta interdependència, però l’Administració s’està quedant enrere i no aporta polítiques públiques pel canvi. Els aprenentatges que s’han fet durant la pandèmia sobre la importància dels serveis públics, dels treballs essencials i de les sobiranies energètica, alimentària i reproductiva ens fan pensar que hi ha una major consciència sobre la interdependència i l’ecodependència. S’han posat en relleu els límits del planeta i la necessitat de construir nous models que, ja fa anys, defensem des dels feminismes, des dels ecologismes i des de l’economia feminista, social i solidària, entre d’altres. En aquest sentit, per exemple, és interessant veure com s’han visibilitzat les capacitats d’abastiment de les cooperatives agroecològiques del nostre territori. També han crescut les comunitats energètiques locals o els models alternatius d’habitatge, com les cooperatives en cessió d’ús. Per solidaritat i necessitat, creixen els models organitzatius que responen a les nostres necessitats i que ens fan estar en major coherència amb els impactes ambientals. Però, com sempre, la institucionalitat i les polítiques van per darrere i no treballen en un marc que faci possible aquestes alternatives.

“Les dones som enmig de la contradicció entre el capital i la vida”

Davant de l’arribada dels fons Next Generation EU, hi ha risc que s’atorguin a grans empreses. Com podem reaccionar davant la possibilitat de finançar el continuisme amb el model actual, allunyat de les cures i enfocat en la producció?

La gestió de la pandèmia és un exemple clar de com no aprenem dels errors del passat. Els contractes d’emergència o alguns dels crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) han afavorit les grans empreses transnacionals, aquelles que contaminen i vulneren els drets de les persones treballadores. Les mateixes que ens han dut a aquesta crisi multinivell, ecològica, social i de cures. Aquest és un altre exemple de com la institucionalitat no respon. La gestió dels fons Next Generation EU ens farà seguir pel mateix camí, apostant per les col·laboracions publicoprivades, que ja s’han demostrat un model fallit, generador de deute, de sobrecostos i que no respecta els drets socials i del medi ambient. Tot, per aquest mantra neoliberal fals que diu que el privat gestiona millor. Necessitem apostar per la gestió pública directa i amb col·laboracions público-comunitàries-cooperatives. En principi, els fons europeus han d’anar destinats a una transició verda i digital, però sembla que recauran en projectes d’empreses transnacionals, contaminants, colonialistes i centrades en el lucre que buiden de contingut el concepte de resiliència. No només no s’apostarà pels serveis públics i la dimensió del treball de les cures, sinó que pot ser que acabem caient en un model de generació de deute que reactivi retallades que afectaran especialment les dones i els col·lectius socials més vulnerabilitzats.

Per què les dones són un dels col·lectius més afectats per la crisi de la Covid-19?

Perquè les dones i les identitats i els col·lectius vulnerabilitzats estan travessades per totes les crisis existents dins el capitalisme: la de cures, social, política i climàtica. Som enmig de la contradicció entre el capital i la vida, a causa de la divisió sexual i internacional del treball, pel fet que siguem les qui ens ocupem majoritàriament de les tasques de cura, de la llar, de dependència. Moltes d’aquestes tasques es fan de manera gratuïta dins de les llars. Però, fins i tot quan són feines relacionades amb la cura i la dimensió reproductiva en l’àmbit assalariat, com les que realitzen les treballadores de la llar i la dependència o les del sistema sanitari o educatiu, estan molt mal remunerades.

La crisi de les cures existeix des de l’inici del capitalisme…

I les dones en són les més afectades, però també hi ha estudis que demostren que, durant les crisis ambientals, el 80% de refugiades climàtiques són dones. Sempre que una crisi s’agreuja, som les dones les que ens posem en primera línia, per lluitar i mantenir els recursos. La crisi de la Covid-19 ens ha dut a tancar-nos a casa —les qui tenim casa— i sobreviure amb els recursos que cadascuna tenia en la seva esfera privada. Hem tingut la qualitat de vida que ens ha permès la nostra butxaca. Les dones, per les pensions que cobrem, o no cobrem, pels sous que cobrem i perquè som les responsables de les tasques de cures, tornem a ser les més vulnerabilitzades. La qüestió és, de nou, que la resposta que s’ha donat a la crisi ha estat privada; cadascuna ha fet el que podia, i campi qui pugui. Això ens ha deixat doblement exposades a la crisi, dins i fora de les llars, sense una resposta pública que hagi estat a l’altura.

“En molts feminismes falta perspectiva ecològica, i en molts ecologismes, perspectiva feminista”

Els ecofeminismes també posen l’accent en l’urbanisme i en la sobirania de l’espai.

Les dones, com a afectades pel sistema i la gestió política, som les primeres a entendre la importància de defensar els territoris, els recursos naturals, l’urbanisme o el dret a l’habitatge. Per això moltes de les companyes de moviments pel dret a l’energia, a l’aigua, a l’alimentació o a l’habitatge, a casa nostra i arreu, són dones. Tenim més consciència perquè ens afecta més. La ciutadania en general i les dones en particular —perquè no tenim el mateix pes en l’esfera política— no hem pogut escollir quina energia tenim, a quins aliments accedim i com proveir-nos dels recursos que necessitem en una situació d’equilibri amb la natura. M’emociona veure com funcionen les xarxes de solidaritat entre veïnes i les lluites per cobrir les nostres necessitats, o perquè els carrers i les places siguin accessibles. Això també és ecofeminisme, però no és suficient. Tenim un teixit social que creix i es vertebra, però necessitem suport públic: és l’Administració la que hauria de garantir respostes a aquestes demandes, integrant les propostes del teixit comunitari, i no a la inversa.

L’ecologisme pren força en els darrers anys, igual que el feminisme. La societat i les administracions han assumit la necessitat d’aplicar perspectives climàtiques i de gènere. En aquest escenari, l’ecofeminisme no està tan estès. Per què?

És veritat que, en molts feminismes, falta perspectiva ecològica i, en molts ecologismes, perspectiva feminista; per això és tan important la mirada ecofeminista. El concepte neix el 1974, però una cosa és la construcció teòrica i una altra són les pràctiques. Els ecofeminismes existeixen des que la primera dona va ocupar-se de la reproducció de la vida, de la defensa i preservació de l’entorn i del territori. No sempre ho hem anomenat així, i l’ecofeminisme és el terme que s’usa ara en tots els contextos. En els últims anys han coincidit les massives vagues feministes arreu amb importants noves lluites ecologistes de col·lectius joves, que se sumen a d’altres de més antigues. En aquest encreuament es troben els ecofeminismes, que comprenen el món rural i l’urbà, el Nord i el Sud i que ajunten la defensa de les cures i de les sobiranies amb la lluita contra les violències masclistes. El rerefons és el mateix, l’anomenem com l’anomenem.

Creus que dins algunes lluites ecologistes es perpetren encara rols de gènere i s’obvien les cures?

Sí que existeix una manca de mirades feministes en algunes lluites ecologistes. Crec que això passa perquè la dimensió patriarcal és una de les més difícils de treballar i d’erradicar, perquè ens travessa a tots els nivells: des del més polític, fins a les relacions més íntimes. Aconseguir renunciar als privilegis, siguin de gènere o pel fet de viure a Occident, és una de les coses més difícils de fer. Però ja s’està fent molta feina, impulsada per les companyes dones. Sempre és el col·lectiu oprimit qui eleva la crítica i és al capdavant del canvi.

“Tenim un deute material, polític i simbòlic amb el Sud, que ens ha de dur a no ser tan occidentalocèntriques”

L’ecofeminisme s’emmiralla en les lluites del Sud global, que defensen el territori i la vida. La situació al Nord és ben diferent. Què en podem aprendre i com ho podem aplicar aquí?

Són uns referents clars. Hi ha lluites de dones que, literalment, es juguen la vida defensant l’entorn, el territori i els seus drets. Un dels exemples recents i que ha generat molta indignació, d’entre molts, és el de Berta Cáceres, que just fa cinc anys que va morir assassinada. És una lluita literal per la vida, que té molta consciència d’una realitat material que ens lliga a la natura que ens proveeix. Els ecofeminismes del Sud, més enllà de si en alguns contextos es referencien com a feminismes comunitaris o d’altres maneres, són una lluita per l’equilibri, en coneixement de l’ecodependència. Allà, això es nota tant en l’entorn rural com en l’urbà. Jo vaig viure cinc anys a Bolívia, i les ciutats són molt més conscients de la dependència del camp perquè són medis molt més integrats, de manera que no es tendeix tant a l’urbanocentrisme. És important que les ciutats tinguin contacte amb el camp per tal de no estar alienades i entendre aquesta dependència com el necessari equilibri i la importància de la sostenibilitat en relació amb els recursos que ens proveeix. I això és aplicable aquí, també.

Igual que les ciutats estan alienades del món rural, el Nord global també tendeix a estar-ho del Sud global. Quin deute té l’ecofeminisme europeu?

La idea del deute representa el lucre i el benestar social que les elits del Nord obtenen a través de l’extractivisme, tot i que, com a consumidores, nosaltres també tenim alguna responsabilitat. Aquestes relacions desiguals tenen impactes concrets i molt greus, així que crec que tenim un deute material, polític i simbòlic que ens ha de dur a no ser tan occidentalocèntriques. La resposta ha de ser la solidaritat i el suport a les iniciatives que sorgeixin des dels col·lectius feministes, ecofeministes i de l’economia feminista, social i solidària del Sud, a fi de no continuar reproduint lògiques colonialistes.