09/09/2024 | 09:00
Quin és el futur d’Ada Colau? Deixes la política?
No: de política n’he fet tota la vida i en continuaré fent. De fet, la major part de la meva vida n’he fet des de fora de les institucions. És una forma de ser al món. Però hi ha un canvi d’etapa. En l’àmbit personal, després de ser vuit anys alcaldessa de Barcelona en un període històric molt intens, és bo prendre distància per pensar, agafar idees i parlar i escoltar altra gent. La concreció d’això és que tinc previst deixar l’Ajuntament de Barcelona en el plenari del mes d’octubre.
Deixaràs també els teus càrrecs als Comuns?
Continuaré prenent part en l’espai dels Comuns de forma activa, però no amb la figura de regidora a Barcelona o de coordinadora de Catalunya en Comú. Hi ha una assemblea el mes de novembre, i és bo que hi hagi relleu als càrrecs. Ara puc ser útil en altres espais, en especial fent més forta la xarxa internacional en el marc de la Fundació Sentit Comú, que presideix Joan Subirats. Les esquerres s’estan repensant arreu del món, i ho constato quan m’han convidat a altres països a conèixer experiències amigues. L’extrema dreta està ben finançada i articulada a escala internacional des de fa anys, i ara és hora que les esquerres comencem a compartir estratègies per identificar els adversaris globals, com poden ser fons voltor i grups mediàtics.
Per què fas aquest pas ara, i no el maig de 2023, després de perdre l’alcaldia de Barcelona?
M’he quedat aquest any a l’Ajuntament perquè, igual que molta altra gent, inclosos els votants del PSC, creia que podria haver-hi un pacte d’esquerres per governar la ciutat. Tothom sap que el meu espai em va proposar ser ministra o presentar-me a les eleccions europees, i em vaig descartar perquè no volia mantenir-me en càrrecs públics per inèrcia. Soc una municipalista convençuda, i el meu objectiu era que aquest pacte d’esquerres a Barcelona es concretés. Però Jaume Collboni ha tancat la porta de forma clara a aquest escenari. I, un cop que prenem nota d’això, el grup municipal ha valorat que hem de construir una alternativa per a les eleccions municipals de 2027 des de l’oposició.
“Hem constatat que som davant del pitjor PSC de la història, el més ‘aparatero’ i buròcrata”
Barcelona en Comú, doncs, no s’integrarà en el futur en el govern de Barcelona durant aquest mandat?
El PSC ens ha deixat clar que la seva prioritat és governar en solitari abans que fer un pacte d’esquerres, perquè ens volen invisibilitzar. Volen que siguem un accident de la història i recuperar la seva hegemonia, i saben que, si ens tenen al govern, no serà així, perquè tenim un model clar, moltes idees i som molt actius. Hem constatat que som davant del pitjor PSC de la història, el més aparatero i buròcrata, que té com a objectiu no un model de ciutat o una proposta progressista, sinó ocupar el poder.
Collboni va ser investit amb els vots dels Comuns i també del PP.
És una gran decepció, però no em penedeixo d’haver-los votat per a l’alcaldia: seria pitjor amb Xavier Trias i Junts, que defensen directament un model neoliberal sense matisos.
Hi havia un acord previ d’investidura amb ell o amb el PSC?
No, no hi havia cap acord.
I no era una mica ingenu investir Collboni al costat del PP sense cap compromís?
És legítim pensar que era ingenu. En tot cas, va ser honest per part nostra. Nosaltres sempre vam defensar un acord del PSC amb nosaltres i ERC, i, quan això no va ser possible, vam tenir clar en el darrer moment que era millor evitar un govern de Junts per mirar de fer possible un pacte d’esquerres en el futur. Però el PSC no ha estat a l’altura. Collboni ha posat els interessos del partit per damunt de la ciutat. Ara donem per tancada aquesta etapa. Això no vol dir que no negociem coses concretes com els pressupostos. Però ens quedem a l’oposició, construint l’alternativa per al 2027. Hi ha un grup municipal preparat per liderar aquesta oposició, amb Janez Sanz i Gemma Tarafa al capdavant. Crec que jo seré més útil a l’espai polític fora de la institució, repensant temes de fons i teixint aliances internacionals.
Tens previst presentar-te de nou a l’alcaldia de Barcelona el 2027?
Ara mateix no puc respondre aquesta pregunta, perquè no tinc el cap en això i falten massa anys. En tot cas, això serà una reflexió col·lectiva. Com a Barcelona en Comú ens plantegem recuperar l’alcaldia de Barcelona i farem tot el possible per aconseguir-ho, inclosa jo en primera persona. Vull recordar que en les passades eleccions municipals vam quedar només a 300 vots de distància del PSC. Quin paper tindrà cadascú en aquest procés, però, ja ho veurem quan arribi el moment.
“A Catalunya hi podem fer més des de l’oposició que prenent part en el govern d’Illa de forma subalterna”
Si t’hi presentes el 2027, serà el quart cop que encapçales la llista de Barcelona en Comú. El Codi ètic del partit preveu dos mandats per als càrrecs públics, amb la pròrroga d’un tercer de manera excepcional.
La mateixa organització s’ha anat adaptant a les necessitats de cada moment a partir de reflexions col·lectives. En les darreres eleccions, tal com era previst en el Codi ètic i els Estatuts, es va validar el fet que algunes persones poguéssim repetir. Jo ara surto de l’Administració. Si algú ha de repetir en el futur, ja ho decidirà l’organització, però ara no hi estic pensant.
De tot el que has dit se’n desprèn que et preocupa l’hegemonia política que ostenta en l’actualitat el PSC. Però els Comuns són aliats naturals dels socialistes: a més d’investir Collboni, han fet president Salvador Illa i formen part del Govern espanyol del PSOE i de Sumar.
Nosaltres hem estat sempre per pactes d’esquerres. Defenso haver investit Salvador Illa, a més amb un acord molt exigent de bracet del grup liderat per Jéssica Albiach al Parlament, que haurem de defensar en el dia a dia. Illa va guanyar les eleccions i no hi havia altres majories possibles. La ciutadania no hauria entès una repetició electoral, que hauria donat ales a la dreta i a l’extrema dreta. Però no som ingenus. Em preocupa un PSC liderat per Illa o Collboni, molt proper a les elits i a Agbar, a Foment o a La Caixa, que mira més a la dreta que cap a l’esquerra. Crec que la victòria del PSC actual a Catalunya, però, és conjuntural. Respon a un moment històric d’esgotament del procés i del postprocés, que els socialistes, que per a bé i per a mal tenen un aparell molt ben organitzat, han sabut capitalitzar. Però no crec que el projecte d’aquest PSC sigui engrescador per a algú d’esquerres. Per això crec que les esquerres tenim una oportunitat i responsabilitat per construir una alternativa de futur.
Per les teves paraules intueixo que tampoc t’imagines uns Comuns al Govern amb Illa…
Si això s’ha de produir, es decidirà en els òrgans democràtics del partit. Si em preguntes la meva opinió personal, crec que amb la correlació de forces existent és millor ser fora del Govern i fer una oposició exigent, mirant d’arribar a acords com els de la investidura, on hem imposat mesures valuoses en termes d’habitatge o de canvi climàtic i hem aconseguit que renunciïn al Hard Rock. Crec que hi podem fer més des de l’oposició que prenent part en el govern de forma subalterna.
“No n’hi ha prou a gestionar bé: les esquerres hem de construir nous horitzons d’esperança, d’emancipació i de desig”
Som davant d’un final de cicle dels Comuns?
És un final de cicle per a les esquerres en general, no per als Comuns. Crec que ERC i la CUP es troben en moments similars de repensar-se. Veníem de l’any 2015, en què vam canviar l’agenda política, tot incorporant-hi temes dels quals no es parlava: feminisme, canvi climàtic, lluita contra la desigualtat, habitatge… Però la mobilització ciutadana que ens va permetre irrompre a les institucions ara no existeix. Pel mig han passat la pandèmia i el procés, i ara l’extrema dreta governa en molts llocs del món. I hi ha d’haver una reflexió autocrítica de les esquerres aquí i arreu. Les esquerres, quan hem arribat a llocs de govern, hem estat centrades a fer una gestió transparent i honesta, lluitar contra la corrupció, impulsar polítiques socials… Tot això és útil, però no suficient. No n’hi ha prou a gestionar bé: les esquerres hem de construir utopies, nous horitzons d’esperança, d’emancipació i de desig. Cal impugnar un sistema neoliberal que no funciona. Cal reconstruir una narrativa que sigui il·lusionant.
Potser és que les esquerres, quan han entrat a les institucions, no han pogut fer o no s’han atrevit a fer algunes coses.
Hem fet moltes coses que ens deien que eren impossibles en matèria d’habitatge, d’urbanisme, de pacificació de la ciutat… Si faig balanç dels vuit anys d’alcaldia, no me’n penedeixo ni un segon, malgrat els costos personals, que han estat més elevats del que em pensava, tant per a mi mateixa com per a diversa gent que hem estat en els equips de govern. Costos en salut mental i física. Hem fet polítiques útils en l’àmbit estatal, català i local, i, així i tot, com li va passar a Lula al Brasil, amb això no n’hi ha prou. Vam trigar a saber reaccionar davant de les campanyes de desprestigi. No hem estat prou capaços de visualitzar el conflicte que hem tingut amb els lobbies. Agbar, una empresa privada que té la majoria dels mitjans de comunicació comprats i un exèrcit d’advocats impressionant, ens ha fet una gran part del lawfare que hem patit, i no hem estat capaços d’identificar prou aquesta guerra judicial. No hem sabut assenyalar les relacions i la complicitat històrica d’Agbar amb el PSC. En les últimes eleccions, el PSC s’ha beneficiat del lawfare que ens ha fet Agbar mentre governàvem.
En la darrera dècada, ERC, els Comuns i la CUP han tingut bons resultats electorals, però això mai s’ha concretat en una aliança de govern o una estratègia unitària, tot i que els números, com ha estat el cas de Barcelona, algun cop donaven perquè fos així. Què ha passat?
Nosaltres sempre ho hem defensat. Quan lideràvem l’alcaldia, sempre vam allargar la mà a la CUP (quan tenia representació a l’Ajuntament) i també a ERC. Però, en els moments àlgids del procés, ERC i la CUP han prioritzat la clau nacional independentista per damunt del projecte d’esquerres. Nosaltres sempre hem buscat aquests acords, que espero que en el futur es puguin produir. Com a Comuns sempre treballarem perquè hi hagi aquests ponts.
Els Comuns no han de fer autocrítica després d’episodis com la investidura amb els vots de Manel Valls i del PSC, que van desbancar Ernest Maragall de l’alcaldia?
Jo vaig oferir a Ernest Maragall que governéssim junts, i no va voler. Tant de bo hagués sigut així.
No fas autocrítica en aquest camp, doncs?
D’autocrítica segur que en podem fer tots. Però el més important és quin projecte defenses. Nosaltres, els acords, no els hem fet mai amb Junts, sempre amb les forces d’esquerres. ERC és qui ha de revisar si els seus acords amb Junts li han servit per definir millor el seu projecte o l’han desdibuixat. Respecto l’autonomia de cada força política. Sé que ERC ara té un gran debat intern. Quan aquest debat culmini, han de saber que la voluntat dels Comuns sempre serà reconstruir. Més enllà de les persones, en política s’ha de prioritzar el programa, i, d’acord amb això, les esquerres ens hauríem d’entendre. És una tendència global, i ho hem vist a França amb el Nou Front Popular. Estaria bé que a Catalunya no haguéssim d’esperar l’amenaça de l’extrema dreta per posar-nos d’acord.
“Els programes de Podem i de Sumar són idèntics, i aquí no hi sobra ningú”
Creus que s’ha de produir un procés de retrobament estratègic amb Podem? Cal una nova confluència?
Els Comuns hem estat una força republicana i federal que ha tingut clar que calien aliances estatals amb altres forces republicanes. Això va passar més per Podem en un moment, i després per Sumar. Sempre hem defensat fronts amplis on no sobri ningú i on ens hem de centrar en el programa. I el programa de Podem i de Sumar és bastant idèntic. Hi pot haver debat estratègic: simplificant una mica, Podem ha defensat una estratègia impugnadora, de confrontació amb el sistema i fins i tot amb el PSOE, i, en canvi, Sumar, amb Yolanda Díaz, ha defensat la idea de fer política útil i governar per millorar la vida de la gent. Des del punt de vista dels Comuns, les dues coses són imprescindibles. Com aconseguim, doncs, una coordinació virtuosa d’aquestes dues estratègies? Els programes de Podem i de Sumar són idèntics, i aquí no hi sobra ningú. La política ha d’estar per sobre de qualsevol límit personal, simpatia o antipatia.
Parles amb Irene Montero i Pablo Iglesias?
La Irene, la vaig felicitar per la campanya de les europees, i hi ha molta gent del nostre espai que parla amb Pablo Iglesias. Saben, com és obvi, que tenen el nostre ple suport davant la campanya d’atacs personals de l’extrema dreta.
Quins són els grans temes que et preocupen per al futur, més enllà de l’extrema dreta?
A Catalunya tenim els problemes que hi ha a escala global. A les grans ciutats, el conflicte de l’habitatge i l’especulació, i l’emergència climàtica. La recerca d’un model econòmic diversificat que no depengui dels grans esdeveniments. Però tenim un problema més propi: la repressió política i la judicialització. Portem anys de paràlisi institucional com a conseqüència d’això.
L’altre gran tema és la inseguretat, que acapara grans espais als mitjans de comunicació.
Ara ja se’n parla d’una manera diferent. Quan nosaltres governàvem, vam ampliar la Guàrdia Urbana, vam crear la Policia de Barri… I, tot i això, alguns mitjans de comunicació amplificaven les notícies sobre robatoris, caos i destrucció, malgrat que les dades de Madrid podien ser iguals o pitjors. Ha estat sortir de l’alcaldia i amb Jaume Collboni s’ha deixat de parlar en aquests termes. Aquest estiu, fins i tot he sentit en algunes tertúlies que la inseguretat és un problema general de les ciutats globals, que en el rerefons hi ha la desigualtat… Unes coses que, si les dèiem nosaltres, ens acusaven de ser bonistes. Me n’alegro, que ara se’n pugui parlar! Hi havia una intencionalitat política en alguns mitjans per crear la idea que Barcelona era la ciutat més insegura del món. Ara hi ha més apunyalaments que quan jo era alcaldessa, però ningú en responsabilitza Collboni.
Creieu que alguns mitjans de comunicació tenien intencions polítiques contra els Comuns?
Aquest estiu, en una tertúlia de RAC 1, algú va dir que Ada Colau, durant la seva etapa d’alcaldessa, s’havia carregat la regidoria de Seguretat. Ho va dir en el programa més escoltat de Catalunya i ningú li va portar la contrària. I aquí hi ha un tema de fons: quan vam arribar al govern, nosaltres vam decidir no jugar a la política habitual dels partits de pressionar els mitjans i fer servir els recursos públics per aconseguir favors. Ara els que governen sí que juguen a aquest joc, i es nota. Dir mentides sobre Ada Colau és gratis, perquè jo no amenaço, no utilitzo el poder per fer xantatge o fer pressió. Hi ha altres partits, com el PSC, però també ERC i Junts quan han estat al govern de la Generalitat, o el PP, que, quan arriben al poder, el fan servir per condicionar aquestes relacions, sigui amb la publicitat institucional o amb altres tipus de favors i relacions de poder.
“Continuo sense tenir cap propietat i pago el lloguer jo sola. Cap multinacional m’ha vingut a buscar”
Tu, però, ets una persona que, venint de la base, ha tingut bastant de poder. Com et transforma, el poder?
He tingut poder formal, perquè el poder polític cada cop és més formal i menys real. Venim d’una deriva neoliberal global que ha afeblit la democràcia. El que denunciàvem el 2011 amb indignats a les places no s’ha esmenat: s’ha agreujat. Els grans capitals globals i els lobbies econòmics tenen més poder que els estats i no diguem ja dels ajuntaments. Hi ha poders econòmics que estan acostumats a tenir impunitat.
Creus que ha faltat el contrapunt d’una mobilització social que apuntalés el govern dels Comuns?
A Catalunya, molt poder de mobilització ha estat desviat cap al tema de la independència: moltes energies que han anat en aquesta direcció no s’han emprat en un altre sentit. Però tampoc vull parlar des del victimisme: els moviments socials han de ser exigents amb qui governi, encara que siguin partits amb qui hi hagi afinitat. Crec que un dels llocs on s’està treballant de forma més virtuosa aquesta relació entre poder polític i mobilització social és Mèxic. Després del Govern de López Obrador, i sabem que el Govern sempre desgasta perquè té límits i contradiccions, la proposta del Moviment de Regeneració Nacional (Morena), ara amb Claudia Sheinbaum, ha guanyat les eleccions a la presidència amb el 60% dels vots. Segurament és perquè, mentre han governat, han fet una feina de pedagogia, de formació de quadres, on tenim molt a aprendre des d’Europa. Europa ha de fer molta autocrítica com a vella potència colonial endogàmica i arrogant, aprendre de les experiències d’altres continents.
D’Ada Colau s’han dit moltes coses mentre ha estat alcaldessa: que cobrava un sou estratosfèric, que s’havia comprat una casa a la part alta de Barcelona… Quina és la teva situació econòmica personal després de passar per l’alcaldia?
Continuo sense tenir cap propietat i vivint de lloguer. En el meu cas, en l’àmbit més personal, fa dos anys que em vaig separar del meu company i ara pago el lloguer jo sola. Bàsicament, estic perdent estalvis. Ara mateix la diferència de classe social està marcada cada cop més per la propietat immobiliària. Qui té l’habitatge resolt per un tema d’herència pot plantejar-se moltes coses. Els qui no tenim propietats hem de pensar com arribar a final de mes.
En política es parla molt de portes giratòries amb grans empreses. Has tingut alguna oferta laboral?
No. Cap multinacional m’ha vingut a buscar. Crec que saben que ho diria públicament.
I de què viuràs a partir d’ara?
He deixat molt clar que continuaria treballant per un projecte d’esquerres a Barcelona. Deixo de tenir un sou públic i no me’n vaig a cap empresa privada. El que em plantejo ara és estar vinculada a la Fundació Sentit Comú. No me’n vaig a fer classes a Itàlia, com s’ha publicat. Els últims dies hi ha hagut fal·lera per publicar moltes coses.
