Javier Pacheco “Soc ecologista: no em queda cap altra opció”

D’on surt Javier Pacheco?

De Pubilla Cases. Aquell barri era molt pobre, molt obrer i molt dur, almenys quan jo era un xaval, a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Hi havia moltes mancances socials, molta gent emigrant que venia de fora. Tot i això, quan érem nens, he de dir que ens ho passàvem molt bé. Vaig ser un nen del carrer. Era el petit de tres germans, i sempre em portaven amunt i avall amb ells. Jugàvem tot el dia als solars i als descampats! Com diuen allà, ho vam aprendre tot a la universitat del carrer.

Vius la teva infància i adolescència als durs anys vuitanta: una època de canvis polítics, de reconversió industrial, de crisi econòmica, de drogues, dels estralls de la sida…

Els anys de l’heroïna van ser durs. La droga va entrar directament al barri… i es va emportar molta gent jove. Però era en un barri de bona gent obrera. Hi havia de tot, però la immensa majoria era molt bona gent.

Els teus pares havien vingut d’Extremadura, oi?

Venien d’un poblet de Càceres, prop de Plasència, que es diu Mirabel. Van aterrar a Catalunya i van decidir anar al Pont de Suert, on treballava un tiet meu. Era l’any 1965, i van quedar impactats. No coneixien la llengua ni la cultura catalanes: va ser un xoc. Poc després, però, van baixar a visitar uns familiars a l’Hospitalet, i van veure la colònia extremenya que hi havia i com de bé els acollien, i van pensar que seria més fàcil refer la seva vida a Pubilla Cases.

De què treballaven?

La meva mare treballava a casa, com moltes dones d’aquella època, i el meu pare, tot i començar a la construcció, va trobar feina en una fàbrica que feia bosses de plàstic, fins que va arribar la crisi del sector a finals dels anys noranta. Va jubilar-se mal jubilat. Se’n va anar amb una mà al davant i una altra al darrere. Aquestes coses marquen molt.

Tu ets de l’estil d’aquells líders sindicals que venen directament de currar en una fàbrica, a la Nissan, i sense estudis universitaris: vas fer FP d’automoció.

Em vaig cansar d’estudiar. Deien que era bon estudiant, però en aquella època jo era un cul inquiet. Quan estava fent l’FP, em tocava a anar a la mili i, en lloc d’ajornar-la o fer l’objecció, vaig pensar que era una oportunitat per sortir del barri. Volia marxar, on fos, però marxar! Va ser una de les pitjors decisions que vaig prendre. Però bé, la vida va com va. I, a més, quan vaig tornar de la mili, la meva núvia es va quedar embarassada, i au, em va tocar posar-me a currar.

Ja, molta gent d’aquella època teniu trajectòries així, i estudiar era com impossible…

Sí. El meu somni seria, quan em jubili, estudiar a la universitat i fer la carrera d’Història. És el que m’hauria agradat. Soc un defensor absolut de la formació professional, eh: no vaig tenir cap problema allà, i, de fet, m’agradava molt l’automoció. Però ara em fot no haver pogut seguir estudiant.

“He estat militant d’ICV i dels Comuns, però ningú em pot retreure que CCOO es decanti per cap partit”

De ben jove, et fiques al sindicat i en la militància política. Has estat sempre militant de partit a Iniciativa per Catalunya i, ara, als Comuns.

Sí, sí! I militant d’Esquerra Verda, també, que seria, si fa no fa, una continuïtat per a la gent que veníem d’ICV. Però des que vaig entrar a la direcció de Comissions Obreres a Catalunya no tinc una participació activa en el partit. Cap partit ni govern em podrà retreure res, perquè intento mantenir la imparcialitat d’una organització com la nostra, que és autònoma i independent dels partits. Hem tingut anys molt complicats amb el Procés independentista, i ningú podrà dir que les posicions de CCOO han estat decantades cap a les posicions d’ICV.

Sí, però és cert que hi ha un vincle històric entre el PSUC, primer, i ICV, després, i l’espai de CCOO, i també és cert que els anteriors secretaris generals de CCOO a Catalunya, López Bulla, Coscubiela i Gallego, han estat després diputats per ICV o pels Comuns.

Sí, sí, és cert. Potser algú dirà que és la nostra porta giratòria! [Riu.] Jo, però, ho considero una manera de seguir fent un servei públic i polític, i no com les portes giratòries d’altres que beneficien els interessos de les grans empreses.

“El sector de l’automòbil a Catalunya perd treballadors: o anem cap al cotxe elèctric o tindrem un problema”

Tu has estat molts anys treballador de la Nissan. Com analitzes el seu tancament: és un signe dels temps que van cap a la deslocalització i el tancament de fàbriques a Catalunya?

El primer de tot és que això no és una deslocalització com la de finals del segle XX. Això és una readaptació de la capacitat productiva instal·lada en el sector de l’automoció. Actualment hi ha una sobrecapacitat productiva instal·lada a Europa. I és que la seva disminució demogràfica i l’envelliment de la població estan reduint molt el mercat. Mentre això passava, Europa vivia gràcies a la seva exportació, com ha fet molts anys Espanya. Però cap a on s’exportava? A l’Àsia, sobretot, però també a l’Orient Mitjà o a Sud-àfrica, però aquestes zones avui ja tenen una gran capacitat productiva instal·lada i allà ja no es pot exportar tant com abans. Per tant, s’està ajuntant tot: es redueix el mercat europeu, es redueix la capacitat d’exportació, i hi ha una sobrecapacitat instal·lada de produir. Aquí comença el joc de trons.

Això vol dir que el sector de l’automoció, que és molt important a Catalunya, anirà cap avall?

S’ha de transformar. Perdrà una part dels treballadors, potser, però no serà residual. Cada vegada hi haurà menys cotxes i, d’aquí al 2050, diuen que s’aniran prohibint els cotxes amb benzina. L’automoció pot ser una indústria verda i de futur, tot i que, evidentment, ha de millorar la seva petjada ecològica. Per tant, jo penso que encara té un futur. El que passa, és clar, és que ha de tenir una altra dimensió. El sector de l’automoció ja avui està perdent llocs de treball. La sagnia ja s’està produint. Però nosaltres hem de canviar la lògica d’aquí a l’any 2050. El 2016, abans de començar tot el procés de transformació, CCOO ja va fer un informe en què plantejava que havíem d’anar cap al cotxe elèctric perquè, o anàvem cap allà, o tindríem un problema. El sector, per tant, ha d’adaptar-se! La SEAT serà un element fonamental, i, a més, hem d’aspirar que les empreses asiàtiques, que són les que estan més posicionades amb el cotxe elèctric, inverteixin aquí.

“A Catalunya suspenem en energies renovables, i aquest ha estat un dels factors per perdre la planta de bateries”

El gran problema que tenim al damunt és la crisi energètica. Ja ha aturat la producció a les grans indústries, des d’Alemanya fins a la Xina, per falta energia: poca broma.

Si ho miro des de la vessant del planeta, benvinguda sigui la crisi energètica. Cal canviar radicalment cap a energies netes i renovables, i la crisi està accelerant aquest canvi. Si la miro des de la vessant socioeconòmica, és un problema. Catalunya és un suspens en matèria d’energies renovables, fins i tot, dins de l’Estat espanyol. Algú pot pensar que només a Catalunya hi ha un problema de conflicte territorial per desenvolupar el procés de transformació cap a les renovables. A la resta del país o d’Europa no n’hi ha, d’agricultors? Hem de superar el conflicte territorial per desenvolupar l’estratègia energètica sobirana cap a les renovables.

Quina afectació pot tenir a Catalunya la manca de generació d’energies renovables com l’eòlica o la solar?

Si volem que vingui una empresa xinesa a instal·lar-se a Catalunya, necessitem subministrar-li energia i tenir el motor energètic a prop. Un exemple: per què se n’ha anat al País Valencià la famosa planta de bateries per a cotxes elèctrics? Perquè a Barcelona no li podíem subministrar energia neta suficient per al que necessita una planta com aquesta. Però això aquí no ho diu ningú. Hem de corregir això ràpidament si volem seguir desenvolupant un sector com l’automoció del futur.

“L’ecologisme està cada cop més arrelat en les propostes sindicals que fem avui dia”

Et veig molt ecologista…

Evidentment! És que no em queda cap altra opció. O l’economia és sostenible socialment i ecològicament, o l’economia serà un llast. O responem amb un canvi de model energètic, o apareixeran alternatives reaccionàries i de dretes.

L’ecologisme i la classe treballadora, com casen? Últimament, han tingut alguns problemes d’encaix, no? Tant al món rural com al món industrial urbà.

Jo penso que això fa temps que està canviant, i que el concepte de les transicions justes s’està consolidant entre la gent dels sindicats, els treballadors en general. Nosaltres a CCOO estem plantejant un procés de transformació de l’economia productiva a Catalunya que es faci pensant en la transició ecològica i en l’economia circular. El moll de l’os de l’ecologisme està cada cop més arrelat en les propostes sindicals que fem avui dia.

“El que volien els ‘armilles grogues’ era mantenir un sistema que està provocant l’escalfament del planeta”

Milers de treballadors podrien perdre la seva feina pels compromisos ecològics que necessitem complir en els propers 20 o 30 anys.  Als treballadors de la nuclear a les Terres de l’Ebre, què els diem? O als de la SEAT? Camil Ros, de la UGT, tenia una visió, jo diria que escèptica, sobre la relació entre l’ecologisme i el món sindical.

La transformació ecològica no és neutra; per tant, hem d’aplicar-li aquest concepte de transició justa i posar-hi recursos econòmics. Cal millorar, des d’ara mateix, la capacitat d’ocupabilitat de la gent que haurà de canviar de feina perquè els sectors on treballen es veuran afectats per la crisi ecològica o energètica. Quan hi ha una crisi en una empresa, cal que l’acompanyem en la transformació per no deixar els treballadors en un buit, i que hagin de ser ells els que es busquin la vida. Jo, en una assemblea de treballadors de la SEAT, els vaig plantejar que, o acceptaven aquesta realitat, i caminaven cap a una mobilitat intermodal amb un pes del transport públic molt gran i cap a l’electrificació del vehicle privat, o no tindríem futur. Hem d’apostar per aquest canvi, fins i tot només pensant en els seus interessos econòmics. Si no, jo els vaig dir a la cara: “Nos convertiremos en las plañideras que acompañan el féretro al cementerio”. O comencem a fer coses, o tindrem un problema. La nostra aposta, sense complexos, és anar cap a l’economia circular i el canvi de model energètic. Del segle XX al segle XXI ja hem fet altres reconversions industrials, i hi tenim experiència. Però, per poder fer la revolució digital i la revolució verda…, necessitem una transició socialment justa. El valor del sindicalisme està aquí, és a dir, en el fet de no deixar cap persona enrere.

Hi ha un altre tema tabú per a l’esquerra: la lluita contra el cotxe, el preu de la benzina i els armilles grogues. Si no fem res… el que pot passar és que l’extrema dreta ocupi espais que hauria d’ocupar el sindicalisme d’esquerres en la defensa de la classe treballadora. Aquí, què cal fer?

No podem fer una anàlisi simplificada d’una situació tan complexa com l’actual. Què està passant aquí? Primer, el capitalisme ha promogut els projectes personals i ha desagregat els interessos de la societat. Tenim una societat molt fragmentada, i la seva capacitat de resposta també es fragmenta. I, segon, el capitalisme ha provocat una enorme desigualtat de rendes. En aquest marc, de vegades, es produeixen esclats. Però cal entendre en quin tipus de societats es donen aquests esclats. França va tenir aquell esclat en el món del transport, i la cosa va saltar al carrer. Però el que volien els armilles grogues era mantenir un sistema que està provocant l’escalfament del planeta. Això, en una societat no tan fragmentada, hauria tingut la mateixa resposta? Jo crec que no.

Què s’hi hauria d’haver fet, doncs?

Quan es prenen mesures polítiques en favor de la defensa del planeta i de l’ecologia, s’ha de preveure com compensar els sectors de treballadors afectats. Però l’objectiu estratègic de tots hauria de ser, sens dubte, salvar el planeta. Si pugen els preus de l’energia, doncs, s’han de fer polítiques públiques per compensar-ho…

“No veig gens clara una vaga general contra el Govern espanyol: hem de mirar més cap a la patronal”

Tu parlaves del conflicte: podem estar presents; però, si no generem conflicte, tenim un problema. Una part de l’extrema esquerra diu que els grans sindicats són avui uns “venuts”, “pactistes” i “traïdors” pel fet de no convocar més vagues, més protestes, més conflictes en aquests temps tan durs.

Que mirin les hores perdudes d’aquest any 2022 per vagues. Som al nivell més alt dels últims 10 anys.

I una vaga general?

Contra qui fem la vaga general? La fem contra els que han posat 28.000 milions d’euros en diners públics per sostenir la gent que ho ha passat pitjor durant la pandèmia? Fem una vaga general contra els que han fet una reforma laboral per posar fi a la temporalitat i multiplicar per cinc la contractació indefinida? A qui li fem una vaga general? El que hem fet i seguirem fent són vagues contra la patronal, sobretot contra els que estan aprofitant-se de la crisi de la inflació. S’ha de fer, doncs, una vaga general per la inflació contra un Govern que està abaixant els preus de l’energia, que modifica l’IVA a la baixa dels aliments bàsics o que rebaixa els preus del transport públic o de la benzina? Una vaga general té un contingut sociopolític, i alguns dels sindicats que la demanen no ho entenen. Qui hem de mirar és la patronal: que no vol millorar els salaris, i, en canvi, està tenint més beneficis que mai, està donant dividends milionaris als seus accionistes.

Comissions Obreres seria més dur contra el Govern espanyol si no fos un Govern del PSOE i de Podem, i si la ministra de Treball no fos Yolanda Díaz?

No! Si governés el PP, probablement, estaria fent polítiques de dretes i, aleshores, sí que seríem més durs, és clar! I, quan ha governat l’esquerra i no ha fet polítiques d’esquerres, també ens ha tingut en contra. El sindicalisme d’aquest país ha fet tres vagues generals a governs del PSOE. La primera vaga general es fa contra un Govern socialista, la vaga per la reforma de l’ocupació juvenil.

“Comissions Obreres té cinc vegades més afiliats que tots els partits polítics junts”

Els sindicats majoritaris, com CCOO i la UGT, arriben realment a les classes més precàries, als immigrants, als joves, als treballadors de sectors poc regulats com el turisme…?

No hi arribem prou, no hi arribem prou. És més complicat. Nosaltres som els primers preocupats per arribar a defensar aquest tipus de treballadors. Però també hi ha molts tòpics. El 50% dels nostres afiliats treballen en empreses de menys de sis treballadors; per tant, no és cert que només defensem els treballadors de les grans indústries. Però la pregunta no és si hi arribem, sinó com hi arribem, i si, un cop allà, podem guanyar un conflicte laboral. Nosaltres estem fent incursions en tot el món dels treballadors de l’economia de plataforma, repartidors d’Amazon o de Glovo, treballadores de la llar, treballadors de bars i de restaurants… Estem aconseguint drets que semblaven impossibles. Però reconeixem que sovint la percepció d’aquesta gent és que els sindicats som lluny, molt lluny.

Quants afiliats té CCOO?

145.000.

I la UGT?

Diuen que uns 100.000.

Entre tots els sindicats?

Doncs, segurament som uns 200.000 a Catalunya. Tenim més afiliats que cap organització social. CCOO té cinc vegades més afiliats que tots els partits polítics junts.

Això és molt o poc?

Doncs, depèn. En altres països europeus, si vols que et cobreixi el conveni laboral, has d’estar afiliat, i per això els sindicats tenen més afiliats que aquí. Però nosaltres, gràcies a les negociacions dels convenis, donem cobertura pràcticament al 85% dels treballadors, estiguin sindicats o no. Volem ser més, i tant, però també volem aconseguir drets per a tots els treballadors, estiguin sindicats o no.

El món del treball està canviant molt des de l’onada neoliberal dels anys noranta. Avui, les empreses amb més treballadors als Estats Units són McDonald’s, Kentucky Fried Chicken i Walmart, i últimament Amazon. El geògraf urbà David Harvey va arribar a dir que, desafortunadament, l’esquerra no està còmoda amb la idea d’organitzar els treballadors dels fast food. Si el sistema canvia, els moviments socials, els sindicats i, en general, les esquerres també haurien d’haver canviat?

Entenc el que diu Harvey, eh, però no hi estic del tot d’acord. Unai Sordo, líder de CCOO, ens va dir una cosa molt interessant: allò que fragmenta l’empresa ho ha d’unir el sindicat. Ho explico: les grans empreses estan en un procés de fragmentació absoluta on s’arriba a degradar tota la responsabilitat del conjunt de l’activitat en l’autònom que està repartint els productes d’Amazon a casa dels clients. Aquest paio, que és només una peça de l’engranatge de l’empresa, ha acabat assumint tota la responsabilitat del negoci. Ell acaba tenint tots els riscos que té el negoci, i cap dret laboral. Aquest autònom s’aïlla. Per tant, els sindicats què hem de fer? Una lluita pels repartidors, una negociació pels que treballen al magatzem, una altra pels informàtics que mantenen la web? Hem d’organitzar els autònoms d’una manera diferent de la resta de treballadors? O, en canvi, hauríem de defensar que tots ells tenen una relació laboral i contractual amb l’empresa i, per tant, han de regir-se pel seu conveni? Jo diria que ja està tot inventat. El que sí que cal canviar és la forma d’agregar tots aquests treballadors i els seus interessos en un de sol.