28/09/2023 | 06:00
42 anys, dona i secretària general. Quan va començar el teu vincle amb el món sindical?
Vaig estar uns set anys treballant en empreses de treball temporal (ETT). De forma autodidàctica, jo sempre estava ficada en follons: reclamava perquè ens havien acomiadat d’un dia per l’altre, o perquè no ens deixaven fer el cafè a l’àrea de descans i l’havíem de prendre al lavabo! Al final, un col·lega em va dir: Montse, t’has d’afiliar a un sindicat. Vaig afiliar-me a la CNT. I, amb el temps, em vaig passar a la CGT. A SEAT hi vaig entrar com a treballadora temporal, i me’n van acomiadar pel fet d’estar embarassada. Vaig guanyar el judici per acomiadament nul, m’hi vaig reincorporar i vaig passar nou mesos en què l’empresa no em deixava entrar a les instal·lacions. Jo venia fins aquí i havia de notificar als Mossos d’Esquadra que volia entrar a treballar, però no em deixaven.
Alguns indicadors econòmics, com la recessió tècnica a Alemanya o l’alentiment de la Xina, apunten a una possible crisi econòmica aviat. Com ho veus, hem de tenir por del curs econòmic que comença?
És que en realitat la classe treballadora ja està en crisi. El que veig en la gent més propera és que, fins i tot tenint un sou i un treball estable, les despeses cada vegada són més grans. Hi ha l’alerta de si hi haurà o no una crisi econòmica declarada; però, si arribem a final de mes amb menys euros al compte, la crisi ja és aquí.
“Des d’una perspectiva de transició ecològica, et preguntes si realment fan falta tants vehicles”
Martorell fabricarà cotxes elèctrics, però sembla que per fer aquests models calen menys treballadors. I, des del 2018, cada vegada es venen menys cotxes a Espanya… Quin futur té la fàbrica més gran de Catalunya?
Volen vendre aquest discurs que cada vegada farà falta menys mà d’obra, però el que nosaltres veiem és que no és així. La velocitat de les cadenes de producció, sobretot a la part de muntatge, fa que s’hagi de treballar a un ritme brutal. No només això, sinó que ens fan treballar jornades addicionals, en dissabte, de manera obligatòria. Si mires els ritmes de treball, a nosaltres no ens surten els números. Redueixes la plantilla i dones més càrrega de treball als que es queden… Quin sentit té?
Tenint en compte la crisi ecològica i els debats sobre mobilitat… que una empresa fabriqui 500.000 cotxes a l’any és una cosa bona per a la societat i l’economia catalana?
A llarg termini costa fer aquesta anàlisi; entraríem en grans contradiccions. D’una banda, s’ha de prioritzar el manteniment dels llocs de treball. De l’altra, des d’una perspectiva de transició ecològica, et preguntes si realment fan falta tants vehicles. Quan em poso a reflexionar sobre això, l’únic que em sorgeixen són preguntes. Per què no és gratuït el transport públic? Per què no es fomenta realment una mobilitat que no passi pel cotxe individual? L’únic que se’m planteja són dubtes i contradiccions. Hem de trobar la manera d’unir la transició ecològica amb l’autogestió de les treballadores. El nostre pla de futur és la reducció de la jornada anual mantenint el sou.
La reducció de la jornada laboral a 32 hores setmanals serà una de les grans lluites sindicals d’aquest segle?
Nosaltres lluitem per les 30 hores setmanals! No crec que això es posi de moda, per dir-ho així, sinó que és un debat que imperiosament s’haurà de tenir. S’ha de començar ja a fer proves pilot i a implementar-ho. La reducció de jornada té moltes derivades, com la salut mental o l’ecologia. Moltes malalties com l’ansietat o la depressió sovint venen derivades d’un excés de treball. Per tant, jo crec que això sí que serà un nou focus, una nova gran batalla que s’obrirà. De fet, ja fa dos o tres anys que el tema va guanyant força.
Aterrem-ho una mica. Fins ara, com ha anat aquesta lluita a la SEAT?
Era un dels nostres pilars en les demandes del conveni col·lectiu. Vam plantejar maneres d’implementar-ho a poc a poc, com ara posar fi a les jornades addicionals perquè tot estigui distribuït entre setmana. Ho prioritzem perquè hi ha un gruix de la plantilla que no només ho veu bé, sinó que directament ens ho demana. També hi ha una altra part de la plantilla que està molt aïllada d’aquest debat. S’ha d’explicar més com això facilitaria les nostres vides: a casa, amb els col·legues, com a subjectes polítics… I després engegar una campanya més potent de mobilitzacions per fer veure a l’empresa que és així d’important. En les negociacions del conveni col·lectiu no va collar i nosaltres no el vam signar.
“M’ha passat molts cops que jo era l’única dona que hi havia en un espai sindical”
Hi ha molts sectors, com el carni o el turístic, que hauran d’afrontar grans canvis si realment fem front a la crisi ecològica. Però també són el lloc de treball de centenars de milers de persones. Com ho fem?
Per fer la transició ecosocial, cal reconvertir tots els sectors en general. La necessitat és clara. Hem d’anar a una economia circular de veritat, que no sigui blanqueig verd, amb menys residus i menys consum d’energia. La gestió dels residus és un tema crucial: per més que reconverteixis alguns sectors, si les deixalles que es produeixen són les mateixes, de què servirà? Ho hem de començar a abordar més profundament, i com a CGT també. S’ha de començar a donar-hi la importància que té de veritat.
Però hi ha una contradicció entre això i el manteniment dels drets laborals? En una entrevista a CRÍTIC, Camil Ros, secretari general de la UGT a Catalunya, reflexionava sobre el tancament de les centrals nuclears i es queixava que alguns enfocaments ecologistes oblidaven els treballadors.
El problema és com volem defensar aquests drets. Evidentment, quan tanques una nuclear, hi ha un dany col·lateral que és què passa amb tota aquella gent. Però i si generes llocs de treball alternatius que vagin, per exemple, vinculats directament a altres energies? El focus no ha de ser que aquella gent es quedarà sense curro, sinó en com generes altres llocs de treball. És que, si no, què fem? Abandonem la lluita ecologista?
És el que sol passar
És clar, és que aquest és el tema! Amb el discurs que ens trauran els llocs de treball, la mateixa plantilla directament afectada pot posar-se en contra del moviment ecologista, que està lluitant per un benefici col·lectiu. El primer en què s’ha de posar el focus és com ho fem perquè aquella gent tingui una altra estabilitat econòmica assegurada. I que no parteixi només d’una indemnització per acomiadament. S’ha d’apostar per una alternativa laboral. La clau, jo no la tinc, però és clar que l’objectiu ha de ser aquest.
Sovint es veu els sindicats com una cosa molt d’homes i molt vinculada a la indústria. No s’han atès prou els problemes de les dones a la feina?
Per descomptat! Abans anaves a un lloc i deies: m’han fet fora pel fet de ser dona. I et deien, a veure, què ha passat? Que potser no ha estat per això, eh? Ara hi ha molta més sensibilitat, però encara costa que aquestes lluites es vegin com a col·lectives; costa que ells hi batallin amb la mateixa intensitat. M’ha passat molts cops que l’única dona que hi havia en un espai era jo, i em sentia fora de lloc; les dones ens vèiem menys reflectides en la lluita sindical. Però ara les dones tenim un paper molt més proactiu, i crec que té molt a veure amb les vagues del 8 de març. Els darrers anys a la CGT hem tingut una pujada forta d’afiliació en sectors molt feminitzats: la neteja, el lleure, l’educació, la sanitat… I especialment en sectors molt precaris on les dones migrades són majoria, com els serveis d’assistència domiciliària.
“Hi ha molt clientelisme a SEAT. El primer dia, em van dir que m’afiliés a la UGT si volia mantenir la feina”
La CGT veniu de la tradició anarcosindicalista. Als anys vint i els anys trenta, aquesta tendència política tenia molta força a Catalunya. A la Transició i en l’actualitat, la capacitat d’incidència sembla més modesta. Què queda de tot allò? Quina és la salut actual d’aquest moviment?
La gran pregunta! L’anarcosindicalisme és tenir sempre aquesta guerra anticapitalista i antifeixista. I, sobretot, fer-ho directament des dels llocs de treball. Això es nota en com entenem el sindicat. Creiem que és important no perdre en cap moment el contacte directe amb el teu lloc de treball. A l’hora d’estar lluitant, no és el mateix fer-ho sofrint el mateix que les teves companyes que veient-ho de lluny. Almenys jo, crec que no em barallaria amb la mateixa efusivitat. Hi ha una obvietat que no puc negar: jo penco menys que els meus companys de feina perquè tinc 40 hores sindicals al mes. Però sí que treballo! A la resta d’organitzacions sindicals de SEAT els delegats no treballen, són alliberats al 100%. N’hi ha alguns que hi porten 4 anys, però d’altres n’hi porten 20. Aquesta és la diferència. Per a nosaltres, el sindicalisme no es fa als despatxos. Ja sé que sona típic i tòpic, però s’ha de fer des de les bases. Lluites per les coses amb molta més efusivitat si mantens el contacte directe amb el teu lloc de treball. Per coses com aquesta ens sentim hereves de tota l’herència anarcosindicalista.
“Som el primer sindicat en convocatòries de vaga, i el que té més seguiment”
D’acord, però CCOO i la UGT tenen 41.073 representants elegits en eleccions sindicals a Catalunya. La CGT en té 1.641, segons dades del 2022. Si ens fixem en l’afiliació, CCOO té 144.283 membres a Catalunya. Si fallen tant als treballadors… com és que tenen èxit? Què és el que fan bé?
És una mica un bucle. Si ells tenen molta representativitat en una empresa, i nosaltres només tenim dues delegades, i a sobre penquen i són precàries… doncs podem arribar a menys gent. I als mitjans de comunicació es reprodueix el mateix. Evidentment, no puc dir que tot CCOO i tota la UGT no facin res… En empreses concretes hi ha bones lluites de persones que són delegats d’aquests sindicats. Però la seva activitat general no va encaminada a una consecució de drets de la classe treballadora: el que s’avança és a força de sacrificar altres drets. Quant fa que no hi ha una vaga general convocada pels sindicats majoritaris? Des del 2012! No creus que hi ha motius per fer una vaga general? Ha calat un discurs de pau social. Ells ens venen la moto que es tracta de mantenir un diàleg amb la patronal i arribar a consensos. Però són consensos en què la treballadora acaba pagant els plats trencats.
Potser els treballadors voten a qui creuen que els donarà més resultats. És per això que la UGT guanya per majoria absoluta aquí, a la SEAT?
Jo crec que aquí hi ha molt clientelisme. Quan jo vaig entrar aquí a Martorell a través d’una empresa de treball temporal, el primer que em van dir és: si vols mantenir la feina, afilia’t a la UGT. Va ser la primera frase que jo vaig escoltar venint a la fàbrica de Martorell. Encara no hi havia ni entrat! I m’ho deia una noia que treballava aquí. Amb el temps vaig veure que aquest és el discurs que està establert a Martorell. És com un rumor: Si vols deixar de ser temporal, si no vols que et traslladin… Ells tenen molts delegats i delegades i, evidentment, fan feina. Però per les poques que som, nosaltres resolem molts problemes, i no només de la gent afiliada, sinó també d’altres treballadors. Però, més enllà d’aquesta fàbrica, nosaltres a Catalunya som el primer sindicat en convocatòries de vaga. També el que té més seguiment a les vagues. I un creixement en afiliació espectacular des del 2017: ja som més de 20.000, i amb una gran proporció de dones i gent jove entre la nova afiliació.
La reforma laboral de Yolanda Díaz ha millorat els drets laborals dels treballadors?
Evidentment hi ha hagut petites millores. Però no pot ser que et conformis amb la millora d’un o dos aspectes si la llei inclou tot allò relacionat amb les condicions de treball. Per exemple: aquesta reforma avala l’acomiadament lliure i pràcticament gratuït. Hi han donat molt de bombo, però només se n’han explicat les quatre pinzellades que interessaven. Se n’ha destacat molt el fet de regular les contractacions temporals, però això és quelcom que ja estava establert a través de jurisprudència judicial, fruit del fet que hi havien lluitat abans treballadores temporals als jutjats. No és una conquesta que s’hagi canviat amb la nova llei. El que s’ha fet és la no derogació de la reforma laboral anterior. És una herència, una continuació de les reformes laborals que van començar amb Zapatero. I s’haurien de derogar totes, des de la primera!
