Cinc preocupacions del personal sanitari durant la pandèmia

Vivim immersos en una segona onada de la Covid-19. Enmig de noves mesures que restringeixen la mobilitat i la interacció social, el personal sanitari continua al peu del canó des dels ambulatoris fins als hospitals. Més enllà de les explicacions d’epidemiòlegs i metges als grans mitjans, com viuen els professionals sanitaris la gestió diària de la Covid-19? Què destaquen de tot el que ha passat i què els preocupa dels mesos que vindran?

El dolor del personal de les residències de gent gran en veure morir persones a les quals duien temps atenent. La sensació de menysteniment vers una atenció primària que no proporciona titulars a la premsa com ho fan un trasplantament inusual o una investigació innovadora. Les dificultats afegides amb què afronten la pandèmia els ciutadans de rendes baixes que viuen en habitatges i barris d’alta densitat. Aquestes són algunes de les preocupacions que van fer paleses els cinc professionals que van participar al debat “I després dels aplaudiments, què?”, organitzat per la Mostra Salut, Drets, Acció en el marc de la celebració del Tectònic, un festival online que aplega diferents festivals orientats al cinema social.

L’esdeveniment era una activitat complementària a la difusió de la pel·lícula ‘Burning out‘. El documental, estrenat l’any 2016 pel realitzador belga Jérôme Le Maire, filmava fragments de la quotidianitat als quiròfans d’un hospital francès en plena onada de retallades austeritàries. El resultat és una autèntica obra de terror real sobre les pressions que afronten els cirurgians, els anestesistes i la resta de l’equip hospitalari per operar més pacients en menys temps: la rendibilitat i l’eficiència passen per sobre de la seguretat, encara que estiguem parlant de cossos oberts i d’operacions compromeses.

A través de la xerrada, moderada per la periodista Núria Jar, es va donar veu a Clara Buges Ramírez, resident d’atenció primària al CAP de la Florida (L’Hospitalet) i membre del col·lectiu de residents La Capçalera; Meritxell Sánchez Amat, metgessa i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària; Roser Huete, tècnica de cures jubilada i membre de Sanitàries en Lluita; Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord i Artur Ximenes, membre del col·lectiu Salvem les Ambulàncies. CRÍTIC recopila en cinc punts les reflexions de tots ells davant la gestió sanitària de la Covid-19:

1. Els protocols no es dissenyen sota criteris sanitaris

Huete va afirmar que els professionals de les residències van haver de seguir uns protocols que no estaven dissenyats per a protegir-los, sinó per naturalitzar l’absència de material: “Estaven fets a mida d’una situació en què no disposàvem d’equips de protecció individual”. La mesura recorda el fet que el ministeri de Sanitat espanyol reconegués, amb mesos de retard, que no havia recomanat l’ús de mascaretes durant la primera onada perquè hi havia problemes de subministrament. El cost pel col·lectiu de sanitaris, però, va ser excepcionalment alt: al voltant del 20% dels seus integrants es va contagiar durant la primera onada, com va destacar el ‘British Medical Journal‘. Huete va explicar que la residència on treballava no li va proporcionar una mascareta “fins al dia 20 de març. I havia de durar dies quan l’hauríem de fer servir quatre hores. Nosaltres estàvem demanant-les per protegir-nos i finalment ens van dir que ens les donaven perquè volien. Certament, els protocols indicaven que no calien. I va passar el que va passar”.

La membre de Sanitàries en Lluita va explicar que els professionals que treballaven en primera línia eren conscients que aquests protocols no funcionaven: “Així i tot, ni la Generalitat ni la direcció del centre ens donaven la raó”. La infermera Antònia Raya va dimensionar el valor del coneixement sobre el terreny: “Com a treballadora sempre saps, o intueixes, el que necessites tu i el que necessiten els pacients, però les decisions es prenen en un altre àmbit”. Raya va explicar que el CAP Raval Nord va donar suport a residències de la zona, i va haver de proporcionar equips de protecció a uns treballadors que estaven alarmantment desproveïts.

2. Els brots de la Covid-19 bloquegen el tractament d’altres malalties

Aquesta realitat emergeix ocasionalment als mitjans de comunicació, però sovint acaba soterrada pel flux de notícies diàries i el ball de xifres al voltant de la pandèmia. Diferents hospitals catalans van començar a recuperar cirurgies al maig, després de dos mesos d’ajornaments massius, i és evident que la segona onada de covid-19 generarà nous decalatges quan encara no s’havien recuperat els retards previs. Les dificultats per atendre altres patologies, però, no solament se centren en els quiròfans sinó que afecten tot el sistema. I comencen als centres d’atenció primària que han de fer els diagnòstics de malalts possibles i atendre els afectats per patologies cròniques.

“Es va acumular un retard als ambulatoris que havíem d’afrontar a l’estiu, però aleshores ens va tocar fer de rastrejadors. I ara no sabem si podrem atendre els nostres pacients com a metges de família o haurem d’assumir tasques d’emergència derivades de la pandèmia“, va explicar Buges. Per a Raya, l’estiu era una època en què recuperar l’activitat, atès que es dibuixava un horitzó de reducció molt significativa dels casos de covid-19. “Finalment, no va ser del tot així. I la segona onada ens agafa molt esgotades”, va afirmar la infermera.

3. “Les condicions laborals són tan dolentes que la gent no vol venir a treballar”

Huete, membre de membre de Sanitàries en Lluita i treballadora recentment jubilada, va resumir amb aquesta frase la situació que afronten els professionals del sector. L’enorme sobreesforç de la primera onada no es va compensar amb un període de calma, esvaït davant les voluntats polítiques i empresarials d’accelerar la suposada tornada a la normalitat. Durant la primera onada de la Covid-19, fins i tot es van produir estires i arronses amb el govern al voltant del reconeixement de les baixes del personal sanitari, que van generar encara més desgast en un context de manca d’equipament i desbordament del sistema.

Ja abans que la segona onada acabés d’esclatar, algunes autoritats polítiques prefiguraven un futur d’absència de descansos i torns doblats i redoblats. Queda clar que no hi ha una voluntat real de cuidar aquells que tenen a les seves mans la responsabilitat de tenir cura de les persones malaltes. Metges amb altaveu mediàtic com Javier Padilla, coautor del llibre ‘Epidemiocracia‘, ja han advertit que alguns professionals poden optar per no treballar davant l’horitzó d’afrontar jornades maratonianes d’exposició a la pandèmia i tensió psicològica extrema. Al llarg del debat, Clara Buges, de La Capçalera, va recordar la reivindicació de descansar trenta-sis hores ininterrompudes almenys un cop per setmana. La mesura sembla més necessària que mai en un context de desgast acumulat i exigència màxima.

4. La privatització, font de problemes, continua endavant

Per a molts professionals, la pandèmia ha posat un mirall al davant de la sanitat pública catalana i ha retornat un reflex incòmode de mirar. Sánchez-Amat, metgessa i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària, va afirmar, com abans ho havia fet a CRÍTIC la també metgessa Nani Vall-llosera, que la situació ha evidenciat que “no som aquell sistema sanitari que teòricament era dels millors del món i amb una atenció primària molt forta. Aquest sistema és eficient perquè els sous són baixos i es manté perquè la professionalitat dels treballadors és alta. L’atenció primària està molt en els discursos dels polítics, però no a l’hora d’atorgar recursos”.

Ximenes treballa en l’àmbit de les ambulàncies, fortament externalitzat. Va advertir que “s’utilitzen els treballadors del sector privats per rebaixar els costos laborals” i va aprofitar per demanar que s’equiparin les condicions laborals del personal de les ambulàncies públiques amb uns treballadors del transport privat d’emergències que van patir molt durant la pandèmia. Ximenes també va destacar que es trossegen “els serveis públics en petites porcions per privatitzar-los i que no es noti tant: ho veiem en el servei de diagnòstic per imatge, en la cuina, en la neteja… Són maneres de donar beneficis a tercers en lloc de tenir més recursos per oferir un bon servei”. Sánchez-Amat va afegir una referència a l’externalització de l’atenció domiciliària. Poques hores abans d’aquest debat telemàtic, s’havia conegut que el grup DomusVi, molt discutit per la gestió de la pandèmia en les seves residències, rebrà la meitat dels contractes que l’Ajuntament de Barcelona ha licitat en aquesta matèria. Els contractes suposaran uns ingressos de 96,3 milions d’euros per aquest gegant de la sanitat privada.

5. La ciutadania i els sanitaris es necessiten mútuament

El principi de la pandèmia va tenir com a banda sonora el so dels aplaudiments als professionals de la salut. A mesura que s’acumulen els retards i les disrupcions en l’atenció als pacients a causa de la pandèmia, però, creix el neguit dels treballadors de la sanitat pública. Augmentarà el percentatge de gent que contracta una assegurança privada, atès que els recursos públics estan monopolitzats per la covid-19 i hi ha poc marge per atendre altres afeccions? Sánchez-Amat va alertar del perill que “les classes mitjanes, i fins i tot part de les classes populars, deixin de sentir la sanitat pública com una cosa pròpia. I també que augmenti el nombre de persones partidàries que la quota de les mútues desgravi, amb l’efecte que aquesta pèrdua de recaptació té en el finançament del sistema”.

La metgessa va insistir també en una idea pragmàtica: “Si la sanitat pública es degrada, les mútues han d’oferir menys qualitat i poden encarir les quotes… Aquest moment que vivim ara pot ser bastant crític”. Com va destacar Raya, “es pot polaritzar la societat pel seu accés desigual al dret a la salut”. Tots els participants a la taula van dimensionar la necessitat de ser exigents amb els responsables polítics. Per a Sánchez-Amat, cal enfortir “l’aliança entre els ciutadans i els professionals, que també som ciutadans. I patim perquè de vegades sembla que hi ha una animadversió vers els treballadors de l’atenció primària. Cal mobilització, cal pressió i cal assenyalar cada mesura que afebleixi el sistema“. Burgés va recordar que “després dels aplaudiments, toca sortir al carrer, perquè no solament estem parlant de drets laborals. Un sistema que no té cura dels seus professionals sanitaris tampoc tindrà cura de les persones a les quals ha d’atendre”.

Per això, per tal de defensar la importància de tenir una sanitat pública forta i en especial una atenció primària reforçada, les últimes setmanes han sortit algunes iniciatives per reivindicar-la. A finals d’octubre, per exemple, diferents moviments en defensa de l’Atenció Primària, entitats veïnals, professionals i ciutadania van començar a xarxes la campanya #JoDenuncio per explicar a la població el perquè de les dificultats d’accés a les professionals dels CAP en aquests moments. Paral·lelament, al llarg d’aquestes setmanes, algunes ciutats han aprovat una moció impulsada entre altres entitats per la Marea Blanca per demanar una #PerUnaAtencióPrimàriaForta. La proposta s’ha aprovat per unanimitat en 16 municipis, entre els quals Barcelona, Sabadell, Vilanova i la Geltrú o Badalona.