03/04/2025 | 06:00
Paco Candel és un tòtem del catalanisme. La seva obra clau, Els altres catalans (1964), va ser molt elogiada per Jordi Pujol. Més endavant, Candel es vincularia al PSUC, però la seva figura continuaria generant un gran consens. El Govern de CiU li va donar la Creu de Sant Jordi i la Barcelona del PSC, la Medalla d’Honor. Enguany se’n celebra el centenari del naixement i podrem tornar a veure aquesta amplitud en la reivindicació de la seva figura. El que em proposo en aquest article és analitzar quina part de les seves tesis és més robusta i quina ha quedat superada d’ençà de la publicació del seu llibre més emblemàtic.
El candelianisme, part constituent del catalanisme
L’interès de l’obra de Candel és doble. D’una banda, parla d’una realitat massiva, però que compta amb molt poca literatura fins llavors: la immigració. De l’altra, fa una proposta que allunya el fantasma del lerrouxisme: la gent que arriba també són catalans (tal com diu: “el nostre objectiu és la integració”).
El llibre és un testimoni sobre les condicions materials en el qual tenen molt de pes qüestions com l’habitatge, l’escolarització i la llengua. És el retrat d’una classe social, el proletariat migrant de l’època, que l’autor s’esforça a distingir d’un altre tipus de nouvinguts, anomenats genèricament funcionaris, que per extracció de classe i mentalitat política constituïen tota una altra categoria.
Té el valor d’estar escrit per un protagonista: tot i que pertany a una generació migrant anterior, Candel va conviure en els barris barcelonins on va instal·lar-se la immigració, principalment andalusa, arribada en temps del franquisme.
La part que en podríem dir política és subtil. Condicionat per la censura, que s’entreveu en certs eufemismes que ha d’utilitzar, el llibre no és un programa polític, però deixa anar les idees de pes. Candel hi remarca, tant com pot, que la Catalunya que troba la immigració andalusa és molt diferent al país republicà i autònom en el qual ell va créixer. L’escola no és en català, la llengua està proscrita de l’espai públic, del cinema, de la ràdio i de la televisió. No hi ha partits polítics. I sí que hi ha contacte amb els catalanoparlants a través de l’associacionisme (principalment, al llibre, s’hi reflecteix el món cristià), però Candel apunta, encertadament, que la societat cada vegada serà més individualista.
Candel no defensa cap mena d’identitat xarnega; entén la migració com a part integrant de la identitat catalana
Però la seva tesi és essencialment optimista: “la terra mana”. És a dir que la gent acaba integrant-se en el país al qual arriba. Posa l’exemple dels Estats Units d’Amèrica (EUA). Recorda que l’actitud dels locals també és important per no generar hostilitat. No és defensor de cap mena d’identitat xarnega perquè entén la migració com a part integrant de la identitat catalana. En un llibre posterior, ho arriba a resumir així: “tots som xarnegos = tots som catalans; tots som catalans = tots som xarnegos” (Encara més sobre els altres catalans, 1973).
La qüestió de la llengua catalana, la reconeix com a central: “És el que en realitat atorga el títol”, diu en una ocasió. Però és lax en la proposta: “No ens cal parlar-lo, però sí entendre’l”. Compta que ja seran els seus descendents, nascuts aquí, que l’adoptaran, pensant sempre, això sí, en termes de bilingüisme.
Una crítica independentista a Candel
Per a mi, el punt feble de les tesis de Candel és que no preveu el conflicte lingüístic. Apunta encertadament al franquisme com a principal responsable de “vedar” l’idioma a les persones immigrades. Apunta, també encertadament, que, quan Catalunya tenia institucions pròpies i menys hostilitat espanyola, és a dir, en temps de la Generalitat republicana, l’accés a la llengua catalana era radicalment diferent. Però, bo i reconeixent aquest paper del poder polític sobre els usos lingüístics, resol la qüestió del futur amb un cert voluntarisme i amb una idealització del bilingüisme com a equilibri assolible. No sembla percebre que la llengua reflecteix també relacions de poder i, per tant, és potencialment conflictiva.
El punt feble de les tesis de Candel és que no preveu el conflicte lingüístic i idealitza el bilingüisme
Candel pensa sempre en Catalunya com una part d’Espanya. En el temps en el qual escriu els primers llibres, l’independentisme és una opció minoritària, per bé que tampoc no li resulta hostil. En el llibre esmentat del 1973 diu que no coneix cap separatista, però no en fa escarafalls: “Jo penso que si es fos separatista, doncs molt bé, a solucionar els problemes per aquest costat uns i altres; però si no se n’és, si els catalans no ho són, cal desfer aquest fantasma tan aviat com es pugui”.
Després de les renúncies dels uns, de les coaccions dels altres i, en general, del desencís de la Transició, emergirà la crítica independentista al nou sistema autonòmic. Des del punt de vista lingüístic, el manifest de la revista Els Marges (1979) marca una fita quan es pregunta: “Una nació sense estat, un poble sense llengua?”. D’acord amb la sociolingüística crítica, apunta que el bilingüisme de la societat catalana és asimètric. És a dir, que els catalanoparlants sí que són bilingües, però que hi ha un gran contingent de castellanoparlants monolingües. Per això, el manifest parlava de la necessitat de donar un “tracte preferencial de la llengua catalana per tal de fer-la del tot accessible als espanyols de Catalunya”.
La reacció espanyolista a les primeres passes de la normalització lingüística va ser el Manifiesto de los 2.300, unes setmanes abans del cop d’estat del 23-F. Però la resposta catalana va ser molt àmplia, amb el llançament de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, que va poder comptar amb Candel com un dels signants. En els anys següents, Candel pren posició contra els espanyolistes, però tampoc no veu amb simpatia certes accions del que podríem anomenar “normalització des de baix”, protagonitzades per la mateixa Crida, pel Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i per Terra Lliure (TL), les quals considera agressives (ho podem llegir a Els altres catalans vint anys després, 1985). El consens autonomista exigia apaivagar, difuminar o negar el conflicte lingüístic i, en bona mesura, Candel participa d’aquest marc.
Quatre dècades i mitja d’autonomia catalana ens donen un resultat agredolç: haver negat el conflicte lingüístic no ha estat positiu per al català. Les eines de l’autonomia, principalment la immersió lingüística, els mitjans de comunicació i l’Administració pública, han sumat parlants i han prestigiat la llengua. Però l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) demostra la insuficiència d’aquestes polítiques, perquè el nostre idioma recula com a llengua d’ús habitual, i avui ja ho és només d’un 32,6% de la població.
El tracte preferent que demana la llengua catalana és negat per la Constitució espanyola, que estableix el dret i el deure de saber el castellà; però, per a la resta de les llengües, només el dret. Va quedar molt clar en la retallada de l’Estatut en mans del Tribunal Constitucional (2010), que va tenir una fixació especial amb els articles relacionats amb el català.
Els sectors contraris a la independència van esprémer amb insistència la idea de fractura social remetent als orígens i a la llengua
La retallada va ser un detonant per fer evolucionar el catalanisme en independentisme; però, paradoxalment, aquest nou independentisme va aparcar la qüestió lingüística. Per què? Probablement perquè no tots els aspectes del consens autonomista van esmicolar-se de la nit al dia. El conflicte lingüístic es va continuar veient com un tabú, i per això s’aparcava la qüestió per a l’endemà de la independència.
Però des dels sectors contraris a la independència sí que es va esprémer amb insistència la idea de fractura social remetent als orígens i a la llengua. Es volia espantar els altres catalans. Amb més o menys agressivitat, vam sentir arguments d’aquesta mena en portaveus que anaven del món dels Comuns fins al PP. Se’ns deia si fa no fa que la independència trencava “un sol poble”, quan la qüestió és la inversa: podem ser “un sol poble” sense la independència?
Reivindicació i revisió de les tesis candelianes
L’obra de Candel va significar una actualització necessària: Catalunya havia canviat i algú ho havia d’explicar i fer una proposta per als nous temps. Avui, recuperar Els altres catalans exigeix parlar de les noves realitats migratòries, més complexes, atès el racisme. I es poden recuperar els dos vessants de l’obra candeliana amb esperit crític. Primer, cal parlar de la immigració, i cal que ho facin els seus protagonistes. Conèixer condicions materials, discriminacions i reivindicacions. Conèixer el nou proletariat migrant. Conèixer també les raons d’aquells que no adopten la nostra llengua: les expectatives, les frustracions i la subjectivitat dels dos terços de població (una part de la qual és immigrada) que no fa servir el català habitualment.
Podem estendre l’ús del català sense que tingui preferència jurídica? Decididament, no
Pel que fa al vessant polític, l’esperit de Candel em sembla totalment vigent: continuo pensant que “un sol poble” és una consigna constructiva i la més adient al propòsit de fer confluir l’alliberament social i nacional. La qüestió és si podem aspirar realment a ser un sol poble sense la independència, i això em sembla substancial a l’hora de revisar el candelianisme. La pregunta que es va fer l’independentisme en la Transició, el temps l’ha demostrat encertada: pot sobreviure la llengua catalana sense unes institucions pròpies i sense interferències de l’assimilacionisme espanyolista? Podem estendre’n l’ús sense que tingui jurídicament aquesta preferència? Decididament, no.
Però la independència no caurà com una fruita madura. L’ha de fer aquesta societat diversa, i per això, alhora que exigim acció institucional amb les limitades eines de l’autonomia (més cursos, més inspecció, més exigència), cal un procés des de baix, en el qual l’associacionisme i la lluita política forgin la realitat de ser un sol poble. Només així podrem dir, parafrasejant la coda del llibre de Candel, que Catalunya s’haurà salvat un cop més.
