Ens podem alimentar totes amb agroecologia i preus justos?

Tal com està el pati amb la inflació, no sembla el millor moment per reivindicar preus justos per als aliments. Però, mentrestant, una gran part de la pagesia catalana continua sense guanyar-se la vida. No exagero. Els darrers 20 anys, la pagesia ha vist baixar la seva rendibilitat en gairebé un terç. I en el mateix període, a l’altre extrem de la cadena alimentària, la proporció dels ingressos que gastem en menjar s’ha reduït a la meitat. Volen dir aquestes dades que la culpa és teva per buscar ofertes al súper? No, les responsabilitats centrals no són aquí. Vegem-ho.

La causa principal d’aquesta crisi és clara: la pagesia ha perdut poder de negociació. Està atrapada entre la dependència dels productes de les corporacions agroindustrials, cada cop més cars, i els preus de compra imposats per les grans cadenes de supermercats, cada cop més ajustats. Els supermercats juguen amb el vent a favor: la importació massiva de productes forans tirats de preu, com la patata, força la pagesia local a malvendre’ls a preus de misèria. Per això la pagesia està tan estressada. I no passa només aquí. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), el percentatge del preu de venda que correspon als agricultors i als ramaders va passar del 40% el 1910 al 7% l’any 1997. I continua baixant.

Aquesta és una de les raons per les quals, seguint la definició de Jason Moore, el menjar és un dels “quatre barats” que sostenen el capitalisme, juntament amb el treball, l’energia i les matèries primeres. Una fita assolida, però, a costa de deixar fora de la comptabilitat molts costos ocults. I una fita que, a més, comença a trontollar. El que fa tres anys compràvem al súper amb 100 euros ara ens en costa 150. I, lamentablement, no es tracta d’una pujada en benefici dels ecosistemes o de la pagesia. L’impacte ecosocial de la cadena alimentària és el mateix de sempre. I el preu de venda continua sent entre cinc i deu vegades més alt que el que reben els productors. Per tant, el que explica l’increment dels preus no és que s’estiguin internalitzant els costos de fer millor les coses, sinó que, en un context més desfavorable, els actors més poderosos de la cadena alimentària es neguen a reduir el seu marge de benefici.

La producció d’aliments no és l’única funció que la pagesia aporta a la societat

I és que una segona causa de la situació que estem vivint és que el model actual es basa en l’energia barata. Però l’energia —entesa en un sentit ampli— és cada cop menys barata. Els fertilitzants, el dièsel o els biocides són cada cop més cars, tant per raons geopolítiques com biofísiques. I això arriba en el pitjor moment, perquè ja fa temps que l’eficiència energètica de l’agroindústria està en crisi. Degut a la degradació de la terra i dels ecosistemes, de necessitar 4 calories d’energia fòssil per produir cada caloria alimentària fa poques dècades, hem passat a necessitar-ne… entre 10 i 30. És inevitable que això s’acabi reflectint en el preu.

El problema de fons és que, com en altres àmbits, confonem preu amb valor. Però, quin és el valor de l’activitat pagesa? Què entenem per productivitat? Com la mesurem? Davant els senyals creixents d’estrès, cada cop més gent entén que alguna cosa falla en les definicions convencionals sobre el valor; que no es tracta només de computar les calories produïdes per hectàrea o el seu preu al Mercadona; que, inclús si ens cenyim a una estreta mirada utilitarista, cal incloure moltes més coses en els càlculs econòmics, des de la qualitat nutricional fins als coneguts per “serveis ecosistèmics” que proporcionen les bones pràctiques agroramaderes.

Les dades són reveladores. Segons els resultats obtinguts pel CREAF, “el sòl viu i fèrtil d’un hort regeneratiu en una finca polivalent emmagatzema al voltant de trenta vegades més carboni atmosfèric l’any que un de convencional”. A més, emet un 40% menys de CO2 “perquè no utilitza pesticides ni fertilitzants químics; i redueix la maquinària”. Quant als prats, el pasturatge regeneratiu segresta fins a tres vegades més carboni l’any que la pastura sense gestionar. I “la matèria orgànica del sòl es duplica”. Tot plegat permet incrementar la capacitat de retenir aigua en un 15-20% respecte al sistema convencional. No és poca cosa.

Potser la producció d’aliments és l’única funció que la pagesia pot fer valdre al mercat, però queda clar que no és l’única que aporta a la societat. Una agricultura feta amb criteris agroecològics promou la biodiversitat, un aire menys contaminat, el desenvolupament rural o el manteniment del paisatge. I això no s’aconsegueix a costa de la pagesia, perquè, al mateix temps, les anàlisis comparatives del CREAF entre producció regenerativa i convencional demostren que la pràctica regenerativa pot ser més rendible per als productors a mitjà-llarg termini, sigui per una reducció de costos en maquinària, productes fitosanitaris o fertilitzants químics o sigui inclús per una major producció en situacions d’estrès ambiental.

Què respon l’agroindústria davant d’aquestes dades? Rentat verd a part, la cantarella habitual és que no ens podem permetre fer bé les coses perquè necessitaríem molta més terra per alimentar una població mundial en creixement.

Però és realment menys productiva l’agroecologia? Investigadors de la Universitat d’Essex han mostrat que les pràctiques ecològiques més aviat han incrementat els rendiments al voltant d’un 80% en 12,6 milions de granges de 57 països. I nombrosos estudis apunten conclusions semblants a Europa un cop superada la fase de transició de les finques, que dura de mitjana entre tres i cinc anys. A més, encara que les pràctiques extractivistes insostenibles poden efectivament ser inicialment rendibles i molt productives, abans o després acaben tenint un cost creixent. A Catalunya, amb l’augment de la temperatura, es calcula que la disponibilitat d’aigua el 2040 serà del 20% inferior a la mitjana actual. I els preus incorporen aquestes dificultats, com hem vist amb l’oli d’oliva els darrers anys.

No estem fent bé els números. Segons la FAO, si el cistell setmanal d’aliments per a una persona suposa una despesa mitjana de 30,72 euros, el cost real per al conjunt de la societat s’eleva fins a 72,7 euros. Només una economia disfuncional pot fer veure que això no és important.

D’aliments, no en falten; el que vivim és una crisi de preus i de distribució

D’altra banda, si el problema fos realment el dèficit potencial de terra degut a una reducció global de la productivitat, la primera pregunta a fer-se seria: manca terra? El 2024, el 23% de l’oli de palma mundial s’ha destinat a produir biodièsel. Al mateix temps, una bona part dels grans es destina a una cadena ramadera industrial sobredimensionada. Catalunya, per exemple, és el cinquè productor mundial de porcs, amb 23 milions de sacrificis anuals. I el més impressionant: prop d’una tercera part del menjar produït al món acaba a les escombraries. Per tant, podem discutir sobre les propietats nutricionals dels productes d’origen animal o sobre els avantatges de moure aliments entre regions, però hi ha una cosa que, ara per ara, és clara: d’aliments, no en falten. El que vivim, per tant, és una crisi de preus i de distribució. Igual que els costos de l’energia i en part a causa d’això, els preus dels aliments han pujat a tot el món, cosa que ha afectat sobretot els sectors més pobres i vulnerables. Però no és per manca d’aliments: és per manca de justícia.

Tot plegat ens du a la urgència d’assignar el valor d’una altra manera. Perquè, si el menjar és barat a costa de perdre qualitat, en realitat ens està sortint molt car. Ho paguen els nostres cossos, els sistemes de salut pública, els ecosistemes de què depenem. I, per tant, el preu que paguem pels aliments ha d’integrar el cost de la transició a pràctiques agroecològiques regeneratives.

Però, atenció, aquest cost no l’hem d’assumir només des de les nostres butxaques particulars. Encara que dediquem menys part dels nostres ingressos a comprar menjar que generacions anteriors, les noves cares de la precarietat, com les privatitzacions, la inflació o la despesa en habitatge, es mengen aquest estalvi. A Barcelona, el 45% de les llars han vist pujar el lloguer molt per sobre del que han vist pujar el salari dels seus membres. Així, sigui per manca de temps o per manca de diners, veiem reduïda la nostra capacitat per invertir en la transició agroecològica. I per això el consum ecològic continua confinat a un nínxol reservat a la gent amb més poder adquisitiu (o a la gent que dedica temps a organitzar-se).

Alguna cosa falla si veiem excessiu pagar 12 euros per un oli agroecològic, però per un gintònic ens sembla normal

És per això que alimentar-se bé no pot estar condicionat només pel marge d’acció individual. Per descomptat, la informació i la consciència hi tenen un paper. Alguna cosa falla si veiem excessiu pagar 12 euros per un oli agroecològic, però pagar el mateix per un gintònic ens sembla el més normal del món. Però una transició de model s’ha de moure en un marc de joc més col·lectiu, delimitat per uns mínims de dignitat i uns màxims de sostenibilitat universals. I això comença per democratitzar la cadena alimentària.

Si volem impedir que el gruix del pastís se l’endugui Syngenta o Carrefour, cal una regulació efectiva, tant del preu dels aliments com del preu de la terra, com també dels salaris de les persones que treballen als camps. I posar el múscul públic, comunitari i cooperatiu a bufar l’espelma de la transició agroecològica. Hi ha molts camins complementaris. Una renda bàsica universal i incondicional permetria als joves pagesos viure mentre s’inicien en l’activitat i als consumidors fer front al necessari increment del preu dels aliments. La compra pública alimentària pot posar les bases per a un salt d’escala. Fins i tot la Confédération Paysanne planteja des de França l’establiment d’una Seguretat Social de l’Alimentació. La clau, encara que plantejar-ho els faci sortir urticària a alguns, és entendre l’alimentació com un bé comú i un dret amb totes les lletres.