16/05/2025 | 11:12
Arriba la final d’Eurovisió i, un any més, torna el debat mediàtic i a les xarxes socials sobre si és legítim o ètic consumir un esdeveniment que, sense cap complex, ha rentat la cara de l’Estat genocida d’Israel des de fa dècades. Han passat 27 anys des que Dana International guanyés el certamen per a l’Estat sionista, curiosament, amb una cançó que portava el mateix nom que la proposta espanyola per a aquest any: “Diva”. I encara que a hores d’ara molts puguin estar cansats del debat, o pensar —amb una part de raó— que anys de boicot a la cita eurovisiva no han servit absolutament de res, permeteu-me donar uns quants motius pels quals aquest any és rellevant continuar donant la batalla: 60.000 morts, 17.000 dels quals nenes i nens, 1,9 milions de desplaçats i l’anunci del Govern israelià que erradicarà la Franja de Gaza al complet per construir-hi un resort turístic de bracet del president Trump.
Però, per què aquesta fixació especial amb Eurovisió? Que potser Israel no va participar en els últims Jocs Olímpics a París amb escasses protestes? És que no competeix també als Mundials de futbol, per cert, més d’una vegada acollits per països que tampoc no respecten els drets humans? La resposta en aquesta ocasió és el pinkwashing: el pervers mecanisme discursiu mitjançant el qual Israel instrumentalitza la població LGBTI —el públic eurovisiu o la mateixa Dana International— per vendre’s al món com una nació progressista, el bastió dels valors occidentals al Pròxim Orient, un Estat en lluita contra una suposada homofòbia inherent a l’islam. La seva inclusió en una competició de nacions europees (blanques, cristianes, capitalistes) valida aquest relat i alimenta de passada les mateixes pretensions de l’Europa fortalesa, on l’extrema i no tan extrema dreta suma vots bressolant la mateixa por irracional dels pobles de majoria musulmana i promovent endurir les fronteres.
És molt important que les persones LGBTI ens manifestem contra la nostra instrumentalització per part d’Israel
La veritat és que ni el poble palestí ni cap altre poble del món no és homogèniament LGBT-fòbic: hi ha activistes LGBTI palestins, associacions com Al-Qaws, i població favorable als drets LGBTI que, a l’inici del genocidi, van organitzar una pàgina web on podien pujar les demandes de solidaritat amb la població LGBTI de tot el món. La veritat és que l’Estat israelià pot ser tan LGBT-fòbic com qualsevol altre, i ho és: no permet el matrimoni igualitari ni l’adopció homoparental, segresta i fa xantatge a persones LGBTI palestines per obligar-les a fer d’espies de les seves pròpies famílies i bombardeja sistemàticament la població sense fer distincions d’orientació afectivosexual o expressió de gènere. Però, més important: per molt LGBT-fòbic que sigui un poble, això no justifica mai el seu genocidi. L’activisme LGBTI ha lluitat i continuarà lluitant sempre per transformar les societats, no pas per assassinar-les en massa. I per això és especialment important que les persones LGBTI ens manifestem contra la nostra instrumentalització.
El cas d’Eurovisió, a més, no es limita al pinkwashing; l’activisme antisionista també parla d’artwashing, o el segrest —en termes econòmics— d’esdeveniments culturals i artístics per fer màrqueting del projecte sionista. Tot i que se sol fer servir per parlar de la indústria cinematogràfica de Hollywood, recentment hem conegut que el fons d’inversió Kohlberg Kravis Roberts (KKR) ha adquirit alguns dels festivals amb més tradició de l’Estat espanyol, com el Sónar, el Festival Internacional de Benicàssim (FIB) o el Viña Rock, festivals amb un públic objectiu que entra en conflicte directe amb els valors del sionisme. No parlem d’un fons qualsevol, sinó d’un que ha finançat obertament les campanyes de Trump i de la seva ambaixadora davant les Nacions Unides, Nikki Haley, cèlebre per haver escrit “Acabeu amb ells!” en un míssil israelià dirigit a la Franja de Gaza, i que fa operacions immobiliàries en territoris ocupats il·legalment a Cisjordània. A diferència d’Eurovisió o dels esdeveniments esportius, on els espectadors tenen un rol més passiu respecte a la promoció de l’Estat israelià, el cas dels festivals propietat de KKR posa el seu públic davant una contradicció de més pes: els diners que aporta amb les entrades podrien acabar invertits en l’expulsió violenta de palestins de les seves terres legítimes per ser substituïts per colons israelians.
Quin impacte generarà que una persona deixi de veure Eurovisió si els estats continuen sostenint la massacre contra els palestins?
Aquest darrer exemple ens situa davant d’una idea incòmoda i pessimista: l’aparent inexorabilitat del genocidi. Què hi podem fer? N’hi ha prou amb l’acció individual? L’Estat espanyol no continua comerciant amb armes per milers de milions d’euros amb l’Estat israelià? És que la Unió Europea de Radiodifusió (UER) ha expulsat de la competició eurovisiva Israel? És que les Nacions Unides estan movent algun dit contra el genocidi? Quin impacte generarà que una sola persona deixi de veure Eurovisió o d’assistir a un festival si els estats continuen animant i sostenint la massacre contra el poble palestí? El moviment BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) ho té clar: la suma d’accions i de decisions individuals sí que té impacte contra la injustícia. Només en els darrers 12 mesos, clamen haver aconseguit que 57 països imposin sancions a Israel i el tancament de 60.000 empreses israelianes, dades que confirmaria el mateix responsable d’exportacions del Govern sionista. En aquest sentit, BDS ha demanat que els artistes i el públic boicotegin festivals propietat de KKR, i així han començat a fer-ho grups com Los de Marras, Sons of Aguirre o La Prados. També 80 exconcursants d’Eurovisió, encapçalats pel guanyador portuguès Salvador Sobral o l’espanyola Blanca Paloma, han signat un manifest contra la presència d’Israel al festival d’enguany.
Tornant a Eurovisió, i parafrasejant Melody, Palestina és efectivament un poble valent, però és un poble poderós? Després de 18 mesos de bombardejos, de fam i de setge, no podem ser gaire optimistes: assistim impassibles a la destrucció absoluta no només del poble palestí, sinó del marc dels drets humans a escala global. Però potser cap poble no hauria de mostrar ser valent en solitud. Potser, el que necessita un per ser poderós no és valor, sinó companyia. Empatia. Aliances. Incondicionalitat. I, afortunadament, encara que cap poble per ell sol no és poderós, encara que cap individu per ell sol no pot enfonsar l’economia d’un país, som a temps de demostrar que tots els pobles units contra la barbàrie, que la suma de totes les decisions individuals organitzades en forma de boicot, sí que ho poden ser.
