La pastanaga del desig

El gos corre, dubta, giravolta, no sap ben bé cap on ha d’anar i per això enfila Gran de Gràcia com si volgués tornar a casa. L’antic mercat de l’Abaceria ja no hi és, centre neuràlgic de Tucston, així que passa de llarg i es fica en un portal. Un cop a dins, no s’atura i puja escales amunt, amb naturalitat, sense gaire pressa, fins que arriba davant d’una porta oberta.

Entra i s’hi troba l’Íngrid Guardiola i en Miguel Ángel Blanca, copa de vi en mà. Fa bon dia i el sol entra pels finestrals d’una habitació plena de records, records potser com els d’aquella cançó de Manos de Topo, “Inútiles”. Al centre hi ha una taula parada i totes les parets estan folrades de llibres. En Martí Sales entra amb un arròs negre acabat de fer, boníssim: deu ser per l’amor, com deia a Aliment? El gos ha dut un Sang de Corb de la Terra Alta que li han recomanat en un petit celler del carrer Bonavista.

Miguel Ángel Blanca explica com va fer la sèrie de televisió ‘Autodefensa’, amb Berta Prieto i Belén Barenys

Si el vi fa sang, el flux de la sang és el flux de l’amor, segons Sylvia Plath. Xerrem d’Autodefensa, la nova pel·li d’en Miguel Ángel, que és més aviat una sèrie. Ens comenta altres possibles títols i les dificultats de mantenir-lo, però queda clar que l’ha encertat. La sèrie ha provocat tota mena de reaccions, i nosaltres, a favor de tots els seus excessos i contradiccions. A favor de l’autoficció portada al límit de les seves protagonistes, Berta Prieto i Belén Barenys (que han escrit la sèrie a sis mans juntament amb en Miguel Ángel), dels temes de què s’hi tracta i del desacomplexament a l’hora de tocar certes tecles incòmodes. A favor de l’aposta formal sense una durada concreta ni un fil conductor clar, molt més proper als formats digitals que no pas al cinema clàssic o als consells de cursos de guió. Molt a favor d’Eloy Fernández Porta com a guru de la microdosi, i d’unes protagonistes fortes i vulnerables, segures i fràgils, cruels però sensibles, una mica com tothom. És cert que potser els continus canvis de vestuari són una mica reiteratius i algunes actituds de les protagonistes, juntament amb els pisos on viuen o l’ambient en què es mouen, fan dubtar de la seva precarietat, a diferència de la majoria de joves que encara han de viure a casa dels pares o han de pencar com bojos (en cas que trobin feina) per poder pagar-se una habitació compartida (en cas que trobin pis). És a dir, i segurament aquí rau la contradicció de la sèrie, i potser per això ha dividit tant el públic o ha obert debats infinits, les protagonistes són qui són, es dediquen al que es dediquen i pensen com pensen. La sèrie estira per aquí, ho radicalitza i elles aborden temes contemporanis utilitzant el llenguatge actual, els seus codis, la seva manera de fer. Per això s’ha volgut vendre com una barreja de Kids i de Girls filmada per Lars von Trier, i no deixen de tenir raó; les pel·lícules anteriors avalen en M. A. Blanca, però potser titllar-la de pel·lícula d’una generació seria exigir-li massa —i probablement aquest mai no hagi sigut el seu objectiu.

En Miguel Ángel (Quiero lo eterno, Magaluf Ghost Town) ens comenta que va posar-se en contacte amb elles després de veure els seus instagrams. Que es va flipar amb tot el seu rotllo, amb la seva moguda i que d’aquí surt la sèrie. I que el seu proper projecte pot anar també una mica per aquí, sobre un xaval del País Valencià que el té totalment enganxat amb els seus vídeos quotidians i bestials. Ens explica el viatge que va fer per anar-lo a trobar, a cegues, sense haver contactat prèviament amb ell i sense saber exactament on vivia, rastrejant-lo per Google Maps, i això podria ser una bona metàfora del seu cinema: passió, aventura, curiositat, obsessió, desig. “Si no hi ha desig, quin sentit té dedicar-se a això que fem?”.

En Miguel Ángel ens explica que va saber que Manos de Topo, el seu grup de música, s’acabava just el dia que va veure que no eren capaços ni de compartir una bona paella arran de mar després d’un concert perquè tots tenien massa obligacions o prioritats. Les ganes de compartir, la passió pel que tens entre mans, això fa comunitat. El desig que empeny, la curiositat que bull quan la deixes córrer, el conflicte i la recerca.

I com combinar aquest desig-passió amb tenir fills, amb les cures, necessitats, obligacions? Com tornar a la calma després d’un rodatge, d’una fira internacional, d’una setmana laboral esgotadora? Com mantenir la curiositat i no sotmetre’s a l’avorriment o l’evasió de l’entreteniment? És possible no viure la criança com una renúncia? Es pot educar i viure d’una manera diferent de l’establerta? I de viure promovent les descobertes, les coneixences, les relacions diverses, oferint experiències als fills i no infantilitzant-los, n’hauríem de dir diferent? Ens preguntem això mentre arriben els gelats, el mescal i els cafès.

Íngrid Guardiola ens parla de la recerca col·lectiva que presenta, amb Marta Segarra, al Bòlit de Girona

Ara l’Íngrid ens explica el nou projecte que ella i la Marta Segarra han comissariat al Bòlit de Girona i que gira sobre qüestions culturals vinculades a la identitat i al gènere a partir d’un treball sobre el cos i l’anormalitat. Una recerca col·lectiva sobre gènere, monstruositats i esdevenir altrx que sota el títol El meu cos coneix cants inaudits, la carn diu ver, soc carn espaiosa que canta reuneix Hélène Cixous, Laia Estruch, Forugh Farrokhzad, Maria Isern, Marina Núñez, Txe Roimeser, Jara Rocha, Femke Snelting i Mireia Trias i es pot veure del febrer a l’abril. Visites guiades, xerrades, performances i la projecció de Titane, la pel·li de la Julia Ducournau que va guanyar la Palma d’Or de Canes i va revolucionar el 2021.

Després de parlar-nos de tiktokers i de performancers, de les dones monstres i del riure de la medusa d’Hélène Cixous, acabem a Salt i el Temporada Alta, i mentre discutim la paraula projectada de Romeo Castellucci i la guillotina gegant i vermella d’Angélica Liddell, el rosa de Juana Dolores i els retaules moderns del Conde, el gos se’ns escapa cap a Montjuïc i nosaltres al darrere, com sempre.

Al gos li encanta trescar muntanyes, així que enfilem per la Satalia i pugem fins al mirador. Després creuarem la zona de cruising on es va rodar Amor eterno, de Marçal Forés (una pel·lícula agosarada i memorable, personalíssima, que excita, horripila i fa riure i ballar) i, quan es faci fosc, arribarem a casa, al menjador compartit, al bar La Cañada. No se’ns acudeix un lloc millor per acabar el dia, així que, mentre piquem alguna cosa i les cerveses van caient, en un moment donat aixequem els gots i brindem pel desig: pel desig potent i autònom, el que com més volem controlar-lo més se’ns escapa, brindem per desitjar plegats, per desitjar molt i sobretot per desitjar fort.