20/03/2026 | 07:00
El problema de l’educació pública es diu infrafinançament crònic. I seria bo que es comencés a assumir i, si cal, se signés un gran acord de país, per tal d’invertir el 6% del producte interior brut (PIB) que marca la Llei d’educació de Catalunya (LEC). Només així es podrà donar resposta a la complexitat creixent de l’escola catalana i revertir els mals resultats, tant de les proves externes com d’abandonament i fracàs escolar. Fins que això no passi, tindrem un sistema educatiu cada vegada més precari, tensionat i segregat, un model d’escola inclusiva fracassat, una educació pública depauperada i uns docents amb més ansietat i sentiment de fracàs per no poder donar resposta a les necessitats del seu alumnat.
Cal recordar que la LEC marcava el 6% del PIB perquè era la mitjana que hi destinaven els països de la Unió Europea, però 17 anys després encara estem en una inversió al voltant del 3%. Encara més: l’any 2009, el pes de la despesa pública educativa en el conjunt de la despesa pública era del 20,2%; en canvi, ara, en els darrers pressupostos que es portaran a discussió al Parlament, no arriba al 17%. És a dir, des de l’aprovació de la LEC no només no s’ha fet cap esforç per anar assolint el 6%, sinó que el pes de la despesa pública educativa ha anat disminuint. Aquest fet contrasta negativament si ho comparem amb comunitats com Euskadi, que hi inverteix el 23,65%, o Cantàbria, Andalusia i Madrid, que sobrepassen el 20% del seu pressupost. Catalunya se situa a la cua de l’Estat espanyol en el percentatge que destina a despesa educativa.
I, si ens fixem en els salaris, doncs passa si fa no fa igual: els docents catalans som els tercers més mal pagats de l’Estat. Per posar-ne alguns exemples, un professor de secundària a Euskadi cobra uns 581 euros més que un de Catalunya; un de les illes Balears, uns 260 euros més, o un de Cantàbria, uns 218 euros més. I, això, sense comptar-hi els increments que tindran al llarg dels propers anys (a Euskadi, un 7% del salari absolut; a les illes Balears, el desplegament dels increments d’estadis i complements de productivitat, i a Cantàbria, l’endemà de l’anunci de l’acord entre el Departament d’Educació, CCOO i la UGT, es feia públic un increment de 338 euros fins al 2029, és a dir, llavors un profe de secundària a Cantàbria ja cobrarà uns 350 euros més que a Catalunya: la realitat és ben tossuda.
L’acord amb CCOO i la UGT s’ha signat lluny de la taula de negociació i d’esquena a les reivindicacions del col·lectiu
Per tot això, és dolorós que, en comptes d’assumir aquest infrafinançament, que no permet abaixar les ràtios, desplegar amb èxit el model d’inclusivitat o millorar les condicions salarials del professorat, es pensin maniobres comunicatives de confusió, com ara comparar els salaris dels docents catalans el 2029 amb els de la resta de les comunitats del 2023, o es difonguin dades de seguiment de les vagues incorporant els serveis mínims i el total absolut de les plantilles (encara que s’estigui de baixa o de permís).
Han passat anys des que el Govern socialista va aprovar la LEC, i cal dir que ni la realitat en els centres educatius és la mateixa ni la composició sindical és igual. En un atac de supèrbia, i m’atreviria a dir de càlcul erroni i infravaloració de la capacitat d’organització i lluita del professorat, el Departament d’Educació ha signat un acord amb CCOO i la UGT, lluny de la taula de negociació, per la porta del darrere, i d’esquena a les reivindicacions del col·lectiu. Un mal acord que no dona una resposta efectiva a les demandes salarials ni a les necessitats sistèmiques per tal de garantir una educació de qualitat. I, això, no només ho diu la USTEC-STEs (IAC), sinó que ho sap tot el col·lectiu, que aquesta vegada està més organitzat que mai.
Per més que el Departament d’Educació, CCOO i la UGT s’hagin esforçat a explicar públicament l’acord, tothom sap que és totalment insuficient i que no tindrà un impacte real en els propers anys. D’aquí venen les mostres de rebuig en els centres educatius; aquesta vegada no s’estava disposat a escoltar les manipulacions d’uns sindicats minoritaris que havien prioritzat l’estabilitat del PSC abans que la unitat d’acció i la lluita col·lectiva. I, com a mostra, la signatura entre Salvador Illa i els secretaris generals de CCOO i de la UGT al Palau de la Generalitat.
Cal recordar que la UGT ni tan sols arriba al 10% de la representació del col·lectiu i que és a la taula de negociació per imperatiu estatal; CCOO és el tercer sindicat i representa el 16%. Així que les proclames pomposes d’acord de país o d’acord històric han caigut com un gerro d’aigua freda als centres educatius, que saben que ni els signants els representen ni l’acord té cap impacte real. Encara més: s’ha tirat més gasolina al foc veient com el Govern prioritza els Mossos d’Esquadra (increment de 280 euros mensuals l’any 2026 versus els 50 euros bruts dels docents. L’ordre públic passa per davant de l’educació), i CCOO i la UGT es presten i prioritzen el joc polític de l’estabilitat parlamentària i l’aprovació pressupostària, encara que això suposi defensar un mal acord i desmobilitzar el col·lectiu.
Són unes vagues històriques, que recorden les del 1988, amb un col·lectiu organitzat i amb unes demandes clares
En un encert de decisió, i per tal de mostrar aquesta disconformitat, la USTEC-STEs (IAC) ha impulsat una consulta a la qual s’han sumat la CGT i la Intersindical i ha obtingut una mostra de més de 40.000 respostes, el 95% de les quals rebutgen l’acord. Un resultat aclaparador que deixa en paper mullat i KO tècnic l’acord entre el Departament d’Educació i els sindicats minoritaris.
I arribem a les vagues de març. De moment, el seguiment ha girat al voltant del 70% i s’espera que avui, divendres, 20 de març, arribi al 90%. Unes vagues històriques que recorden les del 1988, amb un col·lectiu organitzat, decidit, i que té unes demandes clares. L’any 88 van caldre 22 dies de vaga per acabar obligant el Govern a acceptar la majoria de les reivindicacions, entre les quals hi havia increments salarials i millores educatives. I és que les dues onades tenen molt en comú.
Des de les cinc jornades de vaga consecutives que van acabar amb la substitució del conseller Cambray, la USTEC-STEs (IAC) va fer una reflexió profunda. Entenia l’esclat dels dos primers dies de vaga contra Cambray com un símptoma, però feia falta detectar quin era aquest malestar docent. Alhora que es feia imprescindible construir una organització de base suficient per sostenir un embat real amb el Departament d’Educació. Fruit d’aquestes reflexions, es va elaborar l’estudi sobre el malestar docent que dictamina que el 36% dels treballadors i de les treballadores es plantegen abandonar la professió i el 50% afirma que treballa en un estat d’ànim fluix. Els docents senten que no poden donar resposta a les necessitats de l’alumnat, sense recursos, i amb una complexitat cada vegada més elevada, alhora que també han vist com se’ls ha apartat de les decisions que afecten el seu alumnat, com l’elaboració de currículums, o s’ha buidat de democràcia els claustres (una organització que no només permetia el treball col·laboratiu, sinó que era clau per a la renovació pedagògica). L’excessiva burocràcia com a element de control individualitzador acaba de produir aquest còctel del malestar. D’altra banda, la USTEC-STEs (IAC) ha dedicat bona part de l’acció sindical a organitzar el moviment educatiu, a establir mecanismes de coordinació i decisió col·lectiva, a definir una plataforma reivindicativa i a recollir unes 50.000 signatures (més del 50% del col·lectiu) que avalin les reivindicacions de la plataforma.
I això és el que s’ha intentat explicar al Departament d’Educació, i que, evidentment, no ha agradat. Aquesta vegada no és una espurna, i Educació ho sap; d’aquí venen les presses per signar amb CCOO i la UGT en un intent de dividir el col·lectiu i debilitar l’organització. Qualsevol intent d’acord serà consultat al conjunt del col·lectiu i haurà de ser, necessàriament, avalat per ell.
L’educació catalana necessita sortir del conflicte permanent, de la batalla campal de cada legislatura, i trobar una solució de fons
I això ens torna a posar a la casella de sortida. Qualsevol persona que conegui una mica la realitat del sistema educatiu català sap que la solució no passa per grups d’experts o fundacions que intentin influir en les polítiques educatives, sinó per una inversió que se situï a l’altura dels països de la UE-15. Aquesta és la clau per garantir unes condicions laborals dignes i els recursos necessaris per a una educació de qualitat. L’educació del país ha tocat fons, en resultats acadèmics, en fracàs escolar i en malestar docent, i les partides pressupostàries no poden ser més una excusa (sobretot si ens situem a la cua en inversió).
És per això que cal que els partits de l’oposició facin moure el Govern del PSC. El col·lectiu docent parla als carrers i el conflicte no s’aturarà. El sindicat majoritari USTEC-STEs (IAC), juntament amb la resta dels sindicats que mantenen les vagues, ja han dit que, si cal, no acabaran el curs. Cal obligar el Departament d’Educació a tornar a asseure’s a la taula de negociació i que aquesta vegada dialogui de forma sincera amb la majoria sindical, lluny d’estratègies i maniobres per darrere. El debat pressupostari pot ser un bon moment, no només per exigir que es torni a la negociació i es desescali el conflicte educatiu, sinó per comprometre’ns amb un gran pacte, ara sí, de país. Un gran acord en què els sindicats, la comunitat educativa i els partits polítics caminem junts cap a un finançament necessari, calendaritzat, que ens permeti desplegar tota una sèrie de mesures que tornin a situar Catalunya al capdavant i com un exemple de dignitat docent, qualitat educativa, equitat i excel·lència. L’educació catalana necessita sortir del conflicte permanent, de la batalla campal de cada legislatura, i trobar una solució de fons. No hi pot haver pressupostos sense tornar a la negociació. No hi haurà pau social sense que es resolgui el conflicte de l’educació.
Ens hi va el futur del país, i és responsabilitat de tots/es trobar-hi una solució.
