Gaza és la mesura de totes les coses

El dèsset de juliol del 2022, Refaat Alareer, professor de literatura anglesa de la universitat de Gaza, em va escriure que visitaria la Universitat d’Alacant. Li vaig respondre que era benvingut a la nostra terra. I que casa nostra era sa casa. Però no li van permetre creuar el pas de Rafah. I el sis de desembre del 2023, al cap d’un mes d’iniciar-se el genocidi, el règim israelià ordenava assassinar-lo. Un míssil guiat impactava exactament en el pis on es trobava. Israel havia teixit durant dècades un sistema de control total, potenciat amb intel·ligència artificial, per saber exactament on es troba cada palestí en cada instant. No en va, el matrimoni de Refaat i Nusayba ja havia perdut més d’una trentena de familiars en atemptats israelians. En 2024, Netanyahu autoritzava matar la filla i el net. Delenda est Gaza, Gaza ha de ser destruïda. Que no quede ni el record del poble palestí. Que no queden ni els poemes.

L’onze de setembre del 1981 a Sueca, un poble valencià d’origen àrab, un intel·lectual dissident evitava la mort en un atemptat. Un primer artefacte havia esclatat en el portal. Però n’hi havia un segon de molta més potència, cronometrat per caçar Joan Fuster en acudir a comprovar els danys del primer. Un grup paramilitar havia col·locat els explosius en sa casa. Però van fallar. I no era el primer. En 1978 ja l’havien atacat amb una altra bomba. Aquell mateix any, la dona del professor Sanchis Guarner rebia un paquet bomba amb mig quilo de pólvora i metralla a casa. Afortunadament, no va arribar a detonar. I és que perseguir pensadors, mestres i escriptors és una tàctica habitual dels poderosos. Però per què? Si només fan papers.

El mestre Alareer planteja que, quan clamem indignats “la van arrestar només per escriure poesia. Si només va escriure un poema”, ens contradiguem. Doncs, si creiem en la força de la paraula com a mitjà de resistència, no hauríem de menysprear-la. Els tirans no ho fan. Precisament, el general israelià Moshe Dayan ho explicava gràficament: “Els poemes de Fadwa Tuqan són com si enfrontàrem vint combatents enemics”. La història ens ho recorda: cada genocidi i cada conquesta s’han justificat amb mites i llegendes. Però també cada revolució i cada alliberament han estat impulsats per versos i cançons. La paraula que aixafa. I la paraula que es defensa. Refaat ho va ensenyar als seus alumnes: “Escriure és un testimoni, una memòria que sobreviu a l’experiència humana, i una obligació de comunicar-nos amb nosaltres i amb el món. Vam viure amb un propòsit: contar les nostres històries de pèrdua, supervivència i esperança”.

L’escriptura, potser, no salva la vida de l’escriptor i del seu poble. La bala, la bota i la bomba aixafen cossos, cors i llibres. Però tal volta, qui sap, salva una mica l’ànima de qui escriu. I les nostres, que escrivim i llegim ara.

El país de la paraula

No és baladí saber que, la paraula escrita, la devem al poble de Canaan. Doncs el primer alfabet de la humanitat es va desenvolupar al país de Fenícia. A la terra de les actuals Palestina i Líban. Van ser els cananeus, els anomenats fenicis pels grecs, aquells que van portar ací l’alfabet que adaptarien els pobles ibers. D’aquest inici semita van desenvolupar-se la totalitat d’alfabets actuals de la humanitat. Recordem-ho quan llegim i quan escrivim.

Però qui són avui els palestins i les palestines? Què és la moderna nació palestina? La resposta és senzilla i complexa alhora: són la població nativa. Són els descendents materials i culturals dels antics pobles cananeus-fenicis, filisteus, israelites, samaritans, egipcis, àrabs, nabateus, grecs, romans, perses, kurds, armenis i, fins i tot, dels croats medievals i dels otomans que s’hi quedaren. Tal com el nostre poble, són la suma d’estrats culturals amalgamats en un mateix territori. Això els fa, com a nosaltres, tindre una cultura profundament arrelada a tota la Mediterrània. La mar d’Homer i Maria del Mar Bonet és la mar de Gaza, Haifa i Jaffa. La mar de Mahmud Darwix i Rim Banna és també la mar de Maó, Alcanar i Guardamar.

Gràcies a la resistència de Palestina descobrim que Natzaret i Eivissa, Tortosa i Rafah, Alacant i Nablus som una vella família

I què és Gaza? Gaza és només una franja minúscula, un oasi al costat de la mar, un gueto en flames, un camp de concentració martiritzat. La Franja de Gaza és poc més de l’u per cent del territori de Palestina. És l’antiquíssima terra que desitjaven els faraons, on es va immolar Samsó. És la ciutat que Alexandre el Gran va conquerir i destruir fa vint-i-quatre segles. Gaza és Palestina, la terra de Jesús i de Maria, el país de Sant Jordi. I Palestina és el país mare de l’olivera i de les taronges, de les vinyes i dels ametllers, dels garrofers i dels bancals, de l’escriptura i dels gats. Elements tots que fa tres mil·lennis van salpar de la riba oriental. I que van sembrar-se a les penínsules hel·lènica, itàlica i ibèrica. D’això cal escriure també. De com la primera civilització ibera va nàixer del contacte amb la gent de Canaan. Cal estudiar que tant ací com allà hem sigut fenicis, grecs, romans, jueus, musulmans, àrabs i cristians. I cal preguntar-nos, finalment, per què ens han allunyat tant i tant. Avui, però, gràcies a la resistència de Palestina descobrim que Natzaret i Eivissa, Tortosa i Rafah, Alacant i Nablus som una vella família. Unida per mil·lennis, separada pels segles, i retrobada ara, en el foc de les paraules.

Es poden matar els llibres?

Refaat conta que va aprendre el valor dels contes i les històries de sa mare i dels seus iaios. Escoltant-los i vivint-los de xicotet va heretar l’amor pels relats. Fins al punt de dedicar la vida a l’aprenentatge i l’ensenyament literari. Tradicionalment, els relats ens han definit i ens han fet les persones que som, perquè ens connecten amb el nostre passat i present. I ens preparen per al futur. En sa casa els seus fills Shymaa, Omar i Ahmed es convertien en els protagonistes dels contes que els llegien a les nits. Narracions que havien heretat i que adaptaven a la seua realitat. En ocasions havien de servir per a protegir-los del terror de les explosions que els envoltaven. Aquest mateix testimoni ja el vaig sentir en el 2014 quan vaig estar allà. I és quan vaig comprendre que el film La vida és bella, de Roberto Benigni, no era només una ficció, sinó un documental sobre les mares, els pares i els fills de Palestina.

En el genocidi de Gaza hem viscut també un epistemicidi: la destrucció planificada de tot sistema de coneixement, cultural i lingüístic

En el genocidi de Gaza hem sigut testimonis de la, segurament, major destrucció de llibres de tots els temps. Universitats, escoles, museus, centres culturals, arxius i llibreries han sigut incinerats, dinamitats i devastats. És el que el professor Jorge Ramos Tolosa qualifica d’epistemicidi: la destrucció planificada de tot sistema de coneixement, cultural i lingüístic. Intel·lectuals, poetes i mestres han sigut executats diàriament. Com també camperols, metges i científics. I periodistes, atletes i policies. Que no quede ni el més mínim rastre de civilització. Que mai més broten oliveres i versos.

Però els humans fan miracles. Malgrat un segle de colonialisme i genocidi, Palestina ha assolit un 99,36% d’alfabetització en el jovent, segons la UNESCO. Palestina és una de les societats més cultes i educades de la Mediterrània. Preguntem-nos, doncs: per què els mitjans de comunicació només ens mostren la destrucció i la mort? Per què els mitjans no ens expliquen que a Palestina es troba una de les societats amb un dels índexs
d’alfabetització més alts del món? Per què no sabem que el 60% dels universitaris palestins són dones? Per què coneixem tan poc de les escriptores, dels científics, de les esportistes, dels músics, de les agricultores, dels pescadors, de les cantants? Arran de l’intent d’aniquilació, el món està descobrint meravellat la bellesa de la cultura i la identitat palestines. Petita fona contra el Goliat d’aquests temps. Els invasors poden calar foc fins a l’última prestatgeria de la darrera biblioteca, però com acabaran amb un poble on cada persona és un llibre?

El fènix ferit

Tothom ens hem criat amb sèries i films nord-americans i europeus que ens diuen que, quan arriba el col·lapse, cada veí serà un monstre que voldrà llevar-nos l’aigua, el menjar, la casa i la vida. Però permeteu-me cedir la paraula a Muath Hamed, que va cobrir les inundacions de la DANA el 2025 per a una televisió àrab. El periodista explicava com un valencià que feia hores que esperava per a l’aigua, en saber que era palestí li va dir: “El que estem patint ací és una broma enfront del dolor del poble palestí. No és res en absolut”. I s’emocionava quan escrivia que la gent valenciana el saludava i l’abraçava. En aquells dies en què la devastació ens va colpejar, a nosaltres, ens va arribar una allau de missatges des de les ruïnes de Gaza. Els supervivents del genocidi ens enviaven ànims en vídeos dels mòbils: “Coneixem el sabor de la injustícia, del dolor, de la set i de la fam. Estem amb els que tenen fam i set. Estem amb vosaltres”. I els xiquets feien xicotets missatges escrits en fulls de paper sota les bombes: “Des de Gaza, Palestina amb València”. Fins i tot, els agricultors palestins de Cisjordània van donar cinc mil euros per a la reconstrucció social de la zona zero. Sí, la realitat supera la ficció.

Aicha Bint Yusuf, una artista palestina que viu a València, va posar per escrit l’esperit d’aquests dies: “M’és familiar aquesta energia, aquesta compassió profunda que ens eleva. M’és familiar aquesta unitat, aquest desafiament, amb la seua preciosa ràbia que uneix la gent. Soc testimoni d’una societat que funciona. Una societat que s’ha unit enfront del desastre i del xoc”. I acabava la crònica així: “Torne on he començat: al final del carrer Sant Vicent Màrtir de València. Passe la Creu Coberta de camí als pobles del sud afectats per la DANA. Camine al costat de milers de voluntaris com jo, moguts pel que el capitalisme i l’imperi més odien: l’amor de la gent, la unitat del poble. Camine per València i pense en Palestina”. Són paraules que treballen i s’enfanguen, que pateixen i uneixen. Són les històries que Refaat ensenya que és necessari contar.

La mort de Refaat Alareer l’ha fet universal i immortal per a generacions: “Si he de morir, vull que visquis, per explicar la meva història”

Els seus estudiants

L’últim missatge que vaig intercanviar amb Refaat va ser el 28 de juliol del 2023. Vam parlar sobre el llegat àrab andalusí. Vam imaginar un diàleg cultural fèrtil entre les dues ribes de la Mediterrània. Anys enrere havia escrit un poema que s’iniciava així: “Si he de morir, vull que visquis, per explicar la meva història”. Uns versos, que al cap de pocs dies del seu assassinat es van convertir en els més llegits del segle XXI. En a penes setmanes havia sigut traduït voluntàriament a quasi totes les llengües del món. Només el missatge al compte personal acumula avui ja prop de quaranta milions de lectures. I en la nostra llengua hi ha múltiples versions en diverses variants. Refaat tenia raó: les històries són poderoses. Com ens explicava Betlem Agulló en el documental No s’apaguen les estreles sobre l’assassinat del seu germà: “Van llevar un tros de vida, però amb això vam plantar boscos sencers”. I és cert com la vida mateixa, la mort de Guillem ens va despertar a una generació. De la mateixa manera, avui la mort de Refaat l’ha fet universal i immortal per a generacions. El mestre que en les seues classes ensenyava als alumnes no romantitzar el coratge i la resiliència. Ho feia precisament per humanitzar la resistència del poble palestí, per recordar que són persones, que són humans. I que pateixen i que sagnen com tothom quan els fereixen. Això ens ensenya Gaza: sembrar, estimar i escriure, fins i tot, en la fi del món.

El mestre ja no hi és, però els seus estudiants sí. I ara, Refaat, els teus estudiants som també nosaltres. Ets tu. Sou tots i totes vosaltres que sabeu que Gaza és la mesura de totes les coses.

Si he de caure, tu t’alçaràs
per afermar sota aquests cels la veritat.
Si he de morir, doncs tu viuràs,
per contar les històries que hem de lliurar.
Gaza és més que un simple nom,
és esperança, és flama eterna, és foc.
Taqwa Ahmed Al-Wawi
Poeta i alumne de Refaat Alareer.
Supervivent del genocidi de Gaza.

• 

  'Si he de morir', de Refaat Alareer

  El text que acabeu de llegir és l’epíleg d’aquest llibre (Sembra Llibres, 2026), una selecció de poemes i textos, alguns dels quals inèdits, de Refaat Alareer, traduïts al català per Neil Sabatés Crowley. Ens endinsem en les seves reflexions al voltant de l’educació i la literatura entre l’horror, així com el valor de la comunitat per desafiar l’ocupació, l’apartheid, el bloqueig i el colonialisme. Un llibre sobre el poder de l’aprenentatge i la humanitat davant la barbàrie. Una obra que és un testimoni urgent i necessari de l’actual genocidi a Gaza per part d’un extraordinari autor que no han pogut silenciar ni després d’assassinar-lo.