20/10/2022 | 06:00
Les comarques de muntanya han patit i pateixen un procés de despoblament i d’empobriment que quasi ningú no s’atreveix a qüestionar. El que no totes compartim és la diagnosi de les seves causes i, encara menys, el full de ruta que s’ha de seguir per posar-hi remei.
El despoblament del Pirineu no és un procés o un canvi natural, ni tan sols un producte inevitable derivat de les lògiques del mercat. Si bé s’ha de reconèixer la força de tendències i forces globals que han marcat el desenvolupament del territori, així com de les lògiques locals particulars del Pirineu, el producte final mai no pot ser presentat com inevitable: el despoblament, l’abandonament sistemàtic del territori, no era una realitat ineludible, i, per tant, és imprescindible revisar les decisions polítiques i els camins que ens han portat fins aquí.
Actualment, ens trobem que a les nostres valls cada cop desapareixen explotacions agràries al mateix moment que augmenta el preu dels lloguers i el jovent marxa perquè no troba feina. Aquesta situació no és nova, sinó que porta més d’un segle desenvolupant-se. Una mirada històrica és fonamental per poder entendre les raons complexes que alimenten, encara, la despoblació al Pirineu.
Si mirem a principis del segle XX, trobarem una economia basada en la producció de subsistència complementada amb un important negoci de compravenda de ramat que ens permet pensar en una especialització ramadera, sumat a una utilització multifuncional dels recursos i diverses estratègies de pluriactivitat familiar i migració temporal. Localment, també podem identificar activitats diverses amb una potència relativa, com una incipient indústria de la fusta, l’aprofitament hidroelèctric o zones d’explotació minera, entre d’altres.
Lluny d’una imatge estàtica, centrada en un sistema agroramader de muntanya, l’economia d’aquestes valls es componia d’un encaix complex d’activitats variades i en transformació constant. La diversificació de l’economia del Pirineu, per tant, ve de llarg. Des de les mines berguedanes i els primers desenvolupaments tèxtils al peu del Llobregat, o bé les cooperatives làcties de l’Alt Urgell i de la Cerdanya, la història del Pirineu és una concatenació d’esforços notables que pugnen per fer front a les limitacions i al declivi imposat per la integració als mercats d’escala.
En aquest article en centrarem en els processos desenvolupats al llarg del segle XX, però no podem deixar de mencionar la rellevància de les desamortitzacions del segle XIX i el seu paper en la desarticulació dels comunals i, com a conseqüència, de les relacions socials, polítiques i econòmiques del territori.
El segle XX, fins aproximadament els anys setanta, ve marcat per dos processos: l’explotació dels recursos hídrics a partir de la construcció de centrals hidroelèctriques, i la incorporació de l’agricultura i de la ramaderia al mercat, un cop acabada l’autarquia franquista. L’efecte de construcció de preses, moltes d’elles durant la dictadura, és ben conegut, amb la desaparició sencera de pobles i de valls sota les aigües. En un primer moment, la capacitat del subministrament elèctric directe va servir per incentivar una petita indústria local, però aquest avantatge, que podria considerar-se un benefici en contrapartida pel sacrifici fet, es va perdre amb la unificació de tarifes per tot el país a la dècada dels anys cinquanta.
Els grans beneficis van impactar fora de les zones de muntanya i van contribuir a la divisió espacial del treball. Quan parlem de desenvolupament desigual, hem de pensar en el desenvolupament econòmic i de projectes, així com en la distribució desigual de costos i beneficis. La construcció d’infraestructures no sempre significa una millora de les condicions de vida, com bé ho sap la gent del Pirineu que recorda com “quan van obrir les carreteres, es van buidar els pobles”. Aquí, el desenvolupament d’infraestructures sovint va significar un increment en l’extracció de recursos (gent, fusta, recursos hídrics…).
Agricultura vs. turisme
La modernització de l’agricultura, impulsada pel model desenvolupista del franquisme, va sumir l’agricultura familiar en una crisi permanent de capitalització a causa de l’increment dels inputs procedents de la indústria, la mecanització creixent i la pressió sobre els preus agrícoles en uns mercats cada vegada més liberalitzats. La constant de declivi dels preus agrícoles al llarg del segle i el desenvolupament industrial dels nuclis urbans marquen un corrent d’emigració creixent que s’intensificarà a partir de la dècada dels seixanta. L’erosió de la renda agrícola s’exacerba a partir dels anys setanta i vuitanta marcant una època de precarització, proletarització de la pagesia i dependència de l’agricultura i la ramaderia familiars en el context de la neoliberalització creixent de l’economia.
La concentració de la propietat, l’autoexplotació i la depreciació dels preus agraris són la base de la despoblació del Pirineu
Parlem en la pràctica de la concentració de la propietat, de l’autoexplotació del treball que bé coneixen les cases i masies del Pirineu, així com de la depreciació dels preus agraris. Ens diu Antoni Tulla: “Parlem d’una integració agroindustrial, en la qual els pagesos es converteixen en assalariats indirectes de les indústries agroalimentàries”. Aquests processos són en la base de la forta despoblació del Pirineu a partir dels anys cinquanta, un degoteig constant de persones que van anar a servir de mà d’obra barata a les indústries de les àrees metropolitanes. Si bé queda clara la força de tendències globals que tiben cap a una integració desigual en els mercats d’escala, la manca de protecció i d’avaluació dels perjudicis en l’aplicació de polítiques es fa palesa.
A tot el territori, les dades ens parlen d’una davallada radical de les explotacions familiars, amb les conseqüències que avui patim pel que fa a la carència de sobirania alimentària, les deficiències en la gestió del paisatge i la pèrdua del mosaic agrícola, la degradació forestal i la poca sostenibilitat ecològica dels nostres sistemes agroindustrials. El criteri de “viabilitat” de les explotacions agràries i ramaderes del productivisme agrari va prevaler, i preval, sobre una regulació política territorial equilibrada que mirés pel benestar de la població. A això hi hem d’afegir que la baixa pressió antròpica, és a dir, la manca d’activitats humanes, ha significat l’acumulació de biomassa arbòria de manera descontrolada que incrementa el risc d’incendis i en dificulta l’extinció.
Paral·lelament, als anys seixanta i setanta, les polítiques del desenvolupisme franquista introdueixen el turisme en l’economia espanyola. La indústria turística es consolida amb l’entrada a la Unió Europea (1986) reforçant un model que promovia les zones assolellades del continent com a perifèria de l’oci. L’especialització en el turisme de masses incloïa l’especulació immobiliària com a motor de la indústria que al mateix temps fomentava la deslocalització d’inversions cap al sud. El reflex al Pirineu es va formalitzar en un primer moment en un mercat turístic basat en la neu i l’esquí, cosa que va comportar forts processos especulatius i d’urbanització del territori, així com un model econòmic fortament dependent i de demanda estacional.
Les derivades de l’entrada a la UE
L’entrada a la Unió Europea va tenir un fort impacte en les relacions socials i econòmiques del Pirineu. D’una banda, l’establiment de la quota de la llet va suposar el tancament massiu de petites explotacions lleteres, tot i que es tractava d’un mecanisme orientat a garantir la producció nacional davant els nous competidors del mercat comú. La por dels impostos i el fet que la quota tingués un valor econòmic, podent ser venuda, en van ser els motius principals.
Si bé es va poder garantir el manteniment de la producció local, també és cert que es va culminar el procés de capitalització i concentració de les explotacions, que va afectar especialment les valls més altes. La subvenció de la Política Agrària Comuna va potenciar la ramaderia vaquina de carn, i una gran part dels ajuts que arribaven de Brussel·les en programes com el LEADER es van destinar a fomentar el turisme rural com a base econòmica del Pirineu, tant amb subvenció directa a la infraestructura turística com de manera indirecta, creant la imatge d’un entorn que es pogués vendre com a marca turística.
Aquestes polítiques imposades per la UE van ser gestionades per la Generalitat i administracions locals i comarcals, tot buscant un nou model d’explotació econòmica orientada a la producció de serveis i a la construcció. El discurs del patrimoni cultural i natural va acompanyar aquests processos, funcionant en la pràctica com una base ideològica per a la formació d’una nova economia local.
De l’extracció de recursos, com els hídrics o la fusta, passem a la producció de nous: paisatge, patrimoni i neu
Això implica un canvi de percepció profund en el qual el territori deixa de ser considerat un espai productiu per convertir-se en “la natura”, un espai de contemplació. Actualment, els parcs naturals i espais protegits suposen el 46,8% de la superfície de l’Alt Pirineu català. La implementació de zones protegides està lligada a la progressiva especialització turística de les valls pirinenques. El seu desplegament, juntament amb el camí iniciat anys enrere amb la creació d’estacions d’esquí, d’hotels i de promocions d’habitatge de segona residència, així com la posada en valor del patrimoni cultural com esglésies, museus etnològics, monuments i identitats locals, recolzen aquest argument. Així doncs, l’oferta turística del Pirineu s’ha especialitzat en el turisme de natura, el turisme d’esport i el turisme cultural. De l’extracció de recursos com els hídrics o la fusta, i fins i tot la mà d’obra barata, passem a la producció de nous “recursos”, el paisatge, el patrimoni i la neu.
Aquest canvi de sector econòmic no ha estat una imposició, sinó que s’ha fet en col·laboració amb grans sectors de la població local. La idea que el turisme porta riquesa i prosperitat al territori està molt difosa entre els organismes públics i la població, i es basa fonamentalment en la teoria del multiplicador turístic. Aquesta pressuposa que la despesa en turisme impulsa el desenvolupament dels altres sectors econòmics. L’experiència demostra, malgrat algunes excepcions, que a la pràctica els territoris turístics tendeixen cap a un monocultiu que debilita les altres branques d’activitat.
Els conflictes del monocultiu turístic
Això s’explica perquè el sorgiment del turisme genera dos tipus de conflictes redistributius. D’una banda, un conflicte entre sectors econòmics, ja que l’aigua, l’espai, la inversió privada i les subvencions públiques són recursos finits –a diferència de la concepció infinita dels recursos implícita en la teoria del multiplicador turístic–, que, amb l’aparició de la nova activitat, s’han de reassignar. La redistribució es pot fer de forma equilibrada o, com passa generalment, que el turisme acapari recursos per sobre del mínim necessari per assegurar-ne la viabilitat.
D’altra banda, origina un conflicte entre sectors socials. L’agricultura assegura beneficis a llarg termini, però moderats collita a collita. El turisme, que va de bracet de la construcció, fa pujar ràpidament el preu del sòl que esdevé un reservori de capitals financers i dispara l’especulació. D’altra banda, el control, la gestió i els beneficis econòmics del sector turístic queden en mans d’uns quants. Un agricultor que abandona la terra per anar al sector turístic passa de ser mà d’obra qualificada i controlar els mitjans de producció a ser mà d’obra barata en el sector turístic. Segurament en traurà un benefici gran els primers anys; però, pel fet de ser mà d’obra no qualificada, quan hi hagi una de les reestructuracions cícliques del sector turístic, serà mà d’obra substituïble fàcilment.
A tots als aspectes socials cal afegir-hi que, quan es planifica l’economia d’un territori, atès que l’economia i el medi no van per lliure, sinó que són part del mateix sistema, cal pensar a maximitzar també el benefici ambiental. L’agricultura i la ramaderia extensives creen un mosaic agrícola òptim per a la gestió forestal i l’adaptació a l’emergència climàtica. En canvi, allí on apareix infraestructura turística la tendència apunta clarament cap a l’abandonament de terres fèrtils que es colonitzen ràpidament i esdevenen boscos sense gestió.
Els sistemes d’explotació del territori es van aplicar respectant, per sobre de tot, l’acumulació de capital
No es tracta d’oposar-se cegament al turisme, de la manera com de fet es va promocionar, sense calcular-ne els impactes i els efectes, o les formes concretes d’implementació que puguin respectar un creixement sostingut, repartit i controlat; es tracta d’evidenciar que aquests sistemes d’explotació del territori es van aplicar en molts casos respectant, per sobre totes les coses, els processos d’acumulació de capital en benefici de sectors externs, sense posar en primer pla el benestar equilibrat de les poblacions locals. Això és una decisió política, o com a molt una falta de previsió, però en cap cas no es pot atribuir a lògiques naturals i inevitables del mercat.
Així doncs, el Pirineu es concreta com una perifèria útil al llarg del segle XX, un territori marcat per relacions de dependència. Les lògiques centralistes i extractives van tenir un paper predominant en la despoblació d’aquestes valls, i la manera com aquestes van ser desplegades no es pot considerar un resultat inevitable, sinó que és fruit de decisions i de tries. Si primer s’extrauen sistemàticament recursos naturals com l’energia i la fusta, a més de la mà d’obra que s’exporta a les ciutats, a partir dels anys seixanta seran la neu, el paisatge i el patrimoni cultural els nous recursos aprofitables.
La història no ens ofereix, lamentablement, receptes d’èxit assegurat per als futurs incerts. Però, si més no, ens permet repensar en clau crítica algunes de les lògiques econòmiques que han passat per dogmes desenvolupistes en les darreres dècades. Parlar de “la veritable crisi del despoblament” com fa alguns anys ens deia una veïna de Músser: de processos que directament van impactar en una forta despoblació que va ser viscuda com un buidament.
La gent del Pirineu comparteix un reclam fruit d’una experiència d’espoli. La dependència i la subordinació a les zones urbanes no és una cosa que calgui explicar a la gent del país: a ningú no li cal llegir tractats de revisionisme històric per saber que el que va passar aquí no és fruit natural del mercat. Per això, els projectes que es presenten moltes vegades venen guarnits de promeses, com remeis destinats a guarir els problemes del territori, i, en realitat, només fan que aprofundir la ferida.
Cal que el Pirineu es reconegui a si mateix en aquesta indignació compartida i sapiguem exercir la nostra sobirania territorial
Per revertir els processos de despoblament i d’empobriment de les nostres valls, cal entendre les dinàmiques que van permetre el desenvolupament de les realitats contemporànies, tot admetent que les causes d’aquests processos són complexes. Es tracta d’obrir preguntes i tirar per terra vells evangelis. En tot cas, cal que busquem consensos, i que decidim que aquestes valls no s’han de continuar buidant. No les han de continuar buidant. Potser el que cal no és donar a conèixer el Pirineu al món, sinó que el Pirineu es reconegui a si mateix en aquesta indignació compartida i sapiguem exercir la nostra sobirania territorial.
Camila del Mármol és professora agregada d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. El seu àmbit de recerca inclou l’anàlisi de les transformacions rurals i els processos de patrimonialització, especialment en l’àmbit del Pirineu català. És autora de ‘Pasados locales, políticas globales. Procesos de patrimonialización en un valle del Pirineo catalán’ (Germanía, 2012) i de ‘Muntanyes de formatge: transformacions productives i patrimonialització a l’Urgellet i el Baridà’ (Generalitat de Catalunya, 2016), entre altres publicacions en revistes científiques nacionals i internacionals.
Bernat Lavaquiol és enginyer tècnic forestal i enginyer agrònom. És investigador i professor a la Universitat de Lleida. És regidor de la CUP a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. I és un dels portaveus de la Plataforma Stop JJOO, creada per oposar-se a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2030.
Aquest treball s’ha fet en el marc d’un projecte d’investigació titulat ‘Resistencias rurales: crisis socio-ecológica, desarrollo territorial y futuros alternativos en los Pirineos’, finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i pel Programa FEDER. PID2021-125132NA-I00.
