18/10/2022 | 06:00
La dieta convencional actual arriba als supermercats a partir d’unes pràctiques agràries que podem anomenar industrials, perquè el seu funcionament és precisament això: fàbriques de fer menjar. Mogudes pel paradigma dels màxims rendiments, la producció vegetal i la producció animal s’han deslligat l’una de l’altra, com històricament havien funcionat, i el que tenim són sistemes agrícoles de monoconreus, d’una banda, i sistemes ramaders de macrogranges, de l’altra. Quines conseqüències té aquest divorci?
Les més conegudes, segurament, són totes aquelles que deriven d’una ramaderia intensiva, on els animals, confinats en granges, pateixen un maneig molt específic per aconseguir l’engreixament més eficient possible des del punt de vista econòmic. La pràctica cardinal consisteix a modificar la seva dieta natural d’herbes i de pastures per una alimentació basada en lleguminoses i cereals transformats en pinsos.
Com s’ha denunciat repetidament, dedicar bones terres fèrtils a mantenir la immensa indústria ramadera provoca greus problemes al planeta. Amb la sequera actual i en països amb poca pluviometria com el nostre, tenir camps de blat de moro per a pinsos mantinguts a base de regadiu és una pràctica encertada? Amb la crisi energètica, quins costos representa portar matèries primeres de molt lluny? I, per descomptat, amb la crisi climàtica, per què no fa temps que hem deixat enrere aquest model?
La manera de tractar els animals com a peces d’una fàbrica la trobem també si pensem en la terra
Aquesta manera de tractar els animals com a màquines o peces d’una fàbrica la trobem també si pensem en la terra, explotada i esgotada, sense entendre que és un altre ésser viu, complex i ecodependent. Els vegetals que creixen sobre la terra prenen una part del seu aliment del carboni de l’atmosfera amb l’energia que els proporciona el sol. Mitjançant les seves arrels, lliuren una part d’aquest carboni al microbioma que habita sota terra i aquest, a canvi, els proporciona altres nutrients indispensables, com el calci, el fòsfor o el nitrogen. Una multitud de substàncies que aquesta microfauna troba i digereix a partir dels vegetals descompostos, però també –i fonamental– del fem del bestiar, així com de la sang, dels ossos i de la carn d’animals morts i descompostos. És a dir, la terra menja animals, i, sense aquestes aportacions, s’està contribuint a la pèrdua de terra fèrtil, que, segons l’Organització de les Nacions Unides (ONU), avança a un ritme de 24.000 milions de tones l’any. Almenys un terç de la terra ja està “greument degradada” per aquesta mena d’agricultura.
L’agricultura i la ramaderia industrials, com era d’esperar, ja han entrat en “fallada de sistema”. La crisi alimentària és insalvable. Era una fantasia suposar que la prepotència de l’ésser humà, fent ús del petroli i dels seus fertilitzants minerals, podria substituir indefinidament la complexitat d’intercanvis que es donen en aquests pocs centímetres fèrtils de terra que vesteix el planeta. Era una fantasia creure que l’agricultura i la ramaderia podien funcionar en dos circuits independents, ignorant els seus vincles absolutament vitals per a qualsevol ecosistema.
L’agricultura i la ramaderia industrials ja han entrat en “fallada de sistema”: la crisi alimentària és insalvable
I aquest diagnòstic no el podem perdre de vista. Des de fa alguns anys, les dietes vegetarianes o veganes, i ara també els aliments de laboratori, es proposen com a alternatives. Però, si finalment això comporta, com predica l’animalisme, mantenir un model agrícola sense animals, menyspreant les seves funcions… compte! No sortirem del mateix atzucac en el qual som.
Actualment, models d’agricultura regenerativa, com Planeses o Mas Les Vinyes, són un molt bon exemple de com aquesta agricultura amb animals ens reconnecta amb els cicles naturals abans explicats, que garanteixen la fertilitat de la terra, la seva capacitat de retenció d’aigua i la captura de carboni que refreda el planeta. De la mateixa manera, la ramaderia de pastors i pastores, majoritàriament de cabres i d’ovelles, però també de vaques i de cavalls a les zones de muntanya, és un model que genera aliments sense restar vida: els animals s’alimenten de pastures que l’ésser humà no pot digerir; s’hi gestiona el paisatge reduint el risc d’incendis, i amb els seus fems també dispersen llavors, etc.
“Ep, has dit sense restar vida?”. Exactament. El consum de carn de pastures és (també) un mecanisme natural que, evitant una sobrecàrrega d’animals menjant més enllà de la possibilitat de regeneració de les pastures, garanteix la vida col·lectiva del ramat. Per això cal emfatitzar que tan important és deixar de menjar carn de produccions industrials com menjar carn d’aquest tipus de ramaderia.
Quan es parla de com recosir els lligams entre la cultura i la natura que la civilització moderna occidental ha trencat, pensem en els orígens, quan fa 10.000 anys els animals humans i la ramaderia van trobar que, en una relació de mutualisme, era possible conviure cuidant conjuntament de la seva mare terra.
