09/07/2025 | 06:00
És cert que hem avançat els últims 50 anys en molts drets civils, socials, laborals i feministes que no existien anteriorment (negociació col·lectiva, en jornada de treball… però també en sanitat, educació, dependència, etc.). Ara bé, cal analitzar si alguns dels drets laborals que s’han perdut i les pràctiques empresarials de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i del Foment del Treball, en concret a Catalunya, estan afectant estructuralment la necessària construcció de correlació de forces per reduir la precarietat vigent. Aquesta correlació per a la classe treballadora avui gairebé no existeix per millorar els mals convenis col·lectius i altres acords.
Sabem que, durant els anys de la II República, l’avanç va ser molt clar pel que fa a la legislació. Amb la dictadura franquista i la seva llei de relacions laborals, les ordenances i el sindicat vertical falangista, vam patir la major repressió que hi ha hagut davant de qualsevol intent de difondre la democràcia i les exigències de drets. No farem aquí un balanç sobre això. La idea és analitzar el que hem perdut en el camí des que tenim això que en diem “democràcia”, ara que es fa difusió institucional dels 50 anys de la mort de Franco.
Després de la mort del dictador, la correlació de forces era favorable per al moviment obrer i sindical, també en altres països. El finançament exterior cap a la Unió General de Treballadors (UGT), provinent d’Alemanya sobretot, en concret de la Fundació Friedrich Ebert, compensava la gran extensió que tenien les Comissions Obreres (CCOO), que es van desenvolupar des de la clandestinitat, en assemblees unitàries amb totes les tendències d’esquerres, fins a tal punt que es va legalitzar primer el Partit Comunista d’Espanya (PCE) que no pas el sindicat, que va haver d’esperar més temps.
Aquest és el primer dèficit: la manca d’assemblees com a forma democràtica d’expressar-se la classe treballadora sense por de la repressió, sense els caps davant, participant per decidir lliures i iguals. Malgrat que en alguns convenis hi ha pactades 10 o 20 hores anuals per dur a terme aquesta activitat, s’han reconvertit en assemblees d’afiliats i no assemblees obertes a tots (excepte els caps fora de conveni).
No es practica una democràcia amb temps d’exposició per a diferents propostes i votacions. Es va donar la primera vaga general del 12 de novembre del 1976 (de 24 hores), tot i faltar una sola organització, que va ser convocada per una coordinació de gairebé tots, la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (COS), pels objectius de l’amnistia i la democràcia, contra les mesures d’ajust laboral i econòmic del Govern de la UCD, encara no elegit democràticament. Una altra vaga general va ser ja el 5 d’abril de 1978, secundada per sindicats europeus perquè la desocupació era superior al 5% (incomparable amb el que ha estat la mitjana, entre el 12% i el 20% d’atur, en aquests 50 anys). Es van arribar a desenvolupar agrupacions d’aturats que van fer piquets contra les hores extres i la pluriocupació per exigir el repartiment dels treballs.
Amb l’Estatut dels treballadors del 1980, es consolida la nova legislació laboral postfranquista
En aquells temps, s’havien expressat grans correlacions de forces en algunes empreses, sectors o comarques com el Baix Llobregat, el Vallès… Els acomiadats i represaliats en aquells anys eren molts, la patronal no tenia contemplacions per prohibir la democràcia en l’empresa. El cicle va finalitzar amb desencís per a molts amb els Pactes de La Moncloa i la pèrdua de poder adquisitiu, sense garanties per a la resta dels temes pactats. Amb aquell Estatut dels treballadors del 1980, es consolida la nova legislació laboral postfranquista, encara que amb una important protesta de CCOO, que exigia la vaga general.
Contra l’Estatut dels treballadors i contra el Pla econòmic del Govern (PEG), hi va haver mobilitzacions el 1979. La llei no va ser capaç de donar una solució al greu problema de l’atur de llavors; tampoc ara no s’aconsegueix fer front a la precarietat laboral que ens situa en aquest trist aspecte al capdavant d’Europa. Comissions Obreres no va signar aquell Estatut dels treballadors, perquè, segons el seu líder d’aleshores, Marcelino Camacho, “no oferia solucions sòlides als problemes dels treballadors”.
Molts temes van influir, des de la inflació fins als sorolls de sabres i amenaces feixistes, des que els convenis col·lectius eren 1.500 i no més de 6.000 com ara, des que la població assalariada era més industrial i concentrada, amb menys de 10 milions de treballadors. Però aquell sindicalisme sociopolític tenia uns sindicats que pensaven organitzar gent als barris, que apostaven per tenir locals oberts i gent organitzada en cada localitat, i per això analitzem els canvis de lleis laborals del 1976 i del 1977 fins a l’Estatut dels treballadors del 1980, acompanyats també per canvis als estatuts dels sindicats estatals, accelerats en només cinc anys, amb congressos extraordinaris i ruptures que donen per a una extensa reflexió de com es van adaptar les organitzacions a l’Estat.
En aquells anys, es perd la readmissió per acomiadament, un dret fonamental dels treballadors
És en aquells anys quan es perd la readmissió per acomiadament, un dret que és considerat fonamental per molta gent: quan el treballador o la treballadora, en un judici, guanya que el seu acomiadament és improcedent, té dret a triar entre reingressar a la feina o cobrar la indemnització corresponent. Aquesta injustícia impedeix fins ara organitzar millor la pressió sindical, per la por de l’acomiadament lliure i cada cop més barat (només tenen aquesta opció si el judici el guanyen els i les representants sindicals). Moltes persones es plantegen no fer un pas més a organitzar-se activament pels seus drets per la por de les represàlies dels empresaris antidemocràtics. Els militants escassegen en tots els sindicats i més en els més grans i institucionalitzats.
Al costat d’això, el preu de l’acomiadament ha sofert una gran reducció. En aquests anys, un acomiadament improcedent, és a dir, quan l’empresari rep la sentència que no és procedent acomiadar, suposava el 1977 pagar 45 dies per any treballat, amb un topall de 60 mensualitats. Amb l’Estatut dels treballadors del 1980, passa a ser el topall de 42 mensualitats. Actualment, el preu a pagar és de 33 dies per any treballat amb un topall de fins a 24 mensualitats, quedant aquest dret, segons el pacte social de l’11 de febrer de 2012, a extingir (és a dir, només als que tenien el dret anterior de 45 dies per any amb un topall de 48 mensualitats se’ls manté fins en aquella data). Aquesta indemnització la calcula tota la classe treballadora quan veu perillar el seu lloc de feina, i si fos superior, donaria més temps a la gent treballadora, que també podria utilitzar-la per organitzar-se, formar-se, resistir els lloguers durant la desocupació… En algunes lluites heroiques de principis d’aquest segle, encara es van aconseguir preus superiors, però són molt poques. La realitat és que, per a un mileurista que faci tres anys que treballi en una empresa, s’ha reduït a la meitat el preu de l’acomiadament quan el treballador guanya el judici i decideix no reingressar.
Un altre tema amb una repercussió important per resistir la lentitud de la justícia (més de 18 mesos de mitjana perquè es faci el judici) són els salaris de tramitació. Els salaris de tramitació es mantenen només en els supòsits de readmissió del treballador, sigui per haver optat així l’empresari davant un acomiadament declarat improcedent (sabem que són una minoria dels improcedents que guanya la gent treballadora) o sigui a conseqüència de la qualificació de nul·litat d’aquest (nuls són els de representants sindicals o per vulnerar l’empresari algun dels drets fonamentals). Així ho diu la nova redacció de l’article 56.2 de l’Estatut dels treballadors, mentre que la Unió Europea, amb el seu Comitè de Drets Socials, recomana a Espanya que els treballadors no sofreixin pèrdues financeres durant el període de litigi. Avui, mai no es cobren salaris de tramitació per acomiadament procedent ni tampoc en gairebé tots els improcedents.
L’acomiadament objectiu, el considerat justificat per causes econòmiques que sofreix un sector o una empresa, també es va modificar. El 1977 era de 7 dies per any treballat sense límit; per tant, si portes 40 anys en l’empresa, això és una suma molt important, però des del 1980 passa a ser de 20 dies per any treballat amb un topall de 12 mesos. El més difícil és organitzar-se quan en pocs dies les plantilles han d’analitzar si proposar alternatives a l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) o optar per l’acomiadament objectiu. Per això, és de remarcar que han augmentat les causes possibles per a un acomiadament objectiu, causes que abans eren improcedents, i que les organitzacions sindicals han d’afrontar ara en menys d’un mes allò de què abans era obligat preavisar per part de l’empresari amb una antelació d’entre un i tres mesos, segons l’antiguitat de l’empresa. Mentre no canviem la llei, cal garantir clàusules als convenis que garanteixin l’ocupació fins i tot amb pèrdues.
S’ha perdut també la jubilació a 65 anys amb 10 anys cotitzats, cobrant el 100% de la pensió
El 1983, la lluita contra la reconversió industrial va organitzar la primera vaga general en el que es considerava ja democràcia europea, donat que ens van assignar un paper industrial subsidiari en el marc global del capital europeu. Posteriorment es va desenvolupar una aturada general de 24 hores el 20 de juny de 1985 en protesta per la reforma de les pensions, només convocada per CCOO i secundada per alguns sindicats minoritaris. Es va deixar de tenir dret al 100% de la pensió a 65 anys i amb 10 anys cotitzats (segons bases cotitzades), fins i tot podent anticipar la jubilació als 60 anys. Avui dia, pel pacte social vigent, la jubilació del 100% és a 67 anys, és possible anticipar-la a 63 anys si ets acomiadat i els coeficients redueixen la pensió un 30% si portes menys de 38,5 anys cotitzats, i voluntàriament a 65 anys, amb una reducció del 21%.
Tot això, en un país moltíssim més ric, en productivitat i en producte interior brut (PIB), una riquesa creada per la classe treballadora que ha beneficiat fonamentalment els posseïdors del capital. La memòria autocrítica ha de recordar-nos que el programa sindical de la UGT en aquells anys incloïa la jubilació voluntària a 60 anys, amb el 100% del salari real.
Les llibertats de reunió i de propaganda als centres de treball la imposaven en molts llocs (fins a ocupacions, piquets, boicots…), però el cert és que la llibertat d’acció sindical en l’empresa està força limitada sense les assemblees; els taulers d’anuncis amb comunicats no són en la majoria dels centres de treball, i el món digital és l’aposta de substitució, però necessitem més comunitat. Cal donar la batalla ideològica amb més debats.
La vulneració del dret de vaga, amb serveis mínims abusius ha estat una constant en les últimes dècades
Hem d’analitzar els motius pels quals la conflictivitat laboral al nostre país ha descendit vertiginosament, quan les condicions laborals dels treballadors a Espanya són de les pitjors dels països de la Unió Europea. Euskadi n’és l’excepció, ja que convoca la meitat de les vagues del país i té els millors salaris. La regulació del dret de vaga amb serveis mínims abusius i la vulneració del dret de vaga han estat una constant en aquests anys; podem posar exemples de com es va intentar que els serveis mínims els autoregulessin els sindicats i els comitès de vaga, però la patronal va aconseguir tenir de la seva banda els polítics que decidien en cada vaga quins havien de ser els serveis mínims.
No s’ha anat a millor i l’automatització fa que continuïn funcionant moltes coses. El pitjor és que, havent demostrat a l’autoritat en sentència que es vulneren per les empreses aquest dret, per exemple, substituint els vaguistes amb altres plantilles d’esquirols, no hi ha hagut més que una petita multa i l’Estat ha continuat contractant els seus serveis com si res. Hi ha exemples en la vaga de les contractes de Movistar, de Panrico, d’HP, etc. Podem veure estadístiques de vagues que són molt clares.
La prestació contributiva per desocupació és una altra de les qüestions que no s’han recuperat i només s’ha suplert amb subsidis i l’ingrés mínim vital (IMV) per a casos de pobresa. Recordem que la reivindicació històrica enfront de l’atur era “treball o subsidi”; moltes lluites es van fer amb aquest lema. La UGT, en els seus congressos, fins als anys vuitanta, va reivindicar l’extensió de l’assegurança de desocupació a tots els treballadors inscrits en les oficines de col·locació. El dia abans d’aprovar la Constitució, un aturat podia percebre el 75% del seu salari els primers 18 mesos i el 60% els sis mesos següents. Diverses reduccions hem sofert fins avui i encara estem per sota; durant els primers sis mesos és del 70% de la base reguladora. A partir del dia 181 de la prestació, aquest percentatge es redueix al 60%, sempre amb un mínim de 560 euros al mes o 749 euros amb fill a càrrec i un màxim de 1.225 euros o 1.400 euros amb fill (amb un mínim d’un any cotitzat, corresponen 120 dies i si has cotitzat sis anys, 720 dies com a màxim). La renda bàsica, universal i incondicional és en el debat, però no avança.
Els beneficis empresarials no paren d’augmentar, mentre que la classe treballadora no recupera tot el que ha perdut
Aquell context fins als anys vuitanta ha variat molt considerablement. La liberalització comercial i lliure circulació de capitals i d’empreses, amb l’avanç de les comunicacions, han accelerat la mundialització dels mercats i la internacionalització de les economies. Com a resposta, les empreses es van transformar reduint les plantilles a través de la subcontractació. Han incorporat tecnologia en paral·lel a la reducció de plantilles. Auguren que seran més flexibles amb la intel·ligència artificial (IA), més dependents i vulnerables respecte a l’entorn sense la necessària i urgent ecotransició. Els beneficis empresarials no paren d’augmentar, mentre que la classe treballadora no recupera tot el que ha perdut.
La dificultat d’agrupar amb l’empresa en xarxa és molt més gran que com feien les federacions en l’època fordista de fa 40 o 50 anys. Moltes treballadores i treballadors no acudeixen al centre de treball i reben les ordres de treball al telèfon mòbil per acudir a fer feina en diferents llocs cada dia; a això hi hem d’afegir els teletreballs. Totes les empreses grans tenen perfectament muntada una arquitectura de contractes, subcontractes i fins a falsos autònoms en molts casos, per no haver d’assumir plantilla, però poder donar ordres de treball cada dia a aquesta cadena. Aquesta dificultat, que els comitès d’empresa de les grans no intervinguin a agrupar totes les persones que són dins el centre, excepte alguns en temes de salut laboral, és la que cal superar a l’hora de negociar les condicions laborals de tots els qui són en el mateix centre de treball. Com que molts ni tan sols hi acudeixen, és una dificultat objectiva de no poder parlar juntes mai i sentir les emocions de pertànyer a una mateixa classe. La precarització salarial i de condicions té una arquitectura legal que ho permet. Abans no existia la cadena d’empreses de treball temporal (ETT) i empreses de serveis, que tenen dins plantilles amb 10 convenis diferents.
Una mostra que és possible agrupar i igualar drets va succeir el 2015. Quan després de la mobilització de Telefónica i més de 600 empreses subcontractades, grups de sindicalistes van acudir als diputats de Madrid, i van aconseguir el compromís del PSOE i dels partits a la seva esquerra, per modificar l’article 42 de l’Estatut i obligar empreses contractistes i subcontractistes a atorgar les condicions laborals (salaris, vacances, etc.) del conveni col·lectiu aplicat en l’empresa principal, que sempre és superior al conveni del sector. Un altre exemple de lluita continuat és el de les Kellys, que al final només han aconseguit aplicar el del sector de l’hostaleria, inferior al de molts hotels. Això hauria facilitat agrupar si posteriorment no s’hagués abandonat en la reforma laboral del PSOE-Sumar.
Els sindicats de barri, amb locals com a base orgànica i autònoma, són necessaris per a l’acció sindical del segle XXI. Els problemes laborals han d’estar confederats en la lluita al costat dels de l’habitatge, els de regularitzar immigrants, o els d’eliminar el racisme i la discriminació patriarcal. Si som un país amb moltes petites empreses que dificulta l’organització al lloc de treball, ens queda el territori. No ho faran els sindicats corporatius, que no són de classe; només són de la seva empresa o són controlats per la patronal. És una tasca que correspon al conjunt de la gent treballadora, i, per repensar-la, es va fer aquest article, per debatre si algun dia es proposa més gent confederar-nos per a aquests i per a altres objectius. La unitat comença pels ja organitzats i alguns debats sí que s’estan donant o els que es fan amb la Taula Sindical de Catalunya. Encara que amb insuficients pràctiques conjuntes, avancem.
