La dreta nostrada no és “derechita cobarde”

“Si tanta pena te dan los inmigrantes que violan, mételos en tu casa”, deia una piulada de Vox, que criticava una tertuliana que participava en un debat sobre si Junts per Catalunya i el partit d’ultradreta tenen el mateix discurs en matèria d’immigració. I és que, efectivament, Vox i Junts ja parlen de les persones migrades en els mateixos termes: si no els vols tenir a casa, se’ls ha d’expulsar. Un mes després que Junts donés suport als seus alcaldes del Maresme que havien demanat l’expulsió dels migrants multireincidents, el partit de Carles Puigdemont i de Míriam Nogueras ha pactat amb el Govern central i el PSOE la delegació integral de les competències d’immigració a la Generalitat. Diversos experts i polítics ja han apuntat que aquest pacte és més aviat una maniobra de comunicació política que no una possibilitat real, atesa la seva dificultat, però no per això és menys preocupant.

L’interès de Junts amb aquesta maniobra i aquest discurs no rau en la gestió de les competències en matèria d’immigració, és a dir, en la millora de les condicions de vida de la població migrada, sinó en la seguretat. Històricament, la dreta i la ultradreta han utilitzat com a boc expiatori les persones migrades quan han tractat d’apaivagar una creixent percepció d’inseguretat, com la que vivim ara, o quan han tractat de fer país. I sembla que ens trobem en un moment en què vincular sense complexos immigració, delinqüència i seguretat funciona: ho estem veient a escala internacional i també aquí, quan Vox ha estat a punt d’ocupar diversos ministeris, després de les eleccions generals, i quan JxC té fuga de vot cap a Aliança Catalana, partit d’extrema dreta obertament racista que els va arrabassar l’alcaldia de Ripoll i que es presenta a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. L’enduriment del discurs sobre la inseguretat i la immigració té efectes en la resta del tauler polític, també per als partits progressistes i d’esquerres. El PSC al Maresme es va desvincular de les declaracions de Junts pel fet de considerar-les estigmatitzants, però va demanar més policia; i Joan Ignasi Elena, conseller d’Interior amb ERC, va contestar enorgullit que hi ha més agents de Mossos d’Esquadra que mai. De nou, mà dura davant les inseguretats.

Per a les opcions d’esquerres, adoptar les receptes de la dreta i la ultradreta en matèria de seguretat i immigració és contraproduent

No només està provat que, per a les opcions d’esquerres, adoptar les receptes de la dreta i la ultradreta en matèria de seguretat i immigració és contraproduent, sinó que també està provat que la mà dura en aquests àmbits no funciona. Per posar un exemple local, el pla Endreça desplegat per Jaume Collboni, que tenia l’objectiu d’amagar la pobresa sota l’estora, esperant fer revertir així la percepció d’inseguretat, tot i haver fet una gran despesa pública per publicitar-lo, no ha tingut cap efecte: la inseguretat continua sent el problema principal percebut pel veïnat de Barcelona i ha augmentat fins a un 27,7%. I és que les receptes de la dreta no només no funcionen, enfonsen els sectors més precaritzats i són contraproduents per a les esquerres quan les adopten, sinó que giren l’esquena a la gent: la iniciativa legislativa popular (ILP) #RegularizaciónYa permetria regularitzar més de mig milió de persones que, a diferència del que diu la dreta, no només tindrien drets, sinó que també tindrien deures, com explica la campanya Esenciales, pilotada per #RegularizaciónYa, la Fundación por la Ciudadanía Global i la Fundación Por Causa, entre d’altres.

Una enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) revela que, a Catalunya, fa 30 anys, el 55% de la població opinava que les persones migrades “ens prenen la feina als d’aquí”, mentre que avui només ho pensen un 17,6%. Alhora, l’acceptació ha crescut: el 2001, només un 57% dels enquestats acceptava la construcció d’una mesquita prop de casa seva, mentre que ara representa el 73%. El 2001 només un 86% dels enquestats acceptava tenir com a veïna una persona migrada, i ara representa el 96%. Això vol dir que el que preocupa no és la immigració: preocupa la inseguretat, i les fonts que generen inseguretat cada cop són més clares. Comença a ser evident que qui “ens pren la feina als d’aquí” —i els lloguers— són abans els nòmades digitals amb sous molt superiors que no les persones migrades. Com apunta Pablo Stefanoni a ¿La rebeldía se volvió de derechas? (Clave Intelectual, 2023), és cada vegada més evident als ulls de tothom que és el mateix capitalisme, com a sistema abocat a perpetuar-se només a si mateix, el que soscava les estructures socials i familiars convencionals i els estils de vida tradicionals i homogenis que els conservadors defensen, i que és el model neoliberal el que genera inseguretat. La instrumentalització de la immigració pot estar funcionant, però constatar que no preocupa la immigració, sinó la inseguretat estructural, ens dona claus per continuar avançant cap a la justícia social.

Davant la crítica generalitzada a Junts per les seves declaracions, han sortit a defensar-se i ho han fet clarament: ells no són la derechita cobarde. D’una banda, Junts ha reptat les forces d’esquerres a tenir un debat sobre la qüestió i a no amagar el cap sota l’ala, a diferència d’ells, que “no s’acomplexaran”. D’altra banda, han declarat que ells estan “pensant com a país i no com a partit”. És evident que l’ambició de controlar fronteres, expressió màxima de sobirania, té a veure amb moltes més coses que amb la immigració, i més de bracet de Junts i en el context actual. I que, quan comences la conversa sobre la immigració parlant d’expulsions, delinqüència i fronteres, estàs interessat en altres coses que no són la gestió dels fluxos migratoris. En aquest sentit, l’exemple de l’emergència climàtica és clar: segons Kate Aronoff, autora d’Over Heated, l’horror de l’emergència climàtica pot no estar tant en la violència intrínseca de les onades de calor com en les formes que les societats escullin per afrontar-les. Aquí encara tenim Vox ancorat en el discurs del negacionisme climàtic, però al costat francès tenim Marine Le Pen o Marion Maréchal que ja ho han entès i comencen a tendir cap a discursos ecofeixistes, descrivint la immigració com una guerra ambiental, sota l’amenaça del gran reemplaçament de les societats occidentals, i sostenint que no hi ha un veritable nacionalisme sense ambientalisme. A mesura que la crisi climàtica empitjori, el negacionisme que manté una part de la dreta podria perfectament extingir-se i obrir la possibilitat a noves configuracions polítiques com a resposta al dubte de què fer. Una resposta que, pel que veiem, passa per fronteres més impermeables i per expulsions.

Cal aïllar les opcions polítiques que diuen que ens protegeixen però que, mirant cap a una altra banda, fan tot el contrari

Junts ha advertit que “ens hi va la nació”, però el que és segur és que ens hi va la vida. A les persones migrades, en primer lloc, i al conjunt de la societat, en segon lloc, perquè els que només parlen de la utilització del Codi penal per resoldre la qüestió de la seguretat eviten parlar de l’augment transversal de la pobresa, de la precarització generalitzada o de l’augment del preu de la vida. El camp de la seguretat està en disputa i, si volem remar perquè tots i totes tinguem més seguretat, objectiva i subjectiva, hem de continuar empenyent per lleis que blindin els preus del lloguer, per la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) i per la regularització de les persones migrades, tot aïllant, per totes bandes, les opcions polítiques que diuen que ens protegeixen però que, mirant cap a una altra banda, fan tot el contrari.