Que s’escampi la bona nova

si la música és el cos del temps quan balla
si abans de parlar ja cantàvem
si
com diu l’agustí fernàndez abans de cada concert
“això que està a punt de passar
passarà ara i mai més
compartir
un mateix i únic espai-temps
no té res a veure
amb escoltar música gravada
—oi que una foto de ta mare
no és ta mare?”

quan el 1964 Terry Riley
amb 29 anys
escriu els 53 mòduls de l’In C
més que una partitura
proposa un joc
una manera de tocar
no limitar-se a seguir una partitura
: que els músics
es tornin compositors
que els músics
es tornin orelles
que tot sigui nou
tota l’estona,
proposa

en un
In C
embadaleix
l’alt estat
d’atenció
que
de sobte
es desplega
l’enardiment
d’un part en temps real
davant dels nassos
l’excitació
que provoca aquest
què passarà
que es decideix
a cada segon
el pa amb oli
a mossegades
famolenques
d’aquest futur
immediatament
sorprenentment
assolit
pel present pastat
en germanor

l’In C
és sempre
efervescent
i imprevisible
com la veritat
que sempre és nova
que deia Max Jacob
i és aquesta l’alegria
insòlita
de l’In C
fer palesa
la meravella
de la incertesa
del viure
i la nostra responsabilitat
total en el que passarà

Aquest dissabte, 11 de gener, a l’Auditori de Barcelona, tindrem una nova oportunitat per viure l’In C, el clàssic de la música contemporània de Terry Riley, interpretat en aquesta ocasió per 25 músics (de la Sara Fontán al Pascal Comelade, del Pepino Pascual al Marcel Pujols, de l’Adriano Galante a Cabosanroque). És una experiència fenomenal i única que recomano a tothom a ulls clucs, com intentava explicar en la tirallonga de versos anterior. N’hem de donar les gràcies als factòtums, Ud es un Colectivo, que ja fa 20 anys que es dediquen a organitzar tota mena de saraus meravellosos com les nits temàtiques dedicades a Robert Wyatt, els Residents, Vicent Andrés Estellés o Juan Eduardo Cirlot, l’homenatge-rua a l’Uri Caballero o el fantàstic doble elapé de versions dels Sirles que es va presentar a final d’any en un concert estrepitós de mil bandes a l’Apolo.

Fa 20 anys que els organitzadors de l”In C’ a Barcelona es dediquen a organitzar tota mena de saraus meravellosos

En una entrevista a Nativa Ud es un Colectivo deien que “el nostre compromís és amb el que ens agrada i la nostra finalitat és muntar espectacles. Som un cabaret intempestiu. […] Nosaltres som activistes, però no som polítics. No ens relacionem amb polítics ni amb institucions i, per tant, no estem condicionats per ells. Ni el nostre discurs ni el nostre perfil són polítics. El nostre és un activisme autogestionat i prou”. Aquesta manera de fer, que els emparenta amb Ojalá Estë Mi Bici, per exemple, casa perfectament amb el funcionament de l’In C, que explica molt bé l’Edi Pou en aquest article: “L’any 1964, l’In C de Terry Riley va subvertir els rols tradicionals de l’orquestra i el compositor amb una proposta assequible i oberta a tots els instruments, permetent la igualtat de drets i deures entre els participants, facilitant l’autoorganització sense direcció jeràrquica, primant la riquesa del conjunt per sobre de la tècnica individual i combinant la recerca del consens amb la llibertat en el dissens. Mig segle després, l’In C encara ens fa pensar sobre els rols de l’ésser humà i la seva organització social”.

‘Direct Action’, film guanyador del festival L’Alternativa d’enguany

Fa més de 30 anys —es diu ràpid!— que el Festival de Cinema Independent de Barcelona L’Alternativa es dedica a recórrer món garbellant pel·lícules per oferir-nos les “que defensen la independència creativa de l’autor, la diversitat, la innovació, la llibertat, el compromís i la reflexió”. Enguany, la guanyadora ha estat Direct Action, de Guillaume Cailleau i Ben Russell. En paraules del jurat: “Pel compromís radical amb el gest quotidià que esdevé part fonamental de la lluita col·lectiva, en defensa d’una acció concreta que convoca el fet polític. No es podria entendre aquesta pel·lícula sense el risc que s’ha pres en el dispositiu i el temps cinematogràfics, plenament coherents amb el discurs. Les coses només són divertides si es fan amb els altres“.

El documental, de tres hores i mitja, és el resultat d’una immersió de mesos dels directors en una de les ZAD franceses més conegudes, la de Notre-Dame-des-Landes. Una ZAD (zone à défendre) és una ocupació col·lectiva de terres per impedir que tiri endavant un projecte contra la natura com, per exemple, la construcció d’un gran aeroport, d’una presa, d’un magatzem de residus nuclears o d’una autopista. A Notre-Dame-des-Landes, les mobilitzacions massives puntuals i l’assentament permanent van aconseguir aturar el projecte aeroportuari després d’una lluita de 50 anys. El gran encert de Direct Action és no explicar amb les eines i els recursos habituals la resistència vital i creativa d’una ZAD, sinó plantar la càmera sense imposar cap relat: permeten que es despleguin davant nostre amb tota la seva parsimònia —o tota la seva violència, depèn del moment— unes vides que no es dobleguen als dictats del mercat ni de la doctrina individualista neoliberal. Veiem com passen els núvols darrere la torre de guaita, unes mans fent pa per a molta gent, una gran batalla campal, una festassa amb música en directe, una dona netejant una serra mecànica. Participem de la seva autonomia encomanadissa. Els directors apliquen el show, don’t tell clàssic —i tan difícil d’assolir!— de les escoles d’escriptura: els espectadors fem anar el magí i arribem a les nostres conclusions després d’haver passat 206 minuts amb la gent d’aquesta ZAD.

Totes dues iniciatives culturals venen de l’alegria de fer les coses plegats: no ens volen vendre res, sinó compartir una manera de viure

Quina diferència, l’engalipada massiva d’un macroespectacle patrocinat per fons d’inversió internacionals o de l’enèsima producció milionària de Hollywood —productes pensats i mastegats des del començament per ser venuts, per fer diners, per fer els més rics més rics encara— amb una composició com l’In C o una pel·lícula com Direct Action, que venen de l’alegria de fer les coses plegats i ens la fan arribar i ens en fan partícips i no ens volen vendre res, sinó compartir una manera de viure: que s’escampi la bona nova que el món el fem nosaltres.