29/01/2021 | 06:00
Hem recorregut un llarg camí per arribar a entendre quines eren les formes específiques de l’explotació de les dones. Explicar el seu funcionament era imprescindible per articular resistències a l’altura. Des dels anys setanta, els feminismes han posat l’accent en el treball reproductiu —les cures—, definit com la quantitat de treball no remunerat que manté el món en moviment i del qual s’apropia el capital. Aquestes activitats són imprescindibles per a l’existència del treball assalariat —”fabriquen treballadors”—, per a la producció de benefici i per al mateix funcionament del capitalisme. La majoria d’aquestes tasques, tal com sabem avui, han sigut assignades de manera arbitrària a les dones sobre la base de la nostra suposada naturalesa.
La pandèmia ha aprofundit les escletxes ja existents a la nostra organització social. Quan la mort amenaça en forma de malaltia, de nou hem sigut nosaltres les encarregades de les cures a casa per evitar morts i patiment. També s’ha demostrat en tota la seva cruesa la impossibilitat de seguir treballant mentre els nens romanen a casa o mentre cuidem la gent gran. Aquesta només ha estat l’expressió desfermada de quelcom que ja succeeix habitualment. De la impossibilitat d’atendre les necessitats de la nostra vida i de la dels nostres n’hem dit “crisi de les cures”. En molts llocs del planeta, aquesta crisi ja ha estat constitutiva del sistema des de fa molt i ha generat constantment resistències i lluites per la vida, per la comunitat, per la possibilitat de seguir existint. Aquí, el retrocés en les condicions laborals —la nostra derrota constant davant del capital— i en l’Estat del benestar van aguditzant progressivament aquestes contradiccions. Quan l’Estat social es contrau, el treball no remunerat de les dones augmenta.
La veritable potència feminista es dona a les lluites per la reproducció de la vida i en les cures
En les societats occidentals, segmentades per raça i origen migratori, la “solució” que s’ha donat a la crisi de les cures és deixar aquestes tasques en mans d’altres dones que són més avall. Les opcions de moltes migrants són escasses gràcies a la Llei d’estrangeria i a una regulació laboral que no reconeix tots els seus drets i que permet mantenir-les com a mà d’obra barata. Sense aquest treball barat de les migrants, les dones de la classe mitjana nacional ho tindrien molt més difícil per participar en el mercat de treball en igualtat. També avui s’està posant en qüestió la possibilitat d’”alliberar-se” a partir del treball assalariat. Una oportunitat que només està a l’abast d’unes quantes amb treballs amb sentit i certa autonomia per gestionar-los. Per a moltes altres significa no poder passar temps amb aquells a qui estimen.
En realitat, és a les lluites per la reproducció social on resideix la veritable potència feminista, com a lloc d’on emergeix una nova proposta política de caràcter universalista. Confrontar la impossibilitat de reproduir la vida en condicions i que les cures hagin de subordinar-se a les necessitats del capital; poder tenir espai per inventar noves formes col·lectives de gestionar la reproducció social, noves formes de reconstruir el món, significa augmentar les possibilitats de tots. No hi ha alliberament feminista si no implica l’alliberament de la majoria. Per tant, la tasca d’organitzar la força col·lectiva que encarni aquest projecte només pot partir d’un feminisme constituït per un subjecte plural on les lluites pels drets de les migrants ocupin un primer pla. Un subjecte que integri les dissidents de gènere que queden fora de les formes normatives de família i que es veuen abocades a la tasca d’obrir nous horitzons, d’inventar altres possibilitats d’estar juntes.
* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.