Punt d’inflexió després de la vaga educativa: s’obre un nou escenari!

La setmana de vagues en l’educació que avui culmina ha estat, sense cap mena de dubte, un punt d’inflexió. Però, per entendre què està passant, cal mirar enrere, als dies que han anat teixint aquesta mobilització sostinguda i creixent.

La vaga va començar dilluns, 16 de març, al Barcelonès i al Baix Llobregat. Ja des del primer dia, el seguiment va ser molt alt, amb centres educatius mobilitzats, pancartes visibles, samarretes reivindicatives i accions als carrers. L’endemà, el 17, la mobilització es va traslladar a les Terres de l’Ebre, a Tarragona i al Penedès, amb una resposta igualment contundent. El dia 18 va ser el torn de Lleida, del Pirineu i de la Catalunya Central, i dijous la vaga va arribar als Vallesos, al Maresme i a les comarques gironines.

A tots els territoris s’ha repetit el mateix patró: manifestacions massives, talls de carreteres, assemblees de centre i coordinacions territorials molt actives. Però, si hi ha un element que explica l’èxit d’aquesta setmana, és el sentiment de solidaritat creixent entre el personal educatiu. Veure com les companyes d’altres territoris sortien al carrer ha reforçat el compromís col·lectiu. Ningú no volia fallar a les altres, i això ha fet que la mobilització anés a més cada dia.

Aquest compromís té encara més valor si tenim en compte el cost econòmic que suposa fer vaga. Per a moltes treballadores, cada dia implica un descompte d’uns 100 euros al sou. Tot i això, el seguiment no ha deixat de créixer. Avui, 20 de març, s’esperen més de 40 autobusos que arribaran a Barcelona, a més de milers de persones que s’hi desplaçaran amb tren o vehicle privat. Tot fa pensar que la vaga d’avui superarà les anteriors.

L’impacte d’aquesta setmana ha estat tan gran que el Govern ha retirat la votació dels pressupostos prevista per al dia en què la manifestació havia d’arribar al Parlament. Aquesta votació havia estat convocada el 27 de febrer, quan la vaga ja estava anunciada. El fet que s’hagi fet marxa enrere evidencia fins a quin punt la mobilització ha alterat el calendari polític.

Aquest episodi posa en relleu una qüestió central: el Govern ha apostat per la derrota del moviment educatiu. En aquest context, l’acord signat per les direccions de CCOO i de la UGT ha estat una peça clau. Aquests sindicats, que sumen un 22% de la representació, van signar un pacte a la baixa fora de la taula de negociació i sense consultar el col·lectiu. L’acord es va anunciar mentre encara s’estava celebrant una reunió negociadora, fet que reforça la percepció que tot estava pactat prèviament.

L’objectiu era clar: transmetre que el conflicte s’havia acabat, facilitar l’aprovació dels pressupostos i desmobilitzar les treballadores. Durant uns dies, el Govern va aconseguir marcar el relat i dividir parcialment el front social, després de mesos de mobilitzacions com les del 15 de novembre, el 24 de gener i la vaga de l’11 de febrer.

Tanmateix, aquesta estratègia ha fracassat. Les assemblees de centre i la feina de la majoria sindical que ha explicat el contingut real de l’acord han estat determinants. La consulta impulsada per la USTEC-STEs-IAC, la CGT i la Intersindical n’és un exemple clar: en només tres dies va participar-hi més de la meitat de la plantilla i el 97% va rebutjar l’acord.

El Govern, però, no juga una sola carta. El seu pla té diverses fases. Una d’aquestes fases és fer efectives pujades salarials fragmentades —uns 50 euros mensuals— acumulades en determinats moments per generar la percepció d’una millora significativa. Aquesta estratègia s’emmarca també en un acord estatal que preveu una pujada de l’11% entre el 2025 i el 2028 (2,5 per any), però que el 2027, any d’eleccions sindicals i estatals, concentra un 4% del total.

Malgrat això, hi ha un element que el Govern no controla: la força de l’organització de base. En molts centres han emergit lideratges orgànics, persones capaces de generar opinió i cohesió dins la comunitat educativa. Aquest teixit és clau per entendre per què la mobilització no només ha resistit, sinó que s’ha enfortit.

El malestar amb l’acord és profund perquè arriba en un moment en què la lluita començava a donar fruits. Les mobilitzacions havien situat al centre del debat qüestions com les ràtios, els recursos, els salaris i la burocràcia. Quan aquests fruits començaven a madurar, una part de la representació sindical va optar per collir-los abans d’hora, i va deixar la resta del col·lectiu amb la sensació d’haver estat desposseït d’un procés construït col·lectivament.

La setmana de vagues ha revertit aquesta dinàmica. Ha tornat a situar el conflicte al centre i ha demostrat que la comunitat educativa continua mobilitzada. Ara, després de la jornada d’avui, s’obre un nou escenari: caldrà decidir col·lectivament com continuar.

El Govern jugarà al desgast, esperant que la mobilització perdi força i que l’atenció social es desplaci. Davant d’això, la clau serà ampliar la base. Cal incorporar més companyes, també aquelles afiliades a sindicats que van signar l’acord, però que volen continuar lluitant. Cal enfortir les assemblees i teixir aliances amb altres sectors socials.

També serà important mantenir mecanismes democràtics de decisió: consultes, debats als centres, espais de coordinació. No es tracta de trobar la millor idea individual, sinó de construir una estratègia compartida que el conjunt del col·lectiu es faci seva.

En aquest procés, la unitat és fonamental. Només hi ha dos bàndols: el Govern i les treballadores. Les assemblees i els sindicats són les nostres eines organitzatives; no en podem prescindir de cap. No es tracta de si sindicats o assemblees, ni de si les unes guanyen i les altres perdem, sinó de si el conjunt de treballadores avança. Un treballador en vaga d’una empresa telefònica, Sintel, ho explicava amb l’efecte Iguaçú. El sistema tendeix a disgregar-nos, és com si cada treballadora anés en una barca que va cap a les cascades de l’Iguaçú i un veu que un altre cau per la cascada i riu quan no és conscient que ell caurà pocs moments després. La divisió només beneficia qui vol desactivar el moviment.

Les ràtios, els recursos per a la inclusiva, la burocràcia o el poder adquisitiu del personal educatiu són també les condicions en què aprèn l’alumnat. Parlar de drets laborals és parlar, en última instància, de qualitat educativa.

Tenim tot un trimestre al davant; tampoc està escrit que l’estiu sigui el final de res. L’any 2013 a les illes Balears el van aprofitar per organitzar la vaga indefinida de l’inici de curs. Caldrà administrar les forces amb intel·ligència, mantenir l’entusiasme i fer créixer l’organització. La història demostra que és possible: el 1988, una vaga sostinguda va aconseguir un augment del pressupost educatiu del 40%. Ara, és el nostre torn d’escriure el capítol següent.