La geopolítica de la vacuna, una nova tragicomèdia europea

De vegades esperem que la propera saga política vingui de Netflix o d’Amazon Prime Video i que ens parli del complicat i llunyà sistema polític nord-americà. Però no ens cal anar tan lluny per trobar una saga molt més complicada, més interessant i que pot fer riure o plorar segons l’estat d’ànim del lector. La saga de les vacunes a la Unió Europea no té res a envejar al grup més innovador de guionistes de Hollywood.

Primer vàrem tenir la lluita pel desbloqueig de les ajudes per combatre les conseqüències econòmiques de la crisi amb 750 milions d’euros, després el caos de la signatura de contractes amb les grans farmacèutiques, i ara, l’anomenada geopolítica de la vacuna. Tot el que una tercera temporada de La casa de papel encara no ens ha pogut donar, i a més a més els morts d’aquesta sèrie són de veritat i, com ja sabem, el sofriment es pateix més als barris populars. Tot un blockbuster!

Aquesta geopolítica (també anomenada nacionalisme de la vacuna; però, com que aquí nacionalisme denota i connota positivitat, en diuen geopolítica) és part de l’explicació de per què, a mitjan maig, el Regne Unit ja ha vacunat més del 55% de la població, els EUA el 49%, i altres països, com ara Bulgària, menys del 10% (amb la pauta completa, només el 5%).

Durant el primer trimestre del 2021, els estats membres de la Unió Europea van rebre 107 milions de dosis del vaccí, dels quals se n’han administrat 89 milions. A partir del 2 d’abril, la vacunació mitjana de la primera dosi entre aquells de 80 anys i més era de gairebé el 57% i la vacunació completa amb dues dosis era del 30% (les dades corresponen a 23 estats membres). Al ritme actual, la majoria de la població adulta estarà vacunada a finals d’octubre, però d’aquí a l’octubre encara patirem per saber si les vacunes actuals seran tan efectives contra les noves variants.

Avui, els diferents governs fan comunicats de premsa del nombre de vacunats i de la possibilitat d’aprofitar l’estiu (aquelles persones que no estiguin afectades per un ERTO o un ERO), però Europa és una pàl·lida imatge del ritme en altres països del món. Com hem arribat fins aquí?

Com ja vàrem explicar, la negociació dels contractes va ser signar un paper en blanc que les empreses productores no han dubtat a aprofitar. El gran escàndol saltava quan la policia italiana trobava quasi 30 milions de dosis d’AstraZeneca al port de Roma. La Comissió Europea ja sospitava que AstraZeneca ocultava grans reserves de vacunes a Europa destinades al Regne Unit. De fet, va passar de prometre 90 milions a 40 milions i, pocs dies després, reduïda la seva capacitat per a la UE en només 30 milions al primer trimestre. Ara ja sabem que no solament venia dosis al Regne Unit: també ho feia a Austràlia.

Els carabinieri van assaltar el 24 de març una fàbrica prop de Roma per ordre de la UE. Tot i que hi van trobar 29 milions de dosis de la vacuna d’AstraZeneca, la companyia va afirmar que esperaven un “control de qualitat” i que estaven destinades als estats membres de la UE i als països del programa COVAX. Però ningú no es creu aquesta versió i ara la Unió Europea ha portat AstraZeneca als tribunals per incompliment de contracte.

Tot aquest drama el tenim perquè, malgrat el seu famós paper “heroic”, que era com es presentava aquesta multinacional abans de la certificació de la seva vacuna, és simplement una altra empresa que busca grans beneficis, i amb algunes pràctiques comercials molt dubtoses, i que, com ha dit Fernando Simón, “els hem de deixar fer beneficis, no sigui que aturin la investigació i la inversió”. Aquí trobem el nus gordià de la UE (i dels seus governs). Alguns països defensen el que perceben com la seva indústria estratègica i aquestes indústries utilitzen la UE com un mercat i prou: cap valor democràtic, cap element de solidaritat; els diners són el que compta. I, és clar, com que la capacitat productiva de les empreses ha estat creada gràcies al prepagament, el que volen és continuar aprofitant el bon vent econòmic.

Aquest és el nostre gran drama: després de passar tres o quatre dècades fent lloances de la gran iniciativa privada, escoltant gent com Joan Canadell i veient com els diferents governs de diferents colors han desmuntat tota capacitat punitiva, quan una empresa d’aquesta amplada mostra pràctiques dubtoses, ho veiem normal.

Avui empreses com AstraZeneca depenen de fons d’inversió com ara BlackRock, a qui tant li fa la vida humana, ja sigui no fent la distribució del vaccí, o desnonant milers de jubilats. El que cal és que la borsa continuï pujant. I aquestes empreses tenen dins de les institucions europees els seus defensors.

La UE es trenca

Les multinacionals saben maniobrar bé dins de les escletxes de l’entramat institucional i polític europeu. Això genera que multinacionals russes, britàniques o nord-americanes juguin amb les diferències entre els diferents estats i la Comissió Europea. La Unió Europea no ha assolit l’objectiu de tenir almenys el 80% de les persones grans (de 80 anys o més) i el 80% dels professionals sanitaris vacunats contra la Covid-19 a finals de març. Ja no estarem tots vacunats abans de l’estiu; ara és abans de la fi de l’estiu.

A part de l’antagonisme entre el Regne Unit i Brussel·les, l’anomenada “Comunitat Europea” s’està fent pols ella soleta des del seu interior pel nacionalisme vacunal. Segons una investigació de The New York Times, la Comissió Europea va assignar dosis als seus estats membres, proporcionals a la població, a partir del seu acord conjunt amb empreses farmacèutiques. Molts països de la UE, en particular aquells amb poblacions més nombroses i amb economies més febles, van buscar la vacuna d’AstraZeneca per mantenir els costos baixos. Els estats membres més rics tenien preferència per les vacunes amb tecnologia ARN de Pfizer i de Moderna. Això va conduir a un arbitratge informal en què els països canviarien les vacunes assignades per la seva elecció preferida.

Curiosa solidaritat, la de la Unió Europea: quan el problema és general, aleshores preval el ‘campi qui pugui’

Quan la UE es va trobar amb el desastre de subministrament amb AstraZeneca, això va causar un problema important als països que havien comercialitzat les seves vacunes Pfizer i Moderna. Aquestes van ser acumulades pels estats membres més rics, que també van superar les dosis assignades en aconseguir tractes directes i separats amb empreses farmacèutiques pel seu costat. Per exemple, Alemanya va signar un acord secundari amb Pfizer-BioNTech (a Alemanya és on la companyia té la seu), per 30 milions de dosis addicionals el 2021. Això va fer aparèixer la zitzània entre els estats. I cadascú va tirar pel dret sense esperar cap solució.

Hongria, que ja ha vacunat tot el personal sanitari (després algú es preguntarà per què Viktor Orbán guanyarà les pròximes eleccions), va comprar la vacuna Sputnik V a Rússia sense esperar el vistiplau de l’Agència Europea de Medicaments (AEM). L’Estat espanyol, bon alumne de l’europeisme beat, ha criticat la política que porten alguns estats de buscar la seva pròpia sortida, però el problema és que aquesta política la tenen Alemanya, Àustria, Hongria, Dinamarca, Txèquia, Eslovàquia, Malta, Xipre… i això només ens deixa clara una cosa: quan la UE té un problema, com el que va tenir amb el deute grec, no hi ha cap solidaritat. Quan el problema és general, aleshores preval el “campi qui pugui”. I això que la UE està basada en el principi de solidaritat entre els seus membres. Curiosa solidaritat.

Per acabar-ho d’adobar, durant la crisi hem vist com, entre d’altres, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid amenaçava de comprar vacunes de l’Sputnik V, i això sense tenir cap estructura d’Estat que li permeti fer-ho. De vegades, no hi ha res de millor que ser dins del sistema per trencar-lo. Alguns a Catalunya haurien d’aprendre com funciona aquest tipus de desobediència.

Biden passa per l’esquerra a tota la socialdemocràcia europea

El 5 de maig explotava la bomba: el president Joe Biden, pel Twitter de la seva secretària de Comerç Katherine Tai, anunciava que els Estats Units donaven suport a l’aixecament dels drets de propietat intel·lectual sobre les vacunes de la Covid-19. Deixava així els governs europeus aïllats a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), tot fent bloc amb el Brasil de Bolsonaro.

A correcuita, els i les dirigents de la socialdemocràcia europea (i alguns nouvinguts com Emmanuel Macron) piulaven en suport al nou paladí de l’esquerra global: Iratxe García Pérez al Parlament Europeu, Carmen Calvo des del Govern espanyol, i fins i tot el liberal Charles Michel, president del Consell de la Unió.

Això va durar fins que Angela Merkel va sortir en defensa dels drets de propietat intel·lectual i va dir que l’aixecament no seria cap “bala màgica”. Aleshores, tots els que estaven oberts a discutir la proposta americana van recular. Cal donar la benvinguda a la proposta dels EUA a l’OMC, però creiem que la seva proposició està vinculada a l’èxit de la campanya de vacunació a casa seva. De totes maneres, han comprès que posar el vaccí als ciutadans nord-americans i no fer-ho a la resta del món equival a importar variants més virulentes i a la possibilitat d’un nou confinament.

No cal dir que les vacunes que salven vides no haurien de ser un futbol geopolític. Ni tan sols hi hauria d’haver múltiples vacunes que, en última instància, serveixin per al mateix propòsit. La situació actual és un testimoni de la irracionalitat i del malbaratament del sistema i dels seus representants a les institucions europees i nacionals.

Davant aquest caos, la Comissió Europea ha tingut una bona idea: crear una competència de salut europea, amb el suport de la burgesia teutona i amb la seva portaveu al capdavant, Angela Merkel. Ara la Comissió vol poder decidir més sobre les polítiques de salut. Molts federalistes de pa sucat amb oli lloaran la idea, però cal explicar que això vol dir introduir els sistemes de salut públics al mercat interior. Implica la liberalització del sector. Algú vol fer una possible anàlisi? Mireu el mercat elèctric i tindreu una indicació de com pot acabar la cosa.

I la resta del món?

Acaparant i barallant-se per vacunes en una cursa per immunitzar primer les seves pròpies poblacions, els països més rics estan arriscant innombrables vides i costant a les seves economies bilions de dòlars. Mentrestant, el virus continua circulant i mutant als països més pobres, i això comporta el risc de l’aparició de noves soques més transmissibles i més mortals. El 24 d’abril de 2021 es va batre el rècord mundial de contagis (900.000 en 24 hores).

Els països amb només el 16% de la població mundial s’han assegurat el 60% del subministrament de vacunes

Els països més pobres, incapaços de negociar acords directament amb BigPharma, es troben al final de la cua. El resultat és que els països amb només el 16% de la població mundial s’han assegurat el 60% del subministrament de vacunes. Aquí també ens costa molt de veure com la solidaritat europea pot convèncer algú.

La solució que els països rics havien donat abans de la sortida de Joe Biden, havia estat el programa COVAX. El programa COVAX havia nascut amb el suport de l’ONU. Encara avui el COVAX s’enfronta a un dèficit important de finançament el 2021 i actualment té l’objectiu, molt modest, d’emetre 2.000 milions de dosis a finals del 2021, una fracció de la població mundial. Recentment, va rebre un altre cop després que el Serum Institute de l’Índia (el seu contribuent principal) anunciés una prohibició de facto a les exportacions de vacunes a causa d’un augment de les infeccions al país, que és precisament el que està passant.

Tot i que el programa multilateral COVAX es troba en un estat pèssim, els països occidentals venen part del seu excedent a aliats i socis comercials que no tenen problemes per obtenir o pagar les vacunes, en lloc d’oferir-les directament als països pobres. Per exemple, la Unió Europea ha exportat 34 milions de dosis a Singapur, a l’Aràbia Saudita i a Hong Kong, tot i tenir un gran dèficit en el seu propi procés de vacunació. Les meravelles del mercat i de la innovació. Avui el món desenvolupat té una mitjana de pauta completa del vaccí d’1 de cada 4 adults, però la proporció als països pobres és d’1 de cada 500.

Esmena a la totalitat

L’elecció que tenim davant nostre sembla el nacionalisme de la vacuna o la subordinació als interessos de les grans farmacèutiques amb la guia de Brussel·les. El panel internacional per a l’estudi de la Covid-19, que té personatges tan poc dubtosos d’esquerranisme com Ernesto Zedillo, ha arribat a la conclusió que la crisi que patim s’hauria pogut evitar si a principis del 2020 els governs no haguessin posat els interessos econòmics davant de la salut pública. Ara ja és oficial!

Si l’esquerra no treu les conclusions lògiques, la dreta nacionalista ho farà i tindrà la mà guanyadora al proper cicle electoral. Davant el caos organitzat que estem vivint, calen propostes ambicioses que donin esperança a la població que ha sofert més la crisi de la Covid-19. I això no és la demanda de més coordinació europea sota el paraigua dels interessos de Sanofi, AstraZeneca o GSK. Això passa per sistemes de salut públics amb capacitat de producció sota control públic. Qualsevol altre debat és perdre el temps.