25/05/2023 | 00:05
La irrupció de Xavier Trias com a candidat de Junts al gener del 2023 va suposar una sacsejada en el guió de les eleccions municipals del 28-M. D’un escenari amb quatre candidats ben situats, vam passar a un nou context on semblava que els electors haurien de dirimir entre l’exalcalde convergent i Ada Colau. Aquest era un esquema còmode per a Barcelona en Comú i també per a Junts, i deixava el PSC i ERC amb el peu canviat.
Sis mesos després, l’escenari és diferent del que uns i altres van imaginar. La irrupció de Trias va suposar una patacada per a les aspiracions del guanyador del 2019, Ernest Maragall. Si fem cas de la demoscòpia disponible (com a mínim, la que s’ha fet pública), avui el candidat d’ERC estaria desbancat de la lluita pel primer lloc (no seria la primera vegada que les enquestes infrarepresenten els republicans). I qui portaria la davantera seria… Jaume Collboni. El mateix Collboni pel qual gairebé ningú apostava fa cosa de dos anys, quan els empresaris catalans imploraven a Pedro Sánchez que fos substituït per l’exministre Salvador Illa.
El final de l’anomalia Colau és el primer pas per liquidar després l’anomalia ERC i l’opció d’un govern d’esquerres a Catalunya
Avui ja no es parla del duel entre Trias i Colau, sinó de la sociovergència de Barcelona: un pacte entre el PSC i la candidatura de Trias que implicaria un retorn a l’ordre després dels vuit anys d’anomalia Colau. A CRÍTIC ho vam escriure al setembre del 2022. Aquest és el marc del 28-M de 2023. Un marc que, al mateix temps, posi punt final a les aspiracions del projecte de Sumar i Yolanda Díaz. I, per descomptat, un cop de porta que relegui la possibilitat d’un govern d’esquerres a Catalunya a la paperera de la història pels segles dels segles. El final de l’anomalia Colau és el primer pas per liquidar després l’anomalia ERC.
Els Comuns i ERC veuen ara les orelles al llop, i intenten mobilitzar la seva base per impedir-ho. La sociovergència ha estat un anhel de molts al llarg dels últims 40 anys… Però no ha acabat cristal·litzant mai. Ni Catalunya ni Espanya no són Alemanya. Els governs de gran coalició no són a l’ordre del dia al sud d’Europa. Serà possible la sociovergència de Barcelona? Hi ha motius per pensar que sí, però també motius per pensar que no.
Cinc raons que fan pensar que la sociovergència de Barcelona es pot fer realitat
Les coincidències ideològiques entre el PSC i Junts. Els dos partits tenen molts punts de trobada: una agenda més business friendly, una política de més mà dura i seguretat als carrers, una aposta pel turisme com a font de riquesa enfront de les reticències de Barcelona en Comú amb hotelers, restauradors i creuers… I una millor entrada amb el poder empresarial de la capital.
És més fàcil posar-se d’acord en un Ajuntament. A escala estatal o catalana, un pacte Junts-PSC sembla difícil. Però és més fàcil posar-se d’acord en el dia a dia de la gestió de la ciutat que no al Govern de la Generalitat o de l’Estat. El tripartit d’esquerres que va liderar Pasqual Maragall no va néixer per art de màgia: van caldre anys d’assajos municipals (també a Barcelona) per arribar a la Generalitat.
El PSOE necessita més socis a Espanya, i Junts podria arribar a ser-ho si la via moderada de Trias s’imposa
La sociovergència té precedents. El més recent, a la Diputació de Barcelona. En aquesta institució, el PSC i Junts van arribar a un acord el 2019 per desbancar ERC de la presidència, que havia de recaure en Dionís Guiteras, home fort del municipalisme republicà. A la Diputació, però, Junts és el soci minoritari, i a l’Ajuntament tot indica que Trias i Collboni estarien més equilibrats.
El PSOE necessita més socis a Espanya (i Junts podria ser-ho). Un acord PSC-Junts també pot interessar al PSOE a mitjà termini, ja que habilitaria els neoconvergents com a possible aliat al Congrés. Que el PSOE pacti amb el partit de Carles Puigdemont és difícil, però no que ho faci amb una versió moderada de Junts. La sociovergència de Barcelona reforçaria la via moderada de Trias.
La política de blocs del procés és cosa del passat. Això, fins ara, ha facilitat alguns acords entre els Comuns i ERC i també entre ERC i el PSC i el PSOE… Però també pot obrir la porta a una entesa de centredreta. Els hereus polítics de CiU estan molt sols, i, després de la trencadissa amb ERC, el PSC sembla un aliat lògic.
Cinc raons que fan pensar que la sociovergència de Barcelona no es farà realitat
És el pacte que menys convé a Pedro Sánchez. Si Ada Colau guanya les eleccions, el PSOE tindria a priori pocs incentius per desbancar-la de l’Ajuntament a partir d’un pacte amb Junts, perquè implicaria obrir una crisi monumental amb el seu soci més rellevant: Yolanda Díaz, Sumar i el món de Podem. No és un escenari impensable, però sí difícil d’imaginar a curt termini (el 2024, un cop resoltes les eleccions espanyoles, ja es veuria). Seria més fàcil per a Pedro Sánchez que tot seguís igual que ara.
Si el PSC guanya, tindrà pocs incentius per pactar amb Trias. En un Ajuntament és investit alcalde qui suma la majoria absoluta del Ple o, si això no passa, el partit més votat. Si Collboni guanya, a Barcelona farien falta 21 regidors i pactes encreuats entre dues o més formacions per sumar una alternativa que el desbanqui. Per Collboni seria més fàcil governar en solitari buscant geometria variable que no embarcar-se en una incerta coalició amb Junts.
La sociovergència pot requerir els vots incòmodes del PP o de Vox
Més val boig conegut que savi per conèixer. El PSC i els Comuns es coneixen i porten prou dignament la seva relació d’amor i odi. Han governat junts durant anys i el matrimoni (de conveniència, però també ideològic) ha funcionat. La campanya electoral polaritza; però, si Collboni s’imposa, el pacte natural del PSC serà amb els Comuns. Un altre tema seria el futur d’Ada Colau dins d’aquest govern.
La sociovergència pot requerir els vots incòmodes del PP o de Vox. Si Colau guanya les eleccions, és possible que Trias i Collboni no sumin prou regidors per desbancar-la. La sociovergència, doncs, hauria d’ampliar-se a altres suports. I serien suports incòmodes, que passarien pel PP o fins i tot per Vox, que no és segur que s’avinguessin a l’operació.
La història de la ciutat mira cap a l’esquerra. Amb diferents combinacions, Barcelona ha estat governada pel PSC, ERC i els Comuns durant 40 anys des del 1979. Només hi ha hagut un parèntesi de quatre anys en què la dreta ha controlat el govern. I la majoria de consistoris, tant els que ha encapçalat el PSC com dels Comuns, han estat plurals, incorporant diferents formacions polítiques. Quatre partits d’esquerres poden arribar a tenir representació al consistori (la CUP pot superar el llindar del 5%).
