Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

L’amnistia i la veritat

Atrevir-se a dir que el rei va nu sempre implica costos, però assumir la realitat és el primer pas per canviar-la

30/05/2024 | 15:56

Aplaudiments al Congrés després de l'aprovació de la llei d'Amnistia / ACN

L’any 2019 gairebé ningú parlava de l’amnistia. Poques veus la reivindicaven en públic. Encara més: si algú, des de l’independentisme, la plantejava com una estratègia a seguir o un objectiu de futur, era titllat poc menys que de traïdor. Des del món dels Comuns, l’avui ministre Ernest Urtasun va escriure el maig de 2018 sobre negociació política i amnistia a La Vanguardia: es va quedar molt sol i van saltar guspires. L’agost de 2019, Joan Tardà, en una entrevista a RAC 1 i en un article a El Periódico, ho va fer. El mateix dia, Laura Borràs va acusar ERC “de voler-se assemblar a Convergència i Unió”. Anys després, paradoxes de la política catalana, un dels punts de desacord en la negociació amb el PSOE sobre la llei d’amnistia seria que Junts volia incloure-hi la causa dels contractes fraccionats de Laura Borràs.

Gabriel Rufián deia avui des de la tribuna del Congrés, poc abans d’una votació històrica, que “ERC mai deixarà de dir la veritat encara que en sigui víctima”. ERC, igual que la resta de partits i organitzacions socials independentistes, tenia l’any 2017 prou informació sobre les dificultats que implicava un procés de secessió unilateral de l’Estat espanyol. I, tot i això, va prendre part d’un govern els membres del qual, en major o menor mesura, van alimentar que la independència cauria com a fruita madura. Però sí: ERC, a diferència d’altres partits independentistes, va optar després de l’octubre del 17 per fer una aposta pel principi de realitat. I el camí que va obrir li implica encara avui pagar moltes penyores.

L’únic independentisme que ha sortit reforçat del 12-M és el que reivindica la nostàlgia i l’èpica del procés

Dir la veritat té un preu. I ERC l’ha pagat. Així, hem vist com l’únic partit independentista que més reforçat ha sortit del 12-M ha estat el que encara apel·la la nostàlgia i èpica del procés, aquell que, per tercera vegada, ens diu que sí, que perquè torni el President cal votar el President (l’èxit d’aquest discurs diu moltes coses de la societat catalana i de part de l’independentisme: el principi de realitat també és això). La CUP, que ha engegat els últims temps un procés reflexiu per revisar la seva estratègia, també ha estat castigada electoralment. Igual que els Comuns, que van obrir camí amb els indults i la reforma de la sedició, amb l’anomenada i denostada Via Asens, que en un primer moment va ser menystinguda per l’independentisme. Una aposta que també ha tingut costos pels Comuns: massa soft pel seu electorat més sobiranista, massa nacionalista per aquella part del seu públic que és poc o gens ‘indepe’.

L’amnistia, que el 2019 semblava una quimera, és avui una realitat votada per 177 diputats. Qui va trencar el gel en aquells temps va ser també Xavier Domènech, que feia un any que havia deixat de liderar els Comuns. En una entrevista a CRÍTIC el setembre de 2019, vam destacar aquest titular: “Les eleccions generals a Catalunya han de ser un plebiscit sobre l’amnistia”. I deia més coses, que vistes amb la perspectiva dels anys, sorprenen per la seva lucidesa: “Ara [l’amnistia] és el que uneix més el conjunt de la societat catalana, i si hi ha una gran victòria a Catalunya, situa clarament la governabilitat d’Espanya en mans d’això”. Domènech creia que la majoria política per l’amnistia havia de ser incontestable: “si Catalunya escull 47 diputats, 41 haurien de respondre a aquesta realitat perquè sigui inapel·lable”. Avui Catalunya escull 48 diputats, i de tots ells, 40 han votat a favor de l’amnistia.

Gabriel Rufián a la tribuna d'oradors del Congrés durant l'aprovació de l'amnistia / ACN

La frustració i l’engany ha portat avui a molts ‘indepes’ a l’abstenció o abraçar altres opcions polítiques

Cinc anys més tard, l’amnistia és un fet, però la frustració i la ràbia per l’engany ha portat a molts independentsites a l’abstenció, o abraçar altres opcions polítiques –en especial el PSC, però també l’ou de la serp d’Aliança Catalana–. “I som on som; més val saber-ho i dir-ho, i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies”, va escriure Martí i Pol –i va cantar aquest artista enorme que és Lluís Llach, que en les darreres eleccions va votar Carles Puigdemont i avui pugna per presidir i mirar de renovar l’ANC.

El repte, ara, és atrevir-se a dir les veritats que avui, a 2024, encara costen de verbalitzar. N’hi ha com a mínim dues d’incontestables. La primera l’hauria d’assumir al PSOE: la governabilitat de l’Estat passa per les aliances amb les esquerres i amb els sobiranismes, i si aquestes han de ser duradores, no poden basar-se en jocs de mans i funambulismes. Hi ha d’haver concrecions i passos endavant. I si no hi ha fets, qui arrasarà sense complexos serà la dreta i l’extrema dreta. Per això és important el que recordava ahir Gerardo Pisarello des de la tribuna d’oradors del Congrés: “l’amnistia ha de ser l’avantsala de canvis més profunds”. I això implica una reforma del poder judicial, per molt que la dreta espanyola brami. Res sembla indicar de moment que Pedro Sánchez ho tingui gaire clar, tot i els seus cinc dies de reflexió.

L’independentisme ha d’omplir de contingut aquell “ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart: què tornarem a fer i com tornarem a fer-ho

La segona veritat l’ha de digerir l’independentisme: igual que el 2017, no existeix avui una majoria social que faci viable la independència unilateral, i per tant qualsevol avenç cap al referèndum s’haurà de basar en l’acumulació de forces i en la negociació amb l’Estat. Aquest “ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart durant el judici de l’1-O, que va esdevenir lema en hores d’ànims molt baixos, s’ha d’omplir de contingut: què tornarem a fer i com ho tornarem a fer. Si no, es quedarà en un simple eslògan.

Un lema socialista atribuït a Gramsci i Lenin de forma indistinta diu allò que “la veritat sempre és revolucionària”. Una altra variació, menys optimista, diu que els revolucionaris tenen l’obligació de dir la veritat (una formulació que no implica ni molt menys que de la veritat en derivi la revolució). Atrevir-se a dir que el rei va nu sempre implica costos, però assumir la realitat és el primer pas per canviar-la. Ser conscients dels nostres límits no hauria de ser incompatible amb el somni de les grans transformacions radicals. Potser, de fet, és l’única via possible per assolir-les.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies