09/04/2026 | 07:00
El malbaratament alimentari és un problema sovint encara invisible, però de primer ordre. Del camp al plat, tota la cadena alimentària —producció, transformació, distribució i consum— acumula pèrdues que no només impliquen aliments llençats, sinó també energia, aigua, sòl, transport, envasos i hores de treball desaprofitades. És, doncs, un problema climàtic, ambiental, econòmic i social d’una gran magnitud relacionat amb l’eficiència dels recursos, de les emissions generades, de les inversions econòmiques o de la força de treball necessitada. A més, en un context en què les cadenes globals d’alimentació són cada cop més fràgils i qüestionades per les alteracions geopolítiques, el malbaratament alimentari apareix com una expressió més de la desigualtat i l’absurditat estructural que travessa l’actual sistema alimentari.
A Catalunya, el debat sobre el malbaratament alimentari ha anat guanyant centralitat els darrers anys, però les xifres continuen sent alarmants. Segons dades del 2024 del Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Agroalimentari (CREDA-IRTA), es malbaraten aproximadament uns 22 quilos anuals d’aliments consumibles per persona, cosa que suposa més de 172.000 tones anuals només en l’àmbit domèstic, amb un cost superior als 900 milions d’euros. Això, sense comptar-hi les pèrdues en la producció agrària, la indústria o la restauració, ni aquelles que són més difícils de quantificar. És així com som davant d’un problema invisible, però molt important.
Aquest malbaratament té conseqüències directes sobre el clima —per les emissions associades a la producció, el transport i la distribució— o sobre els ecosistemes, especialment per l’ús intensiu de fertilitzants i de fitosanitaris que deixen una empremta persistent al medi natural per aliments que s’acaben llençant, entre d’altres. Però també té una dimensió social ineludible. Som en un país on el risc de pobresa actualment afecta prop d’una quarta part de la població i més d’un terç dels menors de 16 anys; per això llençar aliments és també una expressió d’una estructura econòmica i social profundament desigual i absurda.
El malbaratament alimentari no és una anècdota domèstica menor, sinó una fallada sistèmica i estructural
Com recordava la cuinera catalana Ada Parellada, en una entrevista a CRÍTIC, “amb la meitat del que es llença, podríem combatre la fam crònica al món”. Més enllà de la literalitat i la força de la frase, el missatge és clar: el malbaratament no és una anècdota domèstica menor, sinó una fallada sistèmica i estructural, que hauríem de començar a resoldre des de tots els àmbits, nivells i sectors. El mateix passa amb l’energia i el seu consum domèstic. Penso que és fàcil entendre que, si hem d’anar reduint la producció elèctrica i energètica al futur per qüestions biofísiques i haurem d’intentar viure amb menys energia, cal començar per millorar l’eficiència i que se’n perdi o dissipi com menys millor i, per tant, es pugui aprofitar molt més i millor tota aquella que es produeix. El mateix passa amb l’alimentació comptant que és un bé essencial per a la vida de qualsevol persona.
En política pública i en l’àmbit municipalista, bàsicament importen tres coses: la prevenció, que enfoca al futur; la gestió, que reflecteix el present, i la transformació, que esmena el passat. Prevenció vol dir actuar abans que el residu es generi, és a dir, amb accions com ara: millor planificació de la compra, més educació alimentària, facilitació de circuits curts de comercialització, millora de l’etiquetatge i adaptació de racions a menjadors escolars, entre d’altres. La gestió implica aprofitar allò que ja s’ha produït: reforçar xarxes de redistribució, suport als bancs d’aliments, convenis amb supermercats i restaurants, i més mecanismes municipals que facilitin la donació amb seguretat jurídica i logística. En canvi, la transformació exigeix repensar i esmenar tot allò que no funciona del model alimentari, com ara la ferotge dependència de les cadenes llargues, la pressió sobre els preus en origen, la desconnexió entre la ciutat i el camp, la dificultat de generar relleus en el sector primari o la pèrdua gradual de sobirania alimentària. Aquests són només alguns dels elements a tenir en compte dins d’un immens repte per tan transversal, quotidià i complex que no és res més que assegurar que la majoria de la població pugui accedir a bons aliments, de proximitat, lliures de tòxics i sense externalitats ambientals o socials negatives.
Resposta des del món municipal
Si el malbaratament és estructural, la resposta també ha de ser-ho. És aquí on el municipalisme i les seves característiques poden esdevenir claus. Els ajuntaments són l’Administració més propera a la ciutadania i la que pot intervenir de manera més transversal. El municipalisme pot vincular el malbaratament amb polítiques de compra pública alimentària responsable, sempre prioritzant el producte local i de temporada. També pot fomentar l’educació i la pedagogia comunitària a través d’escoles, centres cívics i mercats municipals, així com amb tallers de cuina d’aprofitament. Pot fer plans locals de prevenció de residus tot integrant mecanismes logístics o fiscals per millorar l’aprofitament alimentari. També pot fer suport a la producció agrària local, tot facilitant l’accés a la terra i promovent mercats de pagès o la planificació de bancs de terres municipals, així com crear espais logístics compartits per a petits productors. A l’últim, també pot incidir des de la creació d’ordenances i incentius fiscals per a establiments que redueixin el malbaratament. Per exemple, una de les mesures que durem a terme a través d’aquest projecte i gràcies a la col·laboració amb el Banc dels Aliments de Girona serà la instal·lació de “neveres expenedores” a la via pública, perquè tothom pugui aprofitar els excedents alimentaris de diverses escoles de la ciutat. Aquesta iniciativa, la trobareu més aprofundida aquí.
El projecte aposta per connectar la lluita contra el malbaratament amb la sobirania alimentària
A més, els municipis sempre poden actuar com a connectors entre productors, comerços, entitats socials i consumidors. També com a connectors entre ells, replicant les bones pràctiques entre municipis. Aquesta funció de xarxa és imprescindible si volem passar de la gestió reactiva a la transformació estructural. Un fet imprescindible són els recursos, econòmics i humans per fer-ho i els agents implicats de cada territori encara que, evidentment, hi ha competències, instruments normatius o mecanismes de planificació que són i han de continuar essent nacionals.
A Girona, després de molts mesos de feina i de reunions, fa pocs dies hem engegat oficialment el projecte “Menys malbaratament, més sobirania”, que té una vessant teòrica i de recerca acadèmica, a través de la Universitat de Girona, i una altra de clarament pragmàtica i institucional, per tal de materialitzar actuacions diverses. Aquesta iniciativa neix del grup motor del conveni de postcreixement impulsat fa un parell d’anys i que el juliol del 2024 vaig explicar en aquest article a CRÍTIC, titulat “El paradigma del postcreixement i el cas de Girona: del què al com“.
Aquest projecte, en forma d’estratègia paraigua, vol articular i impulsar tres eixos interdependents entre si a l’àrea urbana de Girona i les comarques del voltant. Un d’aquests eixos és la reducció del malbaratament alimentari amb accions de sensibilització, diagnosi local i treball amb comerços, restauració i llars. El segon és la millora de l’aprofitament alimentari, reforçant circuits de redistribució i generant nous mecanismes de foment i de cooperació entre actors locals. A l’últim, tot això, tenint en compte l’estímul directe de la producció agrària de l’àrea urbana i la comarca —essencialment des de les tesis de l’agroecologia— per tal d’ajudar a enfortir la pagesia local i reduir la dependència de cadenes globals.
Aquests tres eixos no es poden entendre separadament. Reduir el malbaratament sense reforçar la producció local pot acabar consolidant un model dependent de grans cadenes de distribució. Fomentar la producció sense garantir canals de comercialització i consum conscient pot condemnar la pagesia a la precarietat (actual). I millorar l’aprofitament sense prevenció pot cronificar una lògica assistencial poc resolutiva.
Per això, el projecte aposta per una mirada sistèmica: connectar la lluita contra el malbaratament amb la sobirania alimentària, entesa com la capacitat del territori de decidir què produeix, com ho produeix i per a qui. I ho fa amb l’impuls del municipalisme, la col·laboració de la Universitat de Girona, de la Generalitat de Catalunya i d’altres agents imprescindibles del sector. Un exemple recent que va en la mateixa direcció és el bonic i prometedor projecte anomenat “Som Singulars” (impulsat per Eixarcolant amb altres entitats del sector), que neix de la Catalunya Central i pretén fer una aposta decidida en la millora de la sobirania alimentària a casa nostra. Perquè, per sort, tenim diverses entitats com Eixarcolant, la Fundació Espigoladors o tantes altres cooperatives de consum que, a través de la lluita contra el malbaratament alimentari amb una mirada social, treballen diàriament per fer front a aquest repte col·lectiu.
És una oportunitat per reconnectar ciutat i camp, consum i producció, necessitat i dignitat, externalitats i potencialitats
La lluita contra el malbaratament alimentari no és només una qüestió de bones pràctiques domèstiques. També és una aposta política de gran escala, a escala nacional i supramunicipal, per augmentar l’eficiència ecològica, la justícia social i la revitalització econòmica local d’un sector tan essencial a casa nostra com ha estat i és el sector primari i productiu. És una oportunitat per reconnectar ciutat i camp, consum i producció, necessitat i dignitat, externalitats i potencialitats.
En aquest camí, també serà determinant l’impuls i el desplegament efectiu de la nova llei de malbaratament alimentari, que hauria d’anar impulsant un marc clar d’obligacions, incentius i corresponsabilitats al llarg de tota la cadena. La normativa, però, només serà transformadora si s’acompanya de recursos, coordinació institucional i voluntat política real. Esperem que en els propers anys vagin passant coses al país en aquesta direcció, consolidant una agenda alimentària que posi la vida, la justícia social i la sostenibilitat real al centre.
En definitiva, reduir el malbaratament és també guanyar sobirania. Aquesta és una tasca que no només s’esdevé als municipis, però aquests són i seran imprescindibles i en són el millor punt de partida. Una tasca que pot i ha de transformar el país en molts àmbits. A Girona, ens hem posat molts agents a treballar plegats més coordinadament i esperem que aviat arreli i tingui resultats positius, tant a les nostres coordenades com a totes les que calgui i sigui possible.
