22/07/2026 | 07:00
Quan les administracions públiques parlen de cures, sovint pensen en dependència, atenció domiciliària, conciliació, infància, gent gran o suport a persones cuidadores. Però què passa quan una persona no pot accedir a un habitatge digne? Quan no aconsegueix empadronar-se? Quan un servei públic la tracta amb sospita? Quan una dona migrada sosté xarxes de suport al barri, però no és reconeguda com a subjecte polític a l’hora de pensar les polítiques públiques?
Aquest és el punt de partida de l’informe El cuidado comunitario en las políticas locales, elaborat per la Red de Migración, Género y Desarrollo, l’Asociación Floras en Acción, la Red Antirracista de Tarragona, Diverses 8M Girona, l’Associació Legki Yakaru i l’Asociación de Mujeres Migrantes Subsaharianas (ADIS). El document recull un procés de diagnosi amb la participació de 150 dones i activistes de Barcelona, Mataró, Tarragona, Banyoles, Granollers-Canovelles i Girona.
La diagnosi és clara: les polítiques de cures no poden limitar-se a atendre situacions de dependència o de vulnerabilitat. Des d’una mirada feminista, descolonial i antiracista, l’informe defensa que “cuidar comunitàriament també vol dir garantir habitatge, salut, educació, alimentació, treball, drets humans, empadronament, participació i vides lliures de violències racistes i masclistes”.
Les cures comunitàries van més enllà de la dependència
L’informe parteix d’una anàlisi crítica de les polítiques de cures. En les últimes dècades a Catalunya s’ha començat a parlar de polítiques locals de cures, però sovint vinculades a l’atenció a persones dependents, al suport a cuidadores o als serveis d’atenció domiciliària. L’informe reconeix la importància de les cures, però subratlla que aquest sistema “manté una associació forta entre cuidar i el rol feminitzat que han assumit històricament les dones, i molt especialment les dones migrades”.
L’informe reivindica que la cura no és només un servei: és una manera d’organitzar la vida en comú
El diagnòstic proposa un desplaçament: deixar de pensar les cures com una tasca individual, familiar o delegada a les dones i entendre-les com una responsabilitat col·lectiva: “La cura comunitària es fonamenta a sostenir la vida des del comú: territori, habitatge, salut, educació, alimentació, treball, gaudi col·lectiu, vides lliures de violències, drets humans”. És a dir, la cura no és només un servei: és una manera d’organitzar la vida en comú.
Aquesta perspectiva també qüestiona les polítiques que només intervenen quan el dany ja s’ha produït. En lloc de respondre a la vulnerabilitat un cop existeix, les autores proposen prevenir-la protegint allò que anomenen “béns comuns”: l’habitatge, l’educació, la salut, l’alimentació, el treball, el padró o els serveis públics.
Empadronar també és cuidar
Un dels exemples més clars que recull l’informe és el cas de l’empadronament. El padró és el registre administratiu que acredita que una persona viu en un municipi; però, per a moltes persones migrades, és molt més que un tràmit. Una del centenar llarg de participants en el diagnòstic de l’informe ho expressa així: “Si no estàs empadronada, no existeixes en un territori i has d’enfrontar-te a molts obstacles. L’empadronament s’hauria d’entendre com una política de cura comunitària; forma part de reconèixer la pertinència”.
Una altra explica les conseqüències concretes de no tenir-lo: “Com que no em vaig poder empadronar, no vaig aconseguir la targeta sanitària per a l’atenció mèdica i sentia que no em podia permetre el luxe de posar-me malalta”. I una tercera relata que no va poder escolaritzar la seva filla durant un temps perquè li faltava “un paper”. Per això, el document defensa que l’empadronament no pot quedar supeditat “a criteris restrictius o a la disponibilitat d’un domicili fix”. Si el padró és la porta d’entrada a drets bàsics, “negar-lo no és només una barrera administrativa: és una forma d’exclusió de la comunitat”, conclou l’informe.
L’habitatge com a bé comú
El segon gran exemple és l’habitatge. A Barcelona, el diagnòstic recull diverses veus que denuncien l’especulació, els lloguers temporals, el pes dels grans tenidors i la dificultat d’accedir a pisos assequibles. Però l’informe no aborda l’habitatge només com una emergència social, sinó com una condició indispensable per poder cuidar i ser cuidada. Una de les participants ho resumeix així: “Si es pensessin les polítiques d’habitatge com una política de cura comunitària, es veuria d’una altra manera”. Una altra hi afegeix: “Totes les persones hauríem de disposar d’un habitatge adequat com a condició indispensable per rebre cures a la comunitat i mantenir la nostra autonomia”.
El document recull situacions de racisme immobiliari, abús de poder i violència quotidiana
A Granollers, l’habitatge apareix com “el principal factor de patiment i de precarització de la vida” per a les dones participants, majoritàriament d’origen africà subsaharià. El document recull situacions de racisme immobiliari, abús de poder i violència quotidiana. En un dels casos, una dona relata que la propietària va entrar al seu pis sense permís i, en veure que havia comprat un televisor, li va dir que li apujaria el lloguer “perquè ja es veu que tens diners”, relata que li va dir.
Les dones migrants no només cuiden: també proposen polítiques
L’informe també capgira una mirada habitual sobre les dones migrades. Sovint apareixen en el debat públic com a treballadores de cures, cuidadores internes, usuàries dels serveis socials o persones vulnerabilitzades. A l’informe, en canvi, són subjectes polítics que diagnostiquen els límits de les polítiques actuals i proposen alternatives. A Girona, les participants denuncien que les dones d’orígens migrants sovint només són convocades a espais de folklorització cultural, gastronòmica o festiva. Segons l’informe, aquesta participació simbòlica no és suficient. Consideren que una política real de cures comunitàries hauria de reconèixer el seu espai, reforçar la seva capacitat d’organització i permetre’ls participar en la construcció de les polítiques locals.
Les dones racialitzades volen ser reconegudes com a “subjectes polítics i de drets, no només com a usuàries”
A Granollers, les dones participants també ho formulen com una demanda política: volen participar en la presa de decisions sobre les polítiques dirigides a dones, ser reconegudes com a “subjectes polítiques i de drets, no només com a usuàries”. A Mataró, el diagnòstic aterra aquesta demanda en propostes concretes: organitzar el servei d’acollida des d’una perspectiva de cura comunitària, crear un consell de migració dins el Pla de convivència, desburocratitzar tràmits, incloure persones d’origen migrant en els serveis de ciutat i fomentar activitats de sensibilització amb la participació del funcionariat públic.
El racisme trenca la comunitat
La connexió entre cures comunitàries i antiracisme travessa tot l’informe. El text sosté que el racisme no és només una suma de discriminacions individuals, sinó una estructura que fragmenta la convivència, dificulta l’accés als béns comuns i produeix malestar emocional, corporal i col·lectiu.
A Granollers, les dones participants identifiquen el creixement del discurs d’odi de l’extrema dreta com una amenaça directa a la seva seguretat i dignitat. El document recull que una jove va alertar de la difusió de la idea que les dones negres “tenen molts fills per substituir la població blanca”. En el mateix espai, diverses dones van compartir experiències de violència institucional en serveis socials, educació, justícia i salut.
Les entitats proposen que puguin tenir un paper en l’acreditació de l’arrelament, que es creï un consell de migració i que hi hagi centres d’igualtat de tracte
Una de les frases més dures fa referència a l’atenció en serveis socials: “Tinc angoixa i ràbia cada cop que tinc cita amb serveis socials. No em sento segura, em sento jutjada, com si estigués sempre sota sospita d’haver comès un delicte”, explica una participant en el diagnòstic. Segons l’informe, aquestes violències no són només administratives: travessen “el cos, la ment i l’autoestima”.
A Tarragona, el diagnòstic posa el focus en la violència institucional vinculada a l’empadronament, la documentació i l’accés a serveis bàsics. Les entitats participants proposen que les organitzacions comunitàries puguin tenir un paper en l’acreditació de l’arrelament, que es creï un consell de migració i que hi hagi centres d’igualtat de tracte liderats per organitzacions de base per facilitar la denúncia de discriminacions amb atenció presencial i no només virtual.
De l’assistència a la garantia de drets
Les propostes finals de l’informe insisteixen en la necessitat d’un canvi de paradigma: passar d’un model assistencial o de beneficència a un model “basat en drets, participació i corresponsabilitat”. Des d’una perspectiva jurídica, el document defensa que les cures comunitàries han de deixar de ser vistes com una transacció privada o un deure familiar i han de ser reconegudes com “una responsabilitat compartida” entre l’Estat, les entitats privades, les famílies i les comunitats.
Sense les veus de les dones migrants i racialitzades qualsevol política de cures quedarà incompleta, diu l’informe
Això implica finançar i donar suport a xarxes comunitàries, reconèixer les pràctiques d’autoorganització social, eliminar barreres administratives, garantir la participació de les comunitats en el disseny i l’avaluació de polítiques públiques i orientar el marc normatiu cap a la protecció dels béns comuns.
El repte que planteja l’informe és de fons: què passaria si els ajuntaments entenguessin que empadronar, garantir habitatge, protegir davant el racisme, facilitar la regularització, cuidar la salut mental, evitar la segregació escolar o reconèixer les xarxes migrants també són polítiques de cures?
La conclusió principal d’aquest treball és que, des d’una mirada feminista, descolonial i antiracista, no hi ha cures comunitàries sense polítiques locals que garanteixin condicions materials per viure dignament. I que, sense les veus de les dones en situació de migració i racialització que ja sostenen la vida als barris, qualsevol política de cures quedarà incompleta.
