El mapa de l’energia pública a Catalunya

El sector elèctric a l’Estat espanyol està dominat per un grup reduït de grans empreses privades. Hi ha, però, un nucli d’ajuntaments que històricament no han format part d’aquest model i continuen impulsant l’energia pública. Són 12 consistoris que, per raons històriques, han aconseguit preservar el control de la distribució de l’electricitat al llarg de dècades. Ho han fet tot i les traves burocràtiques i una legislació que, segons diuen, afavoreix les grans corporacions. 

En els últims anys han proliferat iniciatives que busquen trencar amb el model de monopoli privat. Una d’aquestes iniciatives és l’Associació de Municipis i Entitats per l’Energia Pública (AMEP), que el pròxim dijous 12 de desembre celebrarà a Girona la vuitena assemblea general, amb el títol “L’energia pública i la recuperació de la xarxa de distribució elèctrica” i amb aquest programa de xerrades. 

També han proliferat les comunitats energètiques i la Generalitat ha impulsat L’Energètica, una empresa pública creada el 2022 que té com a objectiu produir i subministrar energia d’origen renovable. Què hauria de passar, però, perquè aquestes alternatives públiques s’estenguin? Quines lleis i normatives haurien de canviar? Hi ha una alternativa al monopoli d’Endesa?

Com funciona el sector de l’electricitat a l’Estat espanyol i qui el controla

A l’Estat espanyol, el sistema elèctric està dividit en quatre parts. La primera és la generació d’energia. La segona és el transport: la construcció i el manteniment de línies d’alta tensió per transportar l’electricitat generada. La tercera és la distribució: les línies de baixa tensió que condueixen el corrent des de l’alta tensió fins a l’usuari final. I, en darrer lloc, la comercialització: tot el que té a veure amb la compravenda d’electricitat per part dels usuaris. 

La generació i la comercialització es van liberalitzar a finals dels anys noranta, i qualsevol empresa pot exercir-les, si obté els permisos pertinents. En canvi, el transport i la distribució estan regulats. Del transport se n’encarrega Red Eléctrica de España, que és propietat en un 20% de l’Estat. La distribució, en canvi, està en mans d’un grup reduït d’empreses que històricament han controlat la xarxa. A la pràctica, exerceixen com un “monopoli natural”, com explicava CRÍTIC en aquest article. 

En el global de l’Estat, cinc empreses controlen el 98% de la distribució: són Endesa, Iberdrola, Naturgy, EDP i Viesgo. El pastís està repartit a escala territorial, i a Catalunya està en mans d’Endesa, a través de l’empresa E-Distribución.

Endesa, històricament una empresa pública estatal, va ser privatitzada durant els anys noranta. Es dona la paradoxa que, en l’actualitat, la companyia està controlada en un 70% per Enel, empresa participada per l’Estat italià. Per Marc Cadevall, apoderat de l’AMEP i director de Transició Energètica de l’Ajuntament de Terrassa, això implica “una situació que posa en risc la seguretat estatal”, atès que la xarxa de distribució i de subministrament d’energia no només està en mans privades, sinó en mans de capital estranger. “A més, Endesa controla una gran quantitat d’informació tant de la xarxa com dels nostres consums”, argumenta.

Patrícia Reche, presidenta de l’AMEP, explica que aquest “oligopoli elèctric” provoca una sèrie de problemes: “preus inflats, manteniment deficient, alentiment de la transició energètica i incapacitat de planificació pública”. 

Quins municipis mantenen el control de la distribució?

A Catalunya hi ha 12 municipis que han aconseguit mantenir al llarg de dècades el control de la distribució, i destinen els beneficis obtinguts a finançar els seus serveis. Es tracta, però, de municipis petits. La majoria ho han aconseguit perquè disposen de centrals hidroelèctriques pròpies per generar energia que sempre han estat públiques (la majoria estan en mans privades). En total, aquesta xarxa arriba a 20.000 persones. La majoria d’aquests ajuntaments també disposen d’una empresa de comercialització pública.

Un exemple és Talarn, un poble de 600 habitants al Pallars Jussà. L’empresa municipal aboca l’electricitat que compra a la seva xarxa de distribució municipal. El poble també disposa d’una empresa comercialitzadora d’energia; però, com que aquest sector està liberalitzat, els usuaris també poden contractar la llum a comercialitzadores privades. Aquestes empreses poden comercialitzar l’electricitat que distribueix la xarxa de Talarn sempre que paguin el peatge corresponent a l’empresa municipal per fer-ho. 

A Catalunya hi ha 12 municipis que han aconseguit mantenir al llarg de dècades el control de la distribució

Àlex Garcia, alcalde de Talarn, explica que “la comercialitzadora, sigui Endesa, Som Energia o qualsevol altra, ha de pagar peatge”. “La xarxa de distribució és de titularitat municipal fins al comptador. D’aquesta manera tenim uns ingressos extres i hem creat llocs de treball”, diu. 

Més enllà d’aquestes 12 societats municipals, hi ha 17 petites distribuïdores privades al marge d’Endesa, que sovint gestionen de manera més propera. N’hi ha que operen en capitals de comarca com Banyoles, Granollers, Olot, Ripoll, la Seu d’Urgell o Solsona. Segons un estudi de l’AMEP de 2023, elaborat pel periodista Jordi Bigues, les comercialitzadores associades a aquestes distribuïdores sumen 123.964 abonats en total.

Traves burocràtiques i legislació a la contra

El límit principal al creixement de l’energia pública, segons denuncia l’AMEP, és la legislació. La privatització a Espanya va ser una de les més dràstiques de la Unió Europea. A Dinamarca, per exemple, el 90% de la xarxa de distribució pertany a cooperatives de consumidors o als municipis, com recull un estudi fet per l’AMEP. Aquesta privatització total contrasta amb el cas de l’aigua, en què la xarxa és de titularitat pública, tot i que la gestionin empreses privades a la majoria dels municipis, com explicava CRÍTIC.

En els pocs casos en què l’ajuntament és titular de la xarxa de distribució, les traves burocràtiques són un malson. “Tinc 300 abonats i les mateixes obligacions que una empresa que en té 200.000”, explica l’alcalde de Talarn. “Hem d’omplir molta documentació i fer molts tràmits davant de l’administració”. L’alcalde lamenta que, a més, es va veure obligat a dividir la petita companyia municipal en dues, una distribuïdora i una comercialitzadora.

En els pocs casos en què l’ajuntament és titular de la xarxa de distribució, les traves burocràtiques són un malson

La creació d’una nova empresa comercialitzadora de propietat municipal és un procés complex, especialment per a municipis amb poca població. “Amb la legislació actual, val la pena si gestiones un volum d’abonats considerable”, explica Arnau Comas, coordinador de l’AMEP. Com que els preus de l’energia venen determinats en gran mesura per la generació, per la distribució i pels impostos, la comercialitzadora té poc marge per incidir en la tarifa que paga el consumidor. Aquesta limitació fa que pocs ajuntaments s’animin a endinsar-se en el complicat procés de creació d’una comercialitzadora municipal. No obstant això, Marc Cadevall adverteix: “La solució del problema no és posar-nos a crear empreses públiques per competir amb l’oligopoli en un mercat regulat a favor seu. El que hem de fer és canviar la regulació ara controlada per les portes giratòries i aconseguir la titularitat pública de la xarxa de distribució”.

Per on pot créixer l’energia pública?

L’energia pública s’està obrint pas amb més força en la comercialització, que és la venda de l’electricitat als consumidors. Fins ara estan constituïdes dues comercialitzadors públiques municipals: Reus Energia i Barcelona Energia. Aquesta última va ser creada per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2018 i ja arriba a una desena de municipis de l’àrea metropolitana.

A la gran majoria dels pobles i de les ciutats de Catalunya, en major o menor mesura, ja estan produint almenys una part de l’electricitat que consumeixen a partir de fonts renovables, sobretot amb plaques fotovoltaiques. S’hi suma L’Energètica de la Generalitat, que ha crescut ràpidament des de la seva creació el 2022 i que, segons afirma, té entre els seus objectius produir i subministrar energia d’origen renovable.

La clau per estendre l’energia pública municipal seria la modificació de la Llei del sector elèctric i de la Llei de bases del règim local

La clau per estendre l’energia pública municipal seria la modificació, entre d’altres, de la Llei del sector elèctric i de la Llei de bases del règim local, que regulen les competències dels ajuntaments. Per a Comas, coordinador de l’AMEP, l’objectiu és fer revertir la privatització, però també planteja opcions parcials, com ara “augmentar la capacitat de control i de seguiment de les administracions” o “poder facilitar l’entrada de les comunitats energètiques en el camp de la distribució, com preveuen les directives europees”.

Comas explica que “la normativa europea obliga que les activitats de les diverses fases del cicle elèctric es facin per part d’empreses diferents. Si fas generació, no pots fer ni distribució ni comercialització. Però a l’Estat espanyol n’hi va haver prou de crear filials que estan controlades per les mateixes empreses”. “Controlen totes les activitats del sistema, i això va contra la competència”, explica. “Als Països Baixos, per exemple, hi ha una llei clara de separació d’activitats; a l’Estat espanyol es tolera”, apunta Arnau Comas. 

Més control sobre les inversions i el manteniment de la xarxa

El control públic comporta un avantatge quan es tracta de controlar l’estat de la xarxa. En els municipis on la distribució elèctrica està privatitzada, són les empreses privades les que planifiquen les inversions per al manteniment. A Talarn passa el contrari: és l’Ajuntament qui fa cada tres anys el pla d’inversió, en què es decideixen les noves línies i les obres de manteniment.

De fet, l’opacitat de la inversió i del manteniment de la xarxa elèctrica és una de les crítiques principals que reben les grans companyies elèctriques. Segons ha revelat una investigació de CRÍTIC, en els últims 10 anys, la xarxa de distribució elèctrica d’Endesa a Catalunya ha registrat un total de 5.462 talls de llum massius. Les sancions a les empreses de distribució elèctrica que va interposar-los la Generalitat van ser de 8,2 milions d’euros en 10 anys amb poca informació sobre els casos concrets. 

La titularitat pública no només permet controlar la inversió i el manteniment a les línies del mateix municipi

La titularitat pública no només permet controlar la inversió i el manteniment a les línies del mateix municipi. Davant la crisi ecològica, si les administracions de proximitat disposen d’informació sobre la xarxa, poden accelerar l’autoconsum amb energies renovables. “Tenir informació sobre la xarxa és essencial a l’hora d’incentivar aquest àmbit. Si sabem que hi ha capacitat, podem impulsar comunitats energètiques i autoconsum”, explica Marc Cadevall. 

Reduir les traves a l’autoconsum és un dels objectius de l’AMEP, que reuneix 118 associats, que representen més de 3,5 milions d’habitants. “Des de l’AMEP treballem també perquè la connexió i gestió posterior dels autoconsums per part de les distribuïdores sigui més àgil, més eficient”, detalla Cadevall.

Més control sobre els projectes de renovables

Les empreses de l’oligopoli (bàsicament Endesa, Iberdrola, Gas Natural – Fenosa) estan incorporant cada vegada més fonts renovables de generació elèctrica, però es tracta d’una transició energètica centralitzada, amb grans parcs solars i eòlics que provoquen conflictes territorials i sovint estan allunyats dels llocs on es consumeix l’energia. “Només volen la transició energètica si està controlada per ells”, argumenta Arnau Comas, coordinador de l’AMEP. 

Comas considera que les administracions locals tenen més capacitat per conciliar els conflictes que provoquen les instal·lacions renovables i promourien una transició energètica més descentralitzada i més participada. Segons l’expert, l’energia pública també es podria traduir en millors tarifes i una lluita més eficaç contra la pobresa energètica, que, segons dades del Síndic de Greuges, afecta una de cada cinc llars a Catalunya. “En el moment que acostes el lloc de decisió a la població, hi ha més capacitat de pressió”, sosté Comas; “és més fàcil fer-hi incidència”.