27/04/2026 | 07:00
El balanç de les emissions directes de Catalunya aquest 2025 és molt decebedor: d’acord amb l’observatori Climate Trace, han disminuït d’un imperceptible 0,2% respecte a l’any anterior. Amb relació a l’any 1990, l’any de referència per avaluar la seguretat climàtica planetària, les emissions catalanes haurien augmentat més del 12%, per sobre de les espanyoles i en clar contrast amb la reducció de prop d’un 18% a França.
Al ritme actual, Catalunya esgotarà els pressupostos del carboni previstos per al 2030 dos anys abans. Els 325 milions de tones que quedarien per a Catalunya fins el 2050 en el repartiment mundial s’hauran exhaurit a principis de la pròxima dècada.
Han augmentat o s’han reduït les emissions de gasos a Catalunya?
Vuit anys després de l’entrada en vigor de la Llei Catalana del Clima, Catalunya manca de dades pròpies d’emissions. Per al conjunt d’Espanya, el Ministeri per a la Transició Ecològica (MITECO) ara com ara només arriba a les del 2024. Hi ha hagut canvis metodològics importants, però el més rellevant és retenir que les espanyoles no inclouen ni l’aviació ni el transport marítim internacionals. El forat és significatiu perquè l’atmosfera no negocia amb trucs matemàtics per minimitzar l’impacte de les emissions sobre la seguretat climàtica.
Climate Trace, un portal de monitoratge climàtic independent, fundat per l’exvicepresident estatunidenc Al Gore i sostingut —entre altres— per la Fundació Rockefeller, permet fer un seguiment de les emissions globals, per estats i regions així com per sectors, arreu del planeta, amb una sèrie que comença amb les del 2021. Les dades que ofereixen combinen les obtingudes via satèl·lit, intel·ligència artificial i els inventaris de milions d’emissors d’arreu del món. Inclouen una aproximació a aquesta aviació i transport marítim internacionals negligides en les estadístiques espanyoles. I acaben de sortir les dades del 2025 completes.
El quadre que dibuixa certifica que la reducció en emissions brutes durant 2025 és irrisòria, d’un -0,2%. Han passat de 43,75 milions a 43,67 milions de tones equivalents de CO2e. En el conjunt dels Països Catalans l’evolució és similar (en un extrem les Balears, amb una minva zero i a l’altre la Catalunya Nord amb un -2,6%). A Espanya hi ha un augment de mig punt i a França un petit augment (+0,2%). Arreu del món, les emissions han continuat creixent a un ritme del 0,6%.
La minúscula reducció arreu de Catalunya en realitat es deu a la minva perceptible de les de la demarcació de Tarragona, perquè a la resta del país han augmentat.
Des del 1990, les emissions de gasos han crescut a Catalunya un 13% i al País Valencià un 70%
Si fem una mirada a les del 1990, punt de referència de l’Acord de París, podrem adonar-nos que en lloc de reduir, han crescut clarament les emissions.
Com recordarem, la llei del clima de la UE obliga a una minva del 55% de les emissions el 2030 respecte a principis dels anys noranta. En el cas de Catalunya la pujada frega el 13%. Malgrat que podria objectar-se que en el càlcul del 1990 (i fins avui) no hi figurava el trànsit aeri i portuari internacional, en realitat és creïble l’augment que assenyala Clima Trace: basta constatar que l’aeroport del Prat ha multiplicat per 7 vegades el trànsit entre 1990 i 2025 i que en el mateix període els creueristes al port de la capital ho han fet per quaranta.
El pes de l’aviació i el transport marítim era, doncs, infinitament més minso que avui. Com a resultat, Catalunya, per complir amb els compromisos climàtics obligats per la UE, hauria de reduir dos terços de les emissions actuals en només cinc anys.
El creixement de les emissions és encara més extraordinari al País Valencià (+72,2%) i a les Illes (+68,8%). Comptat i debatut, en una mirada llarga cap al 1990, les emissions catalanes han crescut a un ritme superior a la mitjana espanyola (+10,1%) i resten molt lluny de la baixada del 17,8% de la francesa.
Quins sectors són els principals causants del canvi climàtic a Catalunya?
No tots els sectors pesen igual a l’hora de generar emissions. L’evolució de les dades des del 2021 no deixa lloc a dubtes: el transport és responsable de gairebé quatre de cada deu tones emeses al país. Superada l’alentiment per la pandèmia, el transport ha guanyat gairebé un 30% de quota addicional en el conjunt d’emissions directes de Catalunya. La indústria ostenta el segon lloc ben destacat. Si li ajuntem el refinament de petroli que és a la base de la petroquímica, s’acosta a una quarta del total. Les necessitats de calefacció i refrigeració dels habitatges i edificis no residencials (el seu consum elèctric es compta a part), són el tercer gran generador de CO2e, amb més d’una desena part del total.
Les emissions del transport a Catalunya s’han disparat: molt per sobre d’Espanya i França
Tot i que el debat sobre la transició energètica està monopolitzat per la velocitat de desplegament de les renovables en territori no metropolità, el fet és que les emissions del transport s’han disparat a Catalunya, el País Valencià i les Illes (només es redueixen a la Catalunya Nord), i creixen molt per sobre de la mitjana espanyola (+17%) i de França (+9%). Les Balears gairebé augmenten un 50% les seves emissions des de principis d’aquesta dècada. Catalunya les apuja d’un impactant 31% i el País Valencià, un considerable 24%.
A Catalunya, un 48% de les emissions de gasos són atribuïbles al trànsit de cotxes i camions
A Catalunya, un 48,6% de les emissions són atribuïbles al trànsit rodat de cotxes i camions. El transport marítim és responsable d’un 25,8% i l’aviació d’un altre 25,1%. En tots dos casos, s’hi inclou el trànsit internacional. Si fem una comparació, els GEH emesos per cotxes i camions (un 18,89% del total) superen el del conjunt de la indústria (el 17,83%). La suma dels gasos climaticides emesos pels vaixells i els avions (19,95% del conjunt de GEH) gairebé dupliquen els del consum elèctric (10,36%).
Climate Trace calcula unes emissions marginals per al tren: a penes 0,023 M de tones, un 0,05% de les emissions totals directes. No endebades, Renfe presumeix que emet 35 cops menys per passatger i quilòmetre que si anem en cotxe. Aquesta dada contrasta amb la prioritat atorgada pels governs català i espanyol en matèria d’infraestructures al transport fòssil:
- Per carretera, amb l’ampliació de l’AP7, el Quart Cinturó, el programa 2+1 i la variant d’Olot i les Preses.
- Marítim, amb el creixement dels ports de Barcelona i Tarragona.
- Aeri, amb l’ampliació de la capacitat de recepció de 15 milions de passatgers més a l’aeroport del Prat així com el creixement dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.
La materialització d’aquestes inversions fòssils implicaria un augment ben rellevant de les emissions del transport, totalment incompatibles amb els objectius de seguretat climàtica tant de l’Acord de París com dels pressupostos del carboni de Catalunya. La transició energètica real començarà el dia que la prioritat sigui abaixar dràsticament les emissions del transport. Una de les maneres de fer-ho és multiplicant les línies i freqüències en trens de passatgers i de mercaderies, descartant l’ampliació de noves infraestructures d’asfalt, de ports i aeroports, recentrant l’economia i la vida del país a partir del principi de proximitat.
