22/06/2026 | 07:00
Sovint sentim a dir que la soja que s’utilitza per alimentar el bestiar prové de cultius transgènics llunyans i que el seu comerç a gran escala és un dels motors de la crisi ecològica actual. Però, què passa amb la soja que trobem als productes vegetals (plant-based) que consumim nosaltres? Podem dir realment que aquestes alternatives a la carn són una opció més sostenible?
En la majoria dels casos, la soja destinada al consum humà —sigui per elaborar begudes, substituts de carn, tofu o salses— és molt diferent de la que s’utilitza per a pinso industrial. Per norma general, aquesta soja no és transgènica i no prové de zones de desforestació a l’Amèrica Llatina que desplacen comunitats camperoles.
Però no és tot tan senzill. Perquè, tot i que aquesta lleguminosa no tingui cap responsabilitat, el seu mercadeig en el marc capitalista no distingeix entre fer negocis per a carnívors i negocis per a vegans. De fet, com explica l’Associació Espanyola de Productors d’Aliments i Begudes Vegetals, que agrupa les grans empreses del sector, aquest nou nínxol de mercat no és —ni serà— anecdòtic: “El 2023, el mercat d’aliments i begudes plant-based a Espanya va assolir els 572 milions d’euros. Les begudes vegetals el van liderar, amb 372,8 milions, que representen el 65,2% del total, mentre que els aliments a base de proteïnes vegetals han mostrat un creixement sostingut, amb un augment del 37% en vendes des del 2020″.
D’on prové la soja de begudes de soja com Alpro o Yosoy?
Actualment, cada cop som més conscients de la importància de la salut i de l’ecologia, una sensibilitat que ha impulsat la demanda de proteïna vegetal. Les empreses del sector han sabut llegir aquest interès i, avui dia, la majoria destaquen amb orgull el seu compromís amb el planeta. Ara bé, ens podem preguntar: fins a quin punt aquesta responsabilitat és una estratègia de màrqueting i quan es tracta d’un compromís ambiental real?
El model de monocultiu pot accelerar la pèrdua de la petita pagesia i el despoblament rural
Si analitzem les marques més populars, veiem que el seu discurs posa èmfasi en l’origen del producte. Per exemple, Alpro (Danone), líder del mercat, assegura que la seva soja és lliure de desforestació i s’obté majoritàriament a Europa i al Canadà. Yosoy, la marca catalana de Viladrau, situa l’origen de la seva soja principalment a França. Per la seva banda, Heura, tot i garantir que la seva soja no és transgènica i que no contribueix a la desforestació, opta per no detallar-ne el país d’origen en les seves comunicacions públiques.
Ara bé, més enllà de la procedència geogràfica, potser val la pena posar la lupa sobre el model de producció. No parlem de cultius tradicionals o petits horts que combinen diverses varietats, sinó de grans extensions dedicades únicament a la soja. Aquest sistema de monocultiu industrial, dissenyat per satisfer una demanda global, té unes dinàmiques molt marcades. Tot i que aquesta soja s’utilitzi per a productes plant-based de consum humà, és important tenir present si, en la pràctica, aquest model acaba reproduint els mateixos patrons de producció intensiva que tant ens preocupen quan parlem de l’Amèrica Llatina i de l’impacte que tenen sobre la sobirania alimentària d’aquells territoris.
La soja a Europa: pèrdua de pagesia i despoblament
Un segon aspecte que mereix la nostra atenció és com aquest model de monocultiu pot accelerar la pèrdua de la petita pagesia i, en conseqüència, el despoblament rural. Sovint parlem d’explotacions de dimensions molt grans; un exemple rellevant és l’empresa Agricost Brăila a Romania, que gestiona 56.000 hectàrees —una superfície superior a tot el terreny cultivable del Pla d’Urgell. Aquesta gran finca, propietat del grup Al Dahra, d’Abu Dhabi (que també té presència a Lleida amb la producció d’alfals), funciona gràcies a sistemes altament mecanitzats que requereixen molt poca mà d’obra.
Aquestes pràctiques es vinculen al declivi de la biodiversitat i a l’erosió del sòl
Això ens planteja un dilema sobre el model de producció actual: independentment de si la soja es destina a l’alimentació animal o a mercats emergents de productes vegetals, el sistema de grans extensions tendeix a generar una menor presència humana al camp. Les dades recents donen força a aquesta reflexió: mentre que entre el 2005 i el 2016 la producció de soja a la Unió Europea gairebé es va duplicar —passant d’1,3 a uns 2,5 milions de tones, segons dades de la Comissió Europea—, en el mateix període el sector va perdre aproximadament 4,2 milions de petites explotacions agràries.
La soja a Europa: sense transgènics, però amb monocultius
Això ens porta a un tercer aspecte clau: la producció de soja a gran escala també comporta reptes ambientals significatius. Encara que la soja cultivada a Europa no sigui transgènica, el model de monocultiu intensiu té un impacte directe en el nostre entorn. Aquestes pràctiques es vinculen sovint al declivi de la biodiversitat —especialment pel que fa als pol·linitzadors—, a l’erosió del sòl, a la necessitat de tractaments químics i a una pressió creixent sobre els recursos hídrics.
Com a dada rellevant, hem de tenir en compte que el sector agrícola en conjunt és responsable de prop d’un 10% de les emissions totals de gasos d’efecte hivernacle a la Unió Europea. Aleshores, podem classificar simplement els iogurts o les begudes de soja com a aliments completament sostenibles?
Quines empreses fan negoci amb la soja a Catalunya?
A Catalunya, on la importació de soja transgènica provinent del Brasil i de l’Argentina és una realitat consolidada per sostenir el sector porcí, també observem un interès creixent per les dietes basades en proteïna vegetal. Segons dades de la Generalitat, existeix un teixit de 105 empreses que facturen uns 436 milions d’euros anuals (dades de 2024) amb alternatives vegetals als lactis i a la carn. Tot i que aquesta xifra és encara modesta si la comparem amb els més de 3.000 milions que genera el sector porcí, la tendència és clara. Però —un altre però—, en analitzar aquest conjunt d’organitzacions, cal qüestionar-nos si per a totes la motivació principal és la sostenibilitat dels productes que ofereixen.
Fins a quin punt l’alimentació ‘plant-based‘ garanteix una transformació ètica amb el planeta?
Dins d’aquest ecosistema empresarial, trobem noms com Campofrío, Espuña, Salgot, Leche Pascual o Noel. Són firmes amb una llarga trajectòria en la indústria càrnia convencional que, ara, s’han sumat a la producció d’alternatives vegetals. En altres casos, com el de Zyrcular Foods, els vincles amb gegants de les macrogranges com Vall Companys són evidents. Aquesta dinàmica no és exclusiva de les nostres empreses locals; també la veiem en multinacionals com Danone (amb Alpro), Nestlé o Unilever, sovint qüestionades per les seves pràctiques globals.
Fins i tot empreses com la israeliana ICL —actualment al centre de protestes d’organitzacions com Revoltes de la Terra— han entrat en aquest mercat sota la marca Rovitaris. A través de tecnologies dissenyades per millorar el gust, la textura i la suculència dels seus preparats de soja, busquen oferir substituts de carn i de marisc que s’adaptin als paladars actuals. Tot plegat ens planteja un dilema: fins a quin punt l’alimentació plant-based garanteix una transformació ètica amb el planeta quan el model empresarial continua sent tan similar al que ja coneixem?
El port de Barcelona: ‘greenwashing’ amb la proteïna vegetal
El fet que les grans empreses del sector carni estiguin diversificant el seu negoci cap a la proteïna vegetal té un paral·lelisme clar amb la manera com s’estructuren els grans operadors del comerç de soja. L’objectiu final sembla sempre el mateix: el creixement del negoci, sigui orientat al pinso animal o a l’alimentació humana, i vingui el producte d’on vingui.
Un exemple d’aquesta dinàmica el trobem en el macroprojecte que l’empresa Elian —participada pel gegant estatunidenc Viserion International— està desenvolupant al port de Barcelona. L’any 2024, van adquirir les plantes de molta que gestionava Cargill, amb una capacitat de processar 800.000 tones anuals de soja procedent, històricament, del Brasil i de l’Argentina. Aquesta infraestructura ha estat, durant anys, la peça clau per abastir a baix cost el gran sector porcí català.
Ara, amb el suport de les administracions, la companyia està ampliant aquestes instal·lacions amb 100.000 tones addicionals de capacitat. El discurs oficial acompanya aquesta expansió: el president del Port i els representants de l’empresa han declarat que l’objectiu és convertir Barcelona en un “actor clau” per a la nova alimentació basada en proteïna vegetal, emmarcant la inversió en un “compromís amb el futur” i, sorprenentment, amb la “sobirania alimentària”. Si el concepte de “sostenibilitat” ha estat sovint instrumentalitzat per al greenwashing, ara sembla que el mateix està passant amb la “sobirania alimentària”. És realment sobirania permetre que la infraestructura d’un port públic estigui al servei de cadenes de subministrament globals que ens allunyen de la producció local?
Si l’objectiu és trobar una alternativa al consum de carn industrial, més que la seducció per llegums com la soja, és evident que existeix una altra opció: recuperar la cuina i la diversitat dels nostres llegums, com els cigrons o les llenties. Però, per les multinacionals i les cadenes globalitzades alimentàries, és un problema que aquests llegums els pot produir i comercialitzar de forma independent la petita pagesia?
