18/12/2024 | 06:00
El 29 d’octubre passat, quan el País Valencià anava quedant ofegat per les riuades, dues notícies suraven en els mitjans de comunicació. D’una banda, es feien ressò de l’anunci de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) que explicava que la concentració de gasos d’efecte hivernacle havia tornat a superar tots els rècords: en les darreres dues dècades, els nivells de diòxid de carboni (CO₂) havien augmentat un 11,4%, i això, asseguraven, “condemna el planeta a molts anys d’augment de les temperatures”. D’altra banda, s’informava de les renovacions de les direccions dels ports de Barcelona i de Tarragona. Aiguats, CO₂ i ports són fils que podem lligar.
Cap autoritat científica no dubta de la relació entre l’augment del CO₂ i les crisis climàtiques, i també és cert que el trànsit marítim és corresponsable d’aquest augment, en concret amb un 3% del total de les emissions globals causades per l’activitat humana. Aquesta xifra la trobem al web del Ministeri per a la Transició Ecològica, alhora que adverteix que, “si no s’adopten les mesures adequades, el creixement d’emissions en aquest sector arribarà al 35% l’any 2050”. En canvi, si ens fixem en l’eufòrica piulada del Port de Barcelona d’uns dies abans, del 25 d’octubre, sembla que el que els motiva és continuar creixent en el tràfic de mercaderies: “El tràfic total del port ha crescut un 11,3% fins al setembre!”.
La carn de porc s’exporta sobretot cap a la Xina; els animals vius, cap als països de la riba sud del Mediterrani
A contracorrent d’aquest pensament hegemònic de creixement, una pregunta és clau: podem reduir aquest moviment de mercaderies? Abans de respondre, analitzem una part de tot aquest trànsit, les matèries primeres agrícoles.
En les importacions que rebem, una de les joies de la corona és l’arribada de soja (en forma de tortó o de farina) del Brasil i de l’Argentina, tant al port de Barcelona com al de Tarragona, destinades, majoritàriament, a l’engreix dels porcs. De fet, si parlem d’exportacions, és precisament la carn d’aquests animals una de les grans matèries que surten per la via marítima. Només cap a la Xina, des del port de Barcelona van sortir l’any passat més de 422.000 tones de carn de porc.
Parlant de ramaderia, el port de Tarragona és un dels dos ports de l’Estat espanyol, juntament amb Cartagena, amb permisos per a l’exportació d’animals vius, i per aquesta instal·lació es belluguen uns 170.000 caps de bestiar per any. Les seves destinacions principals són països de la conca del Mediterrani, entre els quals destaquen Líbia, el Líban, Algèria, Egipte i Turquia.
També cap al Mediterrani, trobem una altra exportació agrària a considerar, els farratges. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), l’any 2023 Catalunya en va exportar més de 247.000 tones: 136.000 als Emirats Àrabs i 111.000 a l’Aràbia Saudita, dos territoris rics en petroli, però sense prou terres per conrear els aliments de la seva ramaderia estabulada. El 92% d’aquestes exportacions provenen de la província de Lleida. Encara que potser no hem de parlar tant d’exportació d’alfals o d’altres farratges, com de l’exportació de l’aigua que es necessita per a aquest conreu: aproximadament uns 180 hm³ l’any, cosa que vol dir una mica més que tot el pantà de Sau ple.
És el moment de deixar morir el que sabem que no ens porta enlloc i deixar néixer allò que garanteix un futur possible
Per tancar aquest petit recull d’exportacions agroalimentàries suportades pels ports catalans, falta afegir-hi tal vegada el més important des d’un punt de vista polític en el moment actual. El Port de Barcelona és una estructura estratègica per a l’exportació de potassa, un fertilitzant d’ús agrari per a conreus intensius, que l’empresa israeliana ICL Iberia extreu dels jaciments de Súria i de Sallent. Aquesta extracció sempre ha tingut el suport dels diferents governs catalans, tant per disposar de trajectes propis de tren per arribar al port com en la creació d’una terminal pròpia per fer i desfer a la seva consideració.
Amb aquest recull fet, el que sorgeix són encara més preguntes. No és urgent reduir la desforestació a l’Amazònia que provoca la producció de soja? No cal redibuixar un paisatge monoproductiu de porcs per deixar espai a la petita pagesia que produeix aliments ecològics per al consum local? No convé una vegada per totes tallar amb una mineria responsable de la salinització de l’aigua i de la terra? No és el moment d’exercir boicots i sancions a l’Estat d’Israel davant el genocidi a Palestina?
La necessària descarbonització de l’economia és el moment perfecte per deixar morir el que sabem que no ens porta enlloc i deixar néixer allò que garanteix un futur possible. El decreixement, en realitat, és més aviat una metamorfosi.
