8 coses que (potser) no saps de Ponent i dels Pirineus i que hauries de saber

Les comarques de Ponent i dels Pirineus són, històricament, una de les zones més abandonades i menystingudes tant per part de la Generalitat de Catalunya com de l’Estat espanyol. Per canviar les coses, cal trencar alguns tòpics i prejudicis. Aquí van vuit coses que (potser) no saps de Ponent i dels Pirineus, i que creiem que hauries de saber.

1. Un Pirineu dopat amb turisme

Les places hoteleres per cada 1.000 habitants disponibles al Pirineu multipliquen per 7 la mitjana de Catalunya, i en algunes comarques, com ara al Pallars Sobirà, multipliquen per 21 la mitjana del país. Al conjunt del Principat hi ha una mitjana d’un 11% d’habitatges de segona residència, una xifra que s’eleva a un 45% al Pirineu —un 54% a la Cerdanya i a la Vall d’Aran. En canvi, els sous de la població del Pirineu són la meitat que els del conjunt del país. Posar dades és clarificador per trencar amb el mantra del sentit comú capitalista que ens inculca que “turisme és riquesa”.

La teoria del multiplicador turístic que pressuposa que la inversió en turisme impulsa la despesa en altres sectors econòmics s’ha demostrat errònia. L’aigua, l’espai, la inversió privada i les subvencions públiques són recursos finits, que, si van a un sector, desapareixen d’un altre. Més dades: el 90% de la inversió productiva als pressupostos de la Generalitat per al Pirineu va al sector turístic, i només el 4%, a l’agricultura.

A tots als aspectes socials, cal afegir-hi que, quan es planifica l’economia d’un territori, atès que l’economia i el medi no van per lliure, sinó que són part del mateix sistema, cal pensar a maximitzar també el benefici ambiental. L’agricultura i la ramaderia extensives creen un mosaic agrícola òptim per a la gestió forestal i l’adaptació a l’emergència climàtica. En canvi, allí on apareix la infraestructura turística, la tendència apunta clarament cap a l’abandonament de terres fèrtils que es colonitzen ràpidament i esdevenen boscos sense gestió.

El 90% de la inversió productiva als pressupostos de la Generalitat per al Pirineu va al sector turístic

2. Un territori sense dret a l’avortament

L’any 2019, en un 40% de les comarques catalanes, entre les quals, les sis comarques de la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu i l’Aran, no es va disposar de cap centre autoritzat per fer interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) farmacològiques; com tampoc no es disposava de cap centre per a les IVE quirúrgiques en tota la demarcació de Lleida. Aquesta situació es va allargar fins ben entrat el 2021, i així es va negar, per part del Departament de Salut, el dret a l’avortament a les dones de Ponent, Pirineu i l’Aran, la qual cosa les va obligar a fer molts quilòmetres per poder exercir aquest dret, amb el cost personal i econòmic que això representava.

Tot i que Salut ha anat habilitant progressivament alguns centres per a les IVE farmacològiques, la realitat segueix essent que a dia d’avui les dones del Pirineu i l’Aran no podem avortar pel mètode quirúrgic al nostre territori, i això ens obliga a ser desplaçades a una clínica privada de la ciutat de Lleida, que té signat un concert amb el Departament per oferir el servei a tota la demarcació, fins aleshores inexistent. Un servei amb el qual s’acaba fent negoci encobert amb la nostra salut, ja que, si no, no s’entén que no s’estigui oferint des de la cartera dels hospitals públics catalans.

Segons dades del mateix Departament de Salut del 2020, la demarcació de Lleida és on es practiquen menys avortaments, el 4,3% sobre el total del Principat (34 en tot el 2021 i tenint en compte els indicats per causes mèdiques), i a la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu la dada encara és més escandalosa, el 0,6%. Potser és pel fet que l’objecció de consciència de molts professionals ha passat al davant del dret de les dones a interrompre l’embaràs: l’any 2020 a la demarcació de Lleida el percentatge de metges objectors era del 67%, mentre que al conjunt del Principat era del 42%. Recordem que l’objecció institucional (de centres sanitaris) no està reconeguda per llei i, tot i això, CatSalut està finançant centres que la practiquen, molts dels quals, dirigits per patronats amb presència de l’Església.

Malgrat els petits avenços en la recuperació d’aquest dret sexual i reproductiu, el Departament de Drets Socials fa anys que ha estat finançant l’entitat antiavortista de referència de Catalunya, la Fundació Pro Vida, amb més de 260.000 euros públics, així com certs ajuntaments que han atorgat ajudes a organitzacions i entitats que atempten directament contra els drets humans.

3. Perdent la Franja

La Franja de Ponent, constituïda per una part de la Ribagorça, la Llitera, una part de la Ribera d’Ebre i de la Terra Alta, el Matarranya, amb Calaceit i Vall-de-roures, i el Baix Cinca, amb Mequinensa i Fraga com a poblacions principals, té llaços històrics molt estrets amb la província de Lleida. Així, una bona part dels seus joves estudien a la Universitat de Lleida (UdL), que té un 6,29%, d’alumnes procedents d’Aragó (en gran part, de la Franja) i la majoria dels seus habitants són usuaris/àries de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, de la capital del Segrià. La memòria d’activitat del 2021 de la Regió Sanitària de Lleida refereix, per a aquell any, 1.235 altes hospitalàries, 100 visites de consulta externa, 16.706 diàlisis i 1.680 visites d’hospital de dia i rehabilitació de pacients provinents de la Franja.

L’accés als mass media audiovisuals catalans acaba de teixir aquestes relacions que tenen com a base el català, que entén un 94,1% de la població; el sap parlar el 80,2%; el sap llegir el 74,7%, i el sap escriure el 41%, segons l’Enquesta d’usos lingüístics a la Franja del 2014 (EULF2014). Malgrat tot, la capacitat de parlar català a la Franja s’ha reduït en 8,4 punts percentuals en la dècada 2004-2014 i el percentatge de persones que diuen que tenen el català com a llengua inicial, d’identificació i habitual baixa més de 15 punts respecte al 2004 , amb l’augment consegüent del castellà i de les altres llengües. La llengua es troba en un retrocés evident.

I, tot i que les relacions entre la Franja i el Principat són d’una gran intensitat, hi ha interferències provinents del poder autonòmic saragossà, des d’on s’observa aquesta realitat amb recel. El procés ha portat a una polarització de les posicions, i ha reforçat la identitat aragonesa per sobre de la catalana, i al canvi de fonts d’informació, de mitjans de comunicació principatins per d’altres de marc estatal. A poc a poc, de mica en mica, anem perdent aquest bocí dels Països Catalans.

4. Les pageses es queden sense terres

1.092.215 hectàrees, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), és la superfície agrícola utilitzada en el conjunt del Principat, de les quals 535.067 hectàrees corresponen a la província de Lleida. Si encreuem aquestes dades amb la població ocupada en el sector primari (63.330 persones a Catalunya, de les quals 22.872 a la demarcació de Lleida), ens podem fer una idea del pes i de la importància que l’agricultura té a la província en aquest trosset de la nostra nació.

Als Països Catalans s’està duent a terme un procés intens de capitalització, de concentració i d’industrialització de l’agricultura, que porta associat un acaparament de terres. Deia La Directa de l’octubre del 2021 que, a Catalunya, la major part de parcel·les oscil·len entre les 2 i les 10 hectàrees —25.085 explotacions—, les quals representen l’11,06 % de tota la superfície agrícola utilitzada (SAU) a Catalunya. En canvi, només les 1.616 explotacions de més de 100 hectàrees controlen el 36,41% de SAU.

A Ponent i als Pirineus, les pageses i els pagesos es queden sense terra

Amb la crisi financera del 2008, quan es va produir un augment inesperat dels preus dels aliments a escala global, els agents financers globals van descobrir un nou mercat on redirigir els actius que ja no eren rendibles en un sector immobiliari en fallida. Un procés especulador que està provocant el declivi del model familiar, en benefici d’un d’intensiu i industrialitzat. L’índex de Gini, que indica la igualtat o la desigualtat en l’estructura de la propietat de la terra (com més pròxim a 1 és el seu valor, major acaparament de terres i major desigualtat), ens indica que al Principat ens trobem davant d’una situació molt delicada de l’accés a la terra. El 2009 era de 0,585, és a dir, que la terra cada vegada està en menys mans: el 0,7% de les finques més grans controlen el 21% de la terra, fruit d’aquest procés intens de capitalització, de concentració i d’industrialització de l’agricultura que porta associat un acaparament de terres.

Ras i curt, existeix un acaparament creixent de terres per part dels fons d’inversió i de les grans agroindústries, que desplacen i arraconen la petita i mitjana pagesia. A Ponent i als Pirineus, les pageses i els pagesos es queden sense terra.

5. Una ramaderia sota pressió

Segons les dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, a Catalunya existeixen unes 19.495 explotacions ramaderes, de les quals 7.237 estan situades a la província de Lleida. D’aquestes, unes 2.642 són de boví (6.594 en el conjunt del Principat), localitzades principalment als Pirineus, i 2.913 de porcí (5.971 a Catalunya), en major part en el que seria Ponent. El sector ramader té, doncs, en els números globals del Principat, un pes específic a la província de Lleida.

Des dels darrers anys, les explotacions ramaderes han anat creixent en dimensió, i amenacen la petita i mitjana ramaderia. Per exemple, pel que respecta al sector lacti, més de la meitat de les granges (50,8%) tenen menys de 100 vaques, mentre que només 30 productors (el 7,2% del total) produeixen el 44,2% de la llet de vaca a casa nostra, en una mostra evident de la polarització que han dut a terme la indústria làctia i la gran distribució.

Aquest model familiar està patint una substitució creixent per part de les macrogranges, que concentren molt bestiar en una explotació determinada, acaparen terres al seu voltant per abocar-hi les dejeccions ramaderes, tot encarint-ne el preu del lloguer, i la producció de les quals, en la seva major part (85%) es destina a l’exportació. D’altra banda, el model industrial rebaixa els costos de producció, i contribueix a la baixada de preus del mercat, fet que ofega els ramaders més petits.

6. Energia en mans privades

Al Principat hi ha unes 334 centrals hidroelèctriques, 293 de les quals tenen les concessions caducades per un frau de la Llei d’aigües del 1986, de l’època del Govern de Felipe González, que en va allargar el termini fins al 2061, i això va afectar, gairebé, el 90% dels salts. Aquestes infraestructures, al Pirineu, es van construir en terrenys comunals i estan més que amortitzades, i els beneficis que generen serveixen per engreixar les butxaques de les empreses de l’oligopoli energètic, les mateixes que ens ofeguen cada mes amb la factura de la llum. Sense anar més lluny, la coneguda Endesa avui té el poder sobre el 90% de la potència hidroelèctrica catalana, i es calcula que el marge de negoci de les hidroelèctriques és per sobre del 90% del que facturen.

Estem amatents a com les nostres comarques es troben en greu perill d’albergar encara més autopistes elèctriques

Per delimitar les dades, la Vall Fosca és un municipi amb cinc centrals, quatre de les quals es troben a dia d’avui caducades. Les dades parlen per si soles: s’ha calculat que les empreses que les exploten van guanyar en beneficis nets fins al 2019 167 milions d’euros, un benefici anual d’entre 5 i 6 milions d’euros. Una espoliació en tota regla d’un recurs natural, renovable, un bé públic, propietat de l’Estat i de domini públic, que les grans empreses hidroelèctriques tenen privatitzat amb concessions caducades o ampliades per fraus de llei.

Però ser territori productor d’energia comporta tenir un paisatge cosit per línies de molt alta tensió (MAT) que transporten l’energia produïda al Pirineu cap a les grans ciutats, els grans centres consumidors. I avui estem amatents a com les nostres comarques es troben en greu perill d’albergar encara més autopistes elèctriques, privades, que pretenen evacuar l’energia produïda a les macrocentrals eòliques i fotovoltaiques d’Aragó, però també de les que s’estan projectant en zones del nostre Prepirineu o de Ponent, en àrees rurals i sobre sòls agrícoles, privant aquestes terres de ser cultivades i perpetuant-les a un canvi d’ús encobert.

L’energia és un sector estratègic que hauria d’estar controlat en un 100% pel sector públic per poder ser realment un dret per a totes, un control que hauria d’estar a les mans de la ciutadania, democratitzant-la i fent-la universal i garantista per blindar-la del mercadeig.

7. Infraestructures radials

Un dels elements centrals de xantatge durant el vodevil de la candidatura dels Jocs d’Hivern era tot allò que té a veure amb les infraestructures. El diari La Vanguardia s’atrevia a posar en primera imatge de portada un tren de rodalies sota el titular “Els Jocs d’Hivern, una oportunitat d’or del Pirineu”, i aquell mateix dia la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, assegurava que els Jocs no portarien cap tren a les comarques de muntanya.

La C-16 està pensada per portar encara més turisme a una comarca que està sobresaturada, la Cerdanya

El que sí que està projectat ja és un tercer carril a la C-16, que uneix la Cerdanya amb Barcelona. Aquesta carretera és buida entre setmana i està col·lapsada el divendres en sentit muntanya i el diumenge en sentit mar. És a dir, una carretera que no està pensada per a la gent del Pirineu, sinó per portar encara més turisme a una comarca que està sobresaturada de turisme.

Si es volen fer infraestructures per a les pirinenques, cal fer carreteres entre valls i bons accessos als pobles. A més, cal dotar de transport públic les comarques de muntanya. Actualment, no tenim una línia regular d’autobús que connecti les sis capitals de comarca del Pirineu; en canvi, tenim un aeroport de primera (Alguaire), pagat amb diners de tots, per portar turistes i jets privats de youtubers i d’evasors fiscals a Andorra.

8. L’oest rebel

“Layret és el pensament; Seguí, l’organització; Companys, l’acció”, escrivia el periodista Francesc Madrid quan es referia a aquesta tríada absolutament imprescindible per entendre la història popular del nostre país. Salvador Seguí, el Noi del Sucre, d’arrels a Tornabous (Urgell) i nascut a Lleida, compartí espai, diàlegs i anhels amb Lluís Companys, nascut al Tarròs (municipi de Tornabous), a escassos quilòmetres de la casa familiar de l’anarcosindicalista. Uns quilòmetres més al sud, un altre homenot de nom Francesc Macià, arrelat a les Borges Blanques (les Garrigues), es presentava, el 1907, com a diputat de Solidaritat Catalana a les eleccions del 21 d’abril d’aquell any.

I també les invisibilitzades, Aurèlia Pijoan, de Castellserà (Urgell), llicenciada en Medicina i primera regidora de l’Ajuntament de Lleida pel PSUC el 1937, o l’arbequina Maria Rius, llibertària que participà com una més en el grup d’acció més famós de l’anarquisme de l’època, Los Solidarios, colze a colze amb Durruti, Ascaso o Joan García Oliver, miliciana a la columna Hilario-Zamora, destacada a Sástago. I la mestra i feminista Dolors Piera, de Puigverd d’Agramunt, que esdevindria secretària general de la Unió de Dones de Catalunya, la primera dona que assumiria una regidoria a l’Ajuntament de Barcelona, o Soledat Estorach, d’Albatàrrec (Segrià), impulsora de l’associació llibertària Mujeres Libres. Més al nord, al poble d’Espui (Pallars Jussà), Conxita Grangé Beleta seria enllaç amb els maquis contra els nazis a França i supervivent del camp de concentració de dones de Ravensbrück.

Fent de les lletres, punys, la tres voltes rebel Maria Mercè Marçal; el poeta lleidatà Màrius Torres; el referent de l’Aranyó, l’escriptor Manuel de Pedrolo; el referent de l’art, Enric Crous-Vidal, i el llibertari Enric Garcia Lamolla… I, enmig de tot, el junedenc Jaume Cornudella, i el lleidatà d’adopció Pere Culleré, teixint el fil roig de de l’independentisme.

* Núria Sauquillo és llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat de Girona. Nascuda a Manresa el 1981, viu a la Vall Fosca (Pallars Jussà) des de jove, en un poble que va patir l’èxode rural. Ha estat emprenedora i cooperativista i participa en l’associacionisme local i en moviments en defensa del territori. És membre de la CUP a l’Alt Pirineu i Aran.

* Bernat Lavaquiol és enginyer tècnic forestal i enginyer agrònom. És professor i investigador a la UdL. Regidor de la CUP a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. És un dels portaveus de la plataforma Stop JJOO, creada per oposar-se a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2030.

* Pau Juvillà és biòleg i escriptor. Actualment treballa com a tècnic mediambiental. Va ser secretari tercer de la Mesa del Parlament de Catalunya entre el març del 2021 i el gener del 2022, quan va ser inhabilitat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per desobediència, per un cas que es remunta a l’etapa en què Juvillà va ser regidor a la Paeria de Lleida (2015-2019). És autor de diverses obres d’assaig i de novel·la negra.