Crític Cerca
Opinió
Iolanda Fresnillo

Iolanda Fresnillo

Sociòloga i activista

Als carrers … fins que valgui la pena viure

Per a fer front a la crisi multidimensional que estem vivint és bàsic que mantinguem la pressió al carrer, la denúncia i la desobediència civil, però també el diàleg i la construcció d’alternatives

07/11/2019 | 19:00

Des del passat 14 d’octubre, dia que es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem, el nostre dia a dia ha agafat un ritme frenètic. Les mobilitzacions s’han escampat al territori i segueixen, constants, ocupant carrers i places, tallant carreteres, rodejant delegacions del govern, estacions de tren i palaus de congressos, o protestant davant la presència de Pedro Sánchez, d’un míting de VOX o d’una visita de Felip VI de Borbó. Mostrem el rebuig, no només a la pròpia sentència, sinó a la brutal repressió policial amb la que s’ha enfrontat aquesta revolta popular des del Ministeri i la Conselleria d’interior.

No hi ha per menys. Entre 9 i 13 anys a 9 de les preses i presos polítics del procés sobiranista català. 100 anys de presó per defensar el dret a l’autodeterminació, per exercir el dret a la protesta i la llibertat d’expressió, per posar urnes. Una sentència que ens sentencia a totes, que suposa una regressió democràtica i una amenaça brutal sobre els drets civils i polítics, i de retruc sobre els drets econòmics, socials i culturals, ja que sense dret a la protesta no podrem defensar-los. Un dret a la protesta que s’ha trobat des del mateix dia de la sentència amb una repressió brutal, infringint els propis protocols d’actuació policial, i que ha deixat més de 600 persones ferides (4 de les quals han perdut la visió d’un ull), 200 persones detingudes, prop d’una trentena d’empresonades i 3 persones migrants en procés d’expulsió.

La protesta inevitable

No hi ha per menys, doncs, que haver sortit al carrer, cadascuna amb la seva estratègia, i assumir com millor sapiguem aquest ritme frenètic de protestes que imposa la realitat d’excepcionalitat política i jurídica. Una excepcionalitat que converteix la protesta en inevitable, ja que quedar-se plegades de braços al sofà de casa voldria dir assumir la injustícia com a normalitat. En definitiva, com deia en Desmond Tutu, “si ets neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor”.

L’excepcionalitat política i jurídica se suma a l’excepcionalitat econòmica, social i ambiental

Una excepcionalitat política i jurídica que se suma, de fet, a una excepcionalitat econòmica, social i ambiental, de regressió de condicions de vida, o més aviat de supervivència. Els i les joves que han pres els carrers amb força i determinació tenen clara que la crisi és multidimensional. “Som una generació sense futur” es presenta l’autoanomenada #Generació14O que aquests dies acampa a plaça Universitat. La precarietat, la manca d’accés a l’habitatge, la crisis climàtica, les morts al mediterrani … “la generació a quin han robat els drets socials i laborals més bàsics”, i també “a qui el Tribunal Suprem a sentenciat tots els drets civils i polítics”. I per tant, a les demandes d’amnistia i autodeterminació, s’uneix la d’un futur digne.

Aquesta #Generació14O ha dit prou. I no són només els i les joves. Som moltes, homes i dones, d’edats i circumstàncies ben diverses, a Catalunya i a l’Estat, que hem dit prou. I no només aquí. Si ampliem el focus ens trobem amb les protestes a Xile, a Equador, a Haití, al Líban, a Hong Kong, a França … Cada protesta, cada poble, en un context particular, té demandes diferents, però comparteixen un horitzó comú, la necessitat de construir un futur digne.

Un futur digne, missió impossible?

Casi ná, que dirien a Càdis, un futur digne per a tothom, arreu. Si ens sembla titànica la tasca de convèncer l’Estat espanyol que s’assegui i dialogui (#SitAndTalk) i reconegui el dret de catalans i catalanes a votar per decidir el nostre futur, la utopia de construir un futur digne per a tothom ens pot semblar impossible. I més amb la que està caient. Una nova crisi econòmica que ja ningú s’atreveix a negar; la perpetuació de la precarietat laboral; l’indecent augment de les desigualtats; el col·lapse energètic i l’emergència climàtica; un reforçament de fronteres que està costant la vida a milers de persones cada any, no només al mediterrani; el ressorgiment de l’extrema dreta, el racisme i la xenofòbia; la incessant violència contra les dones; la decadència de la democràcia … si fóssim a una conversa de bar, i no a un article d’opinió de CRÍTIC, ara algú diria: “heu vist Years and Years?”. La resposta, entre les que hem vist aquesta sèrie distòpica sobre un futur gens llunyà, probablement seria: “Sí, quina por, tot sembla tant factible!”.

Aquest context de crisi multidimensional, lluny de ser l’argument d’una sèrie de ficció, és la quotidianitat de milions de persones arreu del món. Persones que tot sovint ens sentim angoixades i superades per la situació, col·lapsant davant la magnitud de les tragèdies que ens envolten, impotents enfront l’aparent impossibilitat dels reptes que se’ns plantegen si el que volem és un futur digne per a tothom.

Acabar amb el capitalisme, salvar el planeta, reconstruir la democràcia, posar la vida al centre. Potser ens caldrà més que protestes al carrer

I tot i l’aparent impossibilitat de fer-hi front, les persones acampades a plaça universitat diuen prou, reclamant-se com la generació que “paralitzarà el món fins garantir la plena igualtat entre homes i dones o la que no s’aturarà fins a revertir l’emergència climàtica”. El moviment indígena a Equador es va plantar i va aconseguir que el govern revertís les reformes imposades per l’FMI. A Haití porten mesos de protestes, i no deixaran els carrers, tot i haver aconseguit que el govern retirés les retallades de subsidis i l’augment de tarifes també imposats per l’FMI, fins fer dimitir el president, acusat de corrupció. A Santiago de Xile també segueixen les mobilitzacions malgrat que el govern ja ha retirat l’augment de tarifes del metro. Perquè ja no són els 30 pesos, sinó que és el capitalisme neoliberal el que confronten. I es mantindran als carrers “Hasta que valga la pena vivir”, diuen a Xile. I això és com dir que fins que acabem amb el capitalisme. Ja ho deia Berta Cáceres, i segurament per això la van assassinar: “Mentre tinguem capitalisme aquest planeta no se salvarà, perquè el capitalisme és contrari a la vida, l’ecologia, l’ésser humà i les dones”.

Casi nà, acabar amb el capitalisme, salvar el planeta, reconstruir la democràcia, posar la vida en el centre. Potser ens caldrà més que protestes al carrer, no?

Un altre món és possible, però l’hem de fer realitat

Quan ens plantegem reptes de transformació tan ambiciosos com els que tenim per davant és important que analitzem com es generen els canvis. Des de la cooperativa Reslience Earth de la Garrotxa, ens expliquen que existeixen tres tipus de canvis socials: canvis emergents (canvis lents del dia a dia que es donen quan una societat aprèn i s’adapta a entorns complexes i dinàmics), canvis transformatius (que es donen quan una societat experiència una crisis o un període llarg d’estancament, de manera que la societat es veu forçada a trobar un nou balanç, perdent, restaurant o millorant el nivell previ de qualitat de vida) i canvis projectables (els que es donen al definir uns objectius i planificant les accions corresponents per assolir canvis socials positius). Aquests, es donen a la vegada, amb diferents intensitats. Quan pensem en com reeixir en la cerca d’aquest futur digne que volem per a tothom, podem tractar d’intensificar els canvis emergents, d’influenciar en els canvis transformatius en la direcció desitjada, però també treballar per canvis projectables, és a dir, definir uns objectius i tractar de cercar i desenvolupar les accions que ens ajudin a assolir aquests objectius.

La desobediència civil ha de ser pública i massiva per impactar en l’ordenament polític, econòmic o social

La història ens ha ensenyat que a través de la desobediència civil i la protesta es poden aconseguir canvis significatius. La desobediència civil, com estratègia noviolenta, ha de ser un acte públic, conscient, massiu i polític, en el sentit d’impactar en l’ordenament polític, econòmic o social. És a dir, és clau que respongui a uns objectius polítics establerts i estigui emmarcada dins d’una estratègia definida per assolir-los, esdevenint una palanca fonamental per assolir canvis projectables.

En pensar estratègies es bo recordar també que, segons Xirinacs, la desobediència civil és una de les 5 fases que tradicionalment s’assignen l’estratègia noviolenta, i que inclouen diàleg, denúncia, no cooperació, desobediència civil i construcció d’alternatives. Per a fer front a la crisi multidimensional que estem vivint, tant política com econòmica, ambiental i social, és bàsic que mantinguem el nivell de pressió al carrer, la denúncia, la no cooperació i la desobediència civil davant l’Estat i l’ordre establert, però també el diàleg (no només reclamar, sinó també aplicar-nos el #SitAndTalk) i, no menys important, la construcció d’alternatives. Especialment si el que volem és no només amnistia i autodeterminació, sinó també un futur digne.

Els esdeveniments que van seguir a l’1 d’Octubre de 2017, amb la pressió exercida pels poders econòmics, ja ens va fer adonar de la necessitat de construir contrapoders econòmics per avançar en les diferents sobiranies. La construcció d’una realitat republicana passa també, doncs, per materialitzar aquestes sobiranies, no només amb iniciatives locals i puntuals, sinó amb tot un tsunami d’alternatives que permetin fomentar una política econòmica transformadora a nivell general, relacions laborals dignes, transformació social per a la reducció de les desigualtats, i un nou paradigma de relacions amb l’entorn i els recursos naturals que ens permeti revertir la destrucció del planeta. Un món on valgui la pena viure passa, en definitiva, per construir alternatives i sobiranies com a eines materials d’autodeterminació política, transformació social i democràcia econòmica … sense deixar de mobilitzar-nos als carrers, però també sense esperar que les protestes i el procés sobiranista ens portin màgicament les respostes als reptes que l’excepcionalitat política, econòmica, social i ambiental plantegen.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació