Crític Cerca
Opinió
María Sánchez

María Sánchez

Veterinària i escriptora

Sempre hi haurà una llavor

Apropar-nos a la llavor pot ser una bona eina per canviar la manera com habitem el territori i ens hi relacionem

27/12/2023 | 06:00

Foto: IVAN GIMÉNEZ.

Hi ha històries que sempre duem a sobre. Ens afecten, les guardem —sovint sense pensar-ho o voler-ho—; queden cosides a la nostra memòria. També s’hereten. Quan comparteixen un relat amb nosaltres, sovint s’encén alguna cosa a dins que encara no sabem emparaular. Apareix davant meu, aquí, la imatge de la paraula parlada, una paraula que es transmet i es dispersa com moltes llavors que han evolucionat adaptant-se al comportament dels animals transhumants, com les ovelles. 

El trèvol subterrani (Trifolium subterraneum), per exemple, passa molt temps sense germinar per evitar l’extinció: així s’assegura que sempre, al sòl, hi hagi un banc de sements de la seva espècie i que no desaparegui. Ho fa en plena fase de maduració, com si clavés una llança en la terra per evitar que les llavors siguin devorades pels animals que hi pasturen. Aquest trèvol és una espècie anual que passa l’estiu en forma de llavor. Les embolcalla en un glomèrul de calzes no fèrtils que les protegeixen, i d’aquesta manera aconsegueixen que no es perdi la humitat. Semblaria que aquestes llavors no s’entenen sense activitats com la pastura: els animals les consumeixen pel seu alt contingut en proteïna i es converteixen, sense saber-ho, en els escollits per transportar-les i fer-les germinar en altres zones. 

D’altres com el Medicago polymorpha, conegut per trèvol de llapassa, tenen diferents maneres d’expandir-se i de ser: s’enganxen al llom d’un animal transhumant —la llana de les ovelles― per germinar en una altra terra lluny d’on va començar el sender. La vida segueix a través d’aquest vincle meravellós entre l’animal, la llavor i el territori. 

La veu humana que guia el ramat i fa possible el sender junt amb les petjades dels animals també condueix les llavors transportades

Nosaltres també formem part d’aquests encreuaments, encara que la majoria de les vegades no hi parem atenció. La veu humana que guia el ramat i fa possible el sender junt amb les petjades dels animals dia rere dia també condueix, en certa manera, les llavors transportades. També som nosaltres transportadores d’històries i d’instants. Ho penso sovint des que vaig veure Les platges d’Agnès, el meravellós autoretrat de la directora francesa Agnès Varda. Hi ha un fotograma que desplega l’encanteri. A la platja, davant la càmera, ens diu: “Si obríssim les persones, hi trobaríem paisatges”. Des d’aleshores, no deixo de voltar per tots els paisatges que hi ha dins meu. 

Però vull anar més enllà, no quedar-me en la panoràmica de l’escena: un bosc, una campanya, una devesa, uns braços que tenen la continuació en l’aixada per preparar l’hort, unes cabres brostejant, una cérvola i la seva cria amagant-se entre els matolls per arribar a la deu, uns espàrrecs desplegant-se entre altres plantes mentre un cos els busca. Soc totes les escenes i moltes més; sé que algunes no retornaran a la meva memòria, però resten latents alguns dels elements que van fer possible aquell ecosistema. Que bé que ho va explicar Jorge Teillier en aquest vers: “Tot el que és aquí / sembla que és veritablement en un altre lloc”. Què fa possible un paisatge? Quines llavors, quins vincles, sabers i oficis hi ha darrere de cadascun d’aquests paisatges? Què sabem de tot aquest paisatge viu i ocult que va més enllà de la superfície i de la primera mirada? 

Tots els sabers que hi ha a la mà d’una pagesa també possibiliten el coneixement que es dona avui en una acadèmia

Venim del pol·len, d’un raig de llum, compartim àtoms amb altres éssers, estem fets de la mateixa matèria que les estrelles. No podrem trencar l’únic relat antropocèntric si deixem de banda totes les cultures dels habitants que donen vida al territori. Tots els sabers que hi ha a la mà d’una pagesa també possibiliten el coneixement que es dona avui en una acadèmia. Potser, en aquests temps en què vivim travessats pel dubte, pel temor, per la nuvolositat que entela el futur, podria ser un bon exercici mirar cap enrere, recordar i conèixer d’on venim per temptejar i debatre cap on volem anar. 

El meu pare m’ho va explicar quan era petita, amb unes altres paraules: treballava en un projecte agroforestal a Quetzaltenango, Guatemala, a principis dels anys noranta. La imatge va viatjar des de l’altra banda de l’oceà fins aquí, presa com sement: els indígenes sempre sembraven el blat de moro en “cops” de tres llavors: dues per a la terra —contemplant la possibilitat que algunes no germinessin—, i la tercera per als altres habitants amb els quals compartien casa: els ratolins. 

És curiós que la primera accepció de la paraula cultura sigui ‘cultiu’, de la terra. En aquesta roda de precarietats i d’immediatesa, apropar-nos a la llavor pot ser una bona eina per obrir la mirada i canviar la manera com habitem el territori i ens relacionem, no només entre nosaltres mateixos, sinó amb la resta d’éssers amb els quals compartim la terra. Per més que alguns s’hi entossudeixin, estem fets i som avui gràcies a la interdependència, a aquests fils invisibles i beneïts que donen vida cada dia a aquest món ple d’altres mons petits i diversos.   

* Aquest article apareix publicat originàriament a la revista ‘Aliment’, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies