Crític Cerca
Opinió
Oriol Nel·lo

Oriol Nel·lo

Geògraf i professor de la UAB

El conflicte agrari: una confrontació entre la ciutat i el camp?

La solució de les greus dificultats actuals d'una bona part de les explotacions agrícoles no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”

14/02/2024 | 06:00

Tractors dels pagesos catalans entrant per la Meridiana de Barcelona el 7 de febrer passat/ IVAN GIMÉNEZ

L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada d’interpretacions i de debats. No és pas estrany, ja que el conflicte posa sobre la taula una bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la interpretació reiterada del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural —adornada d’uns valors i productora de béns bàsics— i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

A les comarques considerades rurals, els ocupats en l’agricultura i la ramaderia són només una petita part dels qui hi treballen

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant, capaç de suscitar un nombre elevat d’emocions i d’adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc, perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys amb la realitat en l’Europa contemporània. D’una banda, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins a abraçar gairebé tots els espais regionals. De l’altra, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per a bé i per a mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financeritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tan distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives al mercat de treball confirmen la inadequació d’interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades de l’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, el 3,6%, i, en particular, a Catalunya, l’1,4%. Així, fins i tot a les comarques tradicionalment considerades rurals, els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels qui hi treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya se sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen, doncs, tot el dret a expressar-se; però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Vaquèira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i de supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en l’un àmbit i l’altre hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpta existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Les desigualtats econòmiques tenen més a veure amb la segregació residencial que no pas amb la dicotomia rural/urbà

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb París al capdavant. A la Gran Bretanya, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Andrés Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socioeconòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment, hem fet un estudi que confirma aquesta interpretació per al cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot, com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que, tot i que hi ha desigualtats notables associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i de les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el nucli històric de Balaguer que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o amb l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

En els àmbits rurals tradicionals proliferen projectes amb models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola

No hi ha dubte que la financerització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats una bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats.

Que, com han mostrat recentment Rosa Cererols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que, a ciutat, malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre els uns i els altres, és a dir, entre aquells que d’un lloc i de l’altre impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies