06/05/2024 | 19:00
La consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, va publicar la setmana passada a CRÍTIC un article on feia balanç de la gestió del Govern en aquest àmbit. Verge esmentava fites com l’increment dels recursos destinats a donar suport a les víctimes de violència masclista, o la distribució gratuïta de productes menstruals reutilitzables. “La lluita per un país nacionalment lliure va de bracet de la lluita per un país lliure també de masclisme, d’LGBTI-fòbia o de racisme”, deia la consellera.
Es pot discrepar dels arguments de Verge o de si determinades polítiques són més o menys efectives a l’hora de lluitar contra les desigualtats de gènere, però la major part de reaccions al seu article no van anar en aquesta direcció: va ser una allau d’insults masclistes, homòfobs, trànsfobs i xenòfobs, propagats per desenes i desenes de perfils de Twitter, en alguns casos anònims, en d’altres a cara descoberta. Com explica Maria Escrivà, responsable de comunicació de la conselleria, aquesta mena de reaccions són “el pa de cada dia” a les seves xarxes socials.
Fins aquí, tot dins de la normalitat. Ja fa temps que l’extrema dreta ha convertit les xarxes en el camp de batalla predilecte de les seves guerres culturals. La diferència, però, és que ara entre els perfils que ataquen Tània Verge no hi ha només banderetes espanyoles i logos de Vox. Hi proliferen, sobretot, perfils amb l’estelada de fons blau (no fos cas!), la creu de Sant Jordi o de Santa Eulàlia i, de vegades, la bandereta d’Israel. Són els hereus d’aquells grupuscles que, durant els anys 2000, rebentaven les manifestacions i els actes de l’esquerra independentista amb el lema “Catalunya catalana” exhibint el número 33 (la C és la tercera lletra de l’abecedari: els skinheads neonazis dels anys noranta també feien servir el 88 com a acrònim de “Heil Hitler”).
El germen de l’etnicisme reaccionari ha crescut ocult rere discursos pretesament transversals i aideològics
Ja fa anys que el germen de l’etnicisme reaccionari habita en determinats espais de l’independentisme. S’ha fet fort ocult rere els discursos pretesament transversals i aideològics que durant molt de temps ha fet servir la dreta catalana per apuntalar el seu relat: “Ni de dretes ni d’esquerres, Catalunya”, “El més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes”, “Primer la independència i després ja veurem”… Aquest caldo de cultiu ideològic va ser molt útil al món convergent per lligar curt els suports d’ERC i de la CUP durant els anys del procés. Era un discurs que entrava fàcilment —també entre gent sociològicament d’esquerres—, que una gran part de l’ecosistema mediàtic català va amplificar i que delimitava un terreny de joc on l’única aliança possible de l’independentisme d’esquerres era CiU o Junts per Catalunya, perquè la resta era traïció.
Durant anys, l’independentisme era, en paraules de Marina Garcés, la “utopia disponible” i una via per canalitzar malestars. La topada amb la realitat i les frustracions de l’octubre del 2017, sumades a les ferides de la repressió, van facilitar l’emergència d’un discurs antipolític que va culpar “els partits” de tots els mals posteriors de l’1 d’octubre. Aquest discurs irredemptista de “pit i collons” ha estat canalitzat pel món de Junts i del puigdemontisme durant els darrers anys. Ho va explicar molt bé l’historiador i membre d’ERC Eduard López en aquest article. Però ara ja no és patrimoni exclusiu seu.
L’extrema dreta nacionalista ha arrelat en el desencís de l’1 d’Octubre, però ja no parla d’aixecar la DUI, sinó d’expulsar immigrants
Amb el temps, però, una part d’aquest discurs va evolucionar cap a un independentisme irredemptista que veia traïdors pertot arreu i feia esmena a la totalitat a les formacions que van pilotar al procés. I només era qüestió de temps que en aquest fangar hi arrelessin amb força les posicions xenòfobes, en un context en què la islamofòbia prolifera arreu d’Europa i la dreta populista de Trump i de Milei guanya posicions. Així, el pròxim 12-M podem veure emergir al Parlament català Aliança Catalana, una nova formació liderada per l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, que competirà amb Vox per capitalitzar el votant de l’extrema dreta. Passar del classisme que veu “ñordos” pertot arreu al racisme més desacomplexat era qüestió de temps.
Les posicions de l’extrema dreta nacionalista han arrelat amb força en el desencís i en les promeses incomplertes del procés. Però el seu cavall de batalla ara no té a veure amb la culminació de l’1 d’Octubre o amb “aixecar la DUI”: els seus temes són la inseguretat, la delinqüència, el “radicalisme islàmic” o els “excessos” del feminisme… Igual que l’extrema dreta espanyola i internacional, tenen domini de les xarxes com en el seu dia el va tenir l’esquerra transformadora del 15-M. Disposen dels seus pseudomitjans i pseudoperiodistes per difondre notícies fake, i mantenen una actitud totalment desacomplexada i d’ofensiva ideològica, tot i que, en el fons, el que els mou és el mateix que a la dreta de sempre: una rebaixa d’impostos generalitzada, l’eliminació de l’impost de successions i màxims beneficis fiscals a les empreses. En això, ja ho sabem, el seu programa no difereix gaire del de Junts o del PP.
Els grans partits parlen de reeditar la majoria independentista, d’un hipotètic tripartit, d’un govern transversal… Però el 12-M també va de fins a quin punt la mobilització política i social aconsegueix frenar l’ascens de l’extrema dreta espanyola i catalana. Entre una part de les files de l’esquerra es respira desencís i cansament davant la cita electoral. Queda lluny el temps en què semblava que el bloc històric format per ERC, pels Comuns i per la CUP podia aspirar a posar-se d’acord per bastir un programa polític compartit. Però, tot i això, en aquestes eleccions tocarà mobilitzar-se i votar per frenar l’onada reaccionària i xenòfoba, tingui la bandera que tingui. I, a partir del 13 de maig, posar-se a picar pedra per construir una alternativa, des del Govern o des de l’oposició.
