Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Cinc claus que hauríeu de saber abans de la nit electoral del 14-F

El nou Govern català, si es compleixen mínimament les enquestes, es tornarà a decidir a les reunions del Secretariat Nacional de la CUP

13/02/2021 | 06:00

Estimats lectors i lectores de CRÍTIC, aquí us comparteixo cinc claus que crec humilment que hauríeu de tenir molt clares abans de la nit electoral del 14-F. Així us evitareu maldecaps, cabrejos i incomprensions.

Això és el que passarà l’endemà de les eleccions catalanes. Anem al gra.

No importa qui guanya: importa qui pot pactar

Ciutadans, amb Inés Arrimadas al capdavant, va guanyar les últimes eleccions catalanes. Va ser el primer cop que algú que no fos del món convergent guanyava les eleccions catalanes en nombre d’escons des del 1980. I, de què els va servir? Ciutadans va dilapidar tot el seu poder en una decisió sorprenentment dolenta d’Albert Rivera, quan no va voler ser ministre d’un Govern de Pedro Sánchez, i Arrimadas s’avorria tant al Parlament que va acabar marxant al Congrés. Avui, només tres anys després, poden quedar com a cinquena força política. L’important, en política catalana, és saber pactar i tenir capacitat per pactar.

ERC s’ha sabut situar aquests anys en la centralitat de qualsevol pacte: és el partit amb més capacitat d’acord, pot mirar cap als Comuns i cap al PSC —altament improbable, sobretot després de signar-ho a cal notari per certificar el que ja sabíem els qui seguim fa anys la política catalana— i cap a Junts per Catalunya i cap a la CUP —l’escenari més plausible. Simplificant, el més probable és que del 14-F en surti un Govern d’ERC i de JxCat, i amb el suport des de fora de la CUP. Per fer, què? És una bona pregunta; però, de moment, l’objectiu és tenir el poder, i punt; això és el que volen tots els partits polítics. Malgrat l’esforç que fan alguns mitjans de comunicació, el PSC ho té molt difícil per sumar per governar ara mateix, però crec que està pensant més en l’escenari de les properes catalanes i en com queda l’escenari espanyol amb una victòria seva en les catalanes. Malgrat que guanyés la nit del 14-F, ho tindria magre: primer, perquè si sumés Vox, els Comuns difícilment podrien ser-hi, i, segon, perquè ERC no està preparada per fer un tripartit amb ells mentre hi hagi presos polítics. Ja està. Però hi podeu seguir donant voltes, si voleu.

Què és l’únic que hi ha en joc? Si el postprocés el lidera ERC o JxCat

L’única cosa que està en joc és qui liderarà el postprocés: si l’ERC de Junqueras i el seu gir cap a eixamplar la base… o el JxCat de Puigdemont i la seva idea de “reactivar la DUI, però reactivar no vol dir aixecar, i anar fent”. Què passarà si l’independentisme supera el 50% dels vots? Res. No passarà res. Hi haurà soroll, sí, i molts tuits, també. Hi haurà alguna sessió intensa al Parlament, i els jutges del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) posant problemes. Però, com bé explica l’historiador i exlíder dels Comuns a Catalunya Xavier Domènech, el cicle independentista i el cicle del 15-M, que han mobilitzat els últims 10 anys milers i milers de persones a Catalunya, s’han acabat. Ara passarem uns anys d’interregne, d’ansietat, de melangia i de les sentències judicials que vindran, i, quan els presos polítics tornin al carrer, podria començar un nou cicle polític a Catalunya.

Si ERC lidera el postprocés, ja ha ensenyat prou les seves cartes: eixamplar la base, convèncer els indecisos, enfortir el Govern autonòmic, millorar l’Estat del benestar català i situar-se bé per a una nova finestra d’oportunitat. Si JxCat lidera el postprocés, imaginem que el resultat serà similar al que havia fet fins que van destituir Quim Torra: “Confrontació intel·ligent”, crear moments de tensió constants amb l’Estat, evitar cap política que giri a l’esquerra, però tampoc gaire a la dreta, i situar-se bé per a una nova finestra d’oportunitat. Ah, per cert, si Laura Borràs és presidenta, haurà d’afrontar el judici per fragmentar contractes a la Institució de les Lletres Catalanes, i s’exposa a una inhabilitació. Els partits independentistes protestaran, però podria acabar inhabilitada, i es repetirà el guió de Quim Torra.

La CUP serà decisiva per tercer cop consecutiu: tornarà el “pressing CUP”?

Si es complissin els resultats de les enquestes, ERC i JxCat sumaran uns 60 diputats, escons amunt o avall. Però no es preveu que arribin als 68 de la majoria absoluta que Jordi Pujol havia aconseguit més d’un cop ell solet. Aleshores, per tant, necessitaran el suport afirmatiu d’entre 5 i 6 escons més per a la investidura d’un president. Els hi pot donar el PDECat si en tenen prou amb els 3 escons que els donen algunes enquestes, i potser amb l’abstenció de la CUP ja sumaria, i, si no, la CUP haurà de tornar a votar, o no, un president de JxCat o d’ERC. En realitat, doncs, el nou Govern català es tornarà a decidir finalment a les assemblees i reunions del Secretariat Nacional de la CUP.

Tornarà el “pressing CUP”? Tornaran els insults a l’esquerra independentista si decideixen negar-s’hi? La CUP té mala peça al teler. Ja ha dit que no donarà suport a un Govern independentista per fer el mateix i, en clau nacional, el que demana és fer un nou referèndum abans del 2025. Ah, és clar, si la CUP rebutja donar suport a un Govern d’ERC i de JxCat… i el PSC tampoc no és capaç de reunir els vots suficients… anirem directes cap a una repetició d’eleccions en plena pandèmia. Imagineu-vos la pressió que rebran a partir de dilluns els militants de la CUP en tots els pobles i ciutats de Catalunya.

L’entrada de Vox al Parlament serà una notícia nefasta, i els pot engrandir més del que realment seran

Vox entrarà al Parlament si es confirmen les enquestes, però probablement no passarà dels 10 diputats, de 135. La presència absent de l’extrema dreta, tal com explica el professor i historiador Xavier Casals, implica que, malgrat que Vox tingui pocs diputats al Parlament, pot acabar marcant l’agenda dels debats amb les seves propostes extremistes i sensacionalistes, els mitjans de comunicació els cobriran qualsevol bajanada que diguin, els altres partits hauran de reaccionar dient que és una bajanada, però la bajanada ja serà al centre del debat. I el que per a tu i per a mi és una bajanada podria ser una cosa de sentit comú per al teu veí del cinquè tercera que està veient la tele o rep un missatge de WhatsApp amb allò. Així va funcionar la lepenització dels esperits a França, i mireu-ne el resultat. Anem 20 anys al darrere.

Però, tanmateix, les coses aquí poden ser diferents. Igual que fa anys es va acabar fent fora de les institucions la Plataforma per Catalunya gràcies a la lluita antiracista i a les divisions internes dels de Josep Anglada, ara pot passar el mateix. Dins de Vox, ara hi ha dirigents neoliberals, dirigents que venen del món empresarial i de classe alta, dirigents que venen del PP, dirigents que venen de partits neonazis i amb vincles amb la violència, i allò pot esclatar quan les coses no els vagin tan bé.

El tema que més ens afectarà els anys vinents no formarà part dels pactes: l’emergència climàtica

Ningú no pactarà o deixarà de pactar un futur Govern, sigui independentista o no, en funció de l’agenda climàtica i ambiental. És així de trist. Gairebé no ha sortit ni en campanya electoral —amb l’excepció d’algunes propostes dels Comuns o de la CUP—, i els mitjans de comunicació no ho pregunten mai en cap entrevista als candidats. Hi ha un elefant al garatge, i ningú no vol mencionar-ho. No és ni tema. Sembla que cap partit no posarà les polítiques contra l’escalfament global, la contaminació o la fi de la biodiversitat com a condició necessària per a una investidura de Govern. No ho va demanar Podem al PSOE com a condició per fer el pacte de Govern a Espanya, i tampoc no va demanar això ERC a Junts per pactar la Generalitat. Diguin el que diguin els programes electorals.

I, mentrestant, assistim en silenci al col·lapse ambiental. La llei per frenar el canvi climàtic de la Generalitat, tal com va publicar CRÍTIC, no s’està aplicant, i gairebé ningú no protesta. El Servei Català de Meteorologia assegura que la temperatura mitjana del país l’any 2050 pot augmentar en 2 o 3 graus, un desastre sense precedents per a una vida digna, per poder plantar aliments a la terra, per al turisme, per a les pistes d’esquí, per al delta de l’Ebre o per a l’aeroport del Prat. Però, d’això, ja en parlarem d’aquí a 20 anys, no?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies