05/02/2024 | 06:00
La sequera que pateix Catalunya ha fet emergir dues coses: el campanar de Sau i una nova desigualtat, la desigualtat hídrica. Els municipis més rics, l’agroindústria i els porcs, les empreses mineres, metal·lúrgiques i químiques o el turisme mastodòntic que va de Port Aventura als camps de golf estan, avui dia, gastant més aigua de la que ens imaginàvem. El mapa de la desigualtat en el consum d’aigua és, pràcticament, calcat del mapa de la desigualtat social i econòmica de Catalunya. En temps d’emergència per sequera, neix la nova bretxa de l’aigua, una fractura més en un país trinxat de desigualtats. L’aigua, encara que no en siguem conscients, és un bé comú, públic i escàs. No pots gastar la quantitat d’aigua que vulguis encara que la puguis pagar. Anem cap a un escenari en què l’aigua serà un bé escàs i, si no es planifica i controla des de l’Estat, serà un producte de luxe.
Matadepera, la localitat amb més renda per capita de Catalunya, consumeix el triple d’aigua que Salt, la ciutat més empobrida. Tretze dels 25 municipis més rics de Catalunya han consumit més aigua de la permesa pel Pla de sequera de la Generalitat. Arran de la manca de pluges, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va fixar al gener passat un límit de consum de 230 litres per habitant i dia. Entre els 25 més rics, només n’hi ha 3 que se situïn per sota del llindar dels 200 litres.
A l’altra banda, Santa Coloma de Gramenet és una de les ciutats més pobres de Catalunya, i també la que menys aigua consumeix: 134 litres per persona i dia. No és una excepció: Viladecans, Cornellà o l’Hospitalet de Llobregat són a la llista dels municipis grans que es mantenen per sota els 150 litres. En canvi, ciutats de renda mitjana per capita elevada, com Sant Just Desvern (225 litres), Girona (216 litres) o Sant Cugat del Vallès (213 litres) consumien aigua a cabassos.
A Barcelona ciutat això fa anys que passa. Els registres d’Aigües de Barcelona reflecteixen les diferències en consum d’aigua entre les zones més i menys riques de la ciutat. Al districte de Sarrià – Sant Gervasi, el de major renda per capita, el consum mitjà domèstic és més elevat que el de Nou Barris, la zona amb menys renda.
La Catalunya de les piscines
No és casualitat. Ni culpa d’una fuga en les canonades. Ni culpa d’un hotel concret. Hi ha un patró de comportament. I, no, els rics no es dutxen més… El problema ha de ser un altre. Un grup de científics que ha estudiat la desigualtat hídrica, en un estudi publicat a la revista Nature Sustainability i basat en un treball de camp en 80 ciutats, incloent-hi Barcelona, apuntaven a dos factors clau: el reg dels jardins privats (que requereix uns 400 litres per cada 100 metres quadrats) o l’ompliment de piscines (que en necessita una mitjana de 48.000 litres).
“Les elits urbanes consumeixen aigua en excés per al seu oci personal”. La periodista Valentina Raffio explicava, a El Periódico, que aquest estudi pren com a punt de partida el cas de Ciutat del Cap (Sud-àfrica), on fa gairebé una dècada que pateixen problemes per l’aigua. Les dades allà són contundents: les llars més riques representen menys del 14% de la població i consumeixen més del 51% de l’aigua disponible, i les llars de baixos ingressos acumulen el 62% de la població i només gasten el 27% dels recursos hídrics.
Sant Cugat del Vallès multiplica per 74 el nombre de piscines de l’Hospitalet de Llobregat, i això que té menys de la meitat de població. Municipis de rendes altes i cases unifamiliars, com Vallromanes, Cabrils, Sant Vicenç de Montalt, Matadepera i Alella, acumulen el major nombre de piscines per habitant d’entre els municipis més rics del país. L’altra cara de la moneda és a l’Hospitalet de Llobregat, que, juntament amb Badia del Vallès, és el municipi amb menys concentració de piscines: només n’hi ha una per cada 5.000 persones. La desigualtat davant la possibilitat de refrescar-te en els estius extremament calorosos que vindran es convertirà en un factor de risc sanitari: a Cornellà de Llobregat, hi viuen 22 vegades més persones que a Begur; però, a l’hora de poder-se banyar en una piscina, guanyen a l’Empordà: 1.804 versus 52.
Grans empreses, camps de golf i macroprojectes s’emporten l’aigua en benefici seu
L’agroindústria, les macrogranges i els escorxadors i la gran indústria s’estan emportant la major part de l’aigua de Catalunya en benefici seu. L’ús d’aigua que fa el sector de l’agricultura per a l’exportació o el de les macrogranges de porcs és bestial. Com a mostra, un exemple que s’ha conegut aquests dies: segons dades de l’ACA, els escorxadors d’Olot Meats, a la Garrotxa, tenien permís per captar 300 milions de litres l’any, i ara la Generalitat els donarà permís per arribar fins als 500 milions. Això representa 1,3 milions de litres cada dia.
La gran indústria privada també està consumint moltíssima aigua en plena sequera. Tal com ha publicat CRÍTIC per primer cop, les grans corporacions que tenen més “dret” a extreure aigua dels pous i rius catalans per a usos industrials són la metal·lúrgica Celsa (que té permís per extreure 30 milions de metres cúbics d’aigua anuals dels pous que controla), la cervesera Damm i la química Plastiverd (La Seda), però també Aguas Industriales de Tarragona (que proveeix d’aigua les plantes dels polígons petroquímics tarragonins) i Iberpotash, l’empresa israeliana que explota les mines de sal de Súria i de Sallent.
En l’àmbit d’extracció d’aigua per a usos recreatius i d’oci, en la llista destaquen el complex turístic El Delfín Verde, un resort de la Costa Brava que tindria autorització per extreure fins a 4,4 milions de metres cúbics d’aigua l’any, però també Port Aventura i el seu conjunt d’hotels (propietat de CaixaBank), el Futbol Club Barcelona, camps de golf i estacions d’esquí. Els usos recreatius i d’oci tindran durant la fase d’emergència per sequera una limitació del 25%. En canvi, el reg agrícola es veurà limitat en un 80%.
La punta de l’iceberg de la ‘guerra de l’aigua’
El Govern de la Generalitat ha aprovat noves restriccions, que situaran una gran part de Catalunya en una fase d’emergència per sequera. Les limitacions, de moment, prohibeixen omplir piscines privades, el reg d’arbres i jardins municipals, tancar les dutxes dels gimnasos i reduir la pressió de l’aigua de les aixetes en algunes ciutats. Però tot això, malgrat ser rellevant, representa només la punta de l’iceberg de les desigualtats en el consum d’aigua a Catalunya.
Una manera de lluitar contra el frau són les multes i les prohibicions. Al desembre, municipis com Matadepera i d’altres amb un consum excessiu van rebre una multa de 50.000 euros per part de l’Agència Catalana de l’Aigua… i ja veurem si això fa que adeqüin el seu ús de l’aigua en els propers mesos. La multa pel fet d’omplir una piscina sencera d’aigua de manera il·legal a Catalunya és ara de 200 euros, un preu irrisori per a una família benestant! (en l’episodi greu de sequera anterior, el 2008, les multes eren de 3.000 euros).
També hi ha crítiques a les “estratègies reactives” que intenten mantenir o, fins i tot, augmentar el subministrament d’aigua a través de solucions tècniques, com, per exemple, crear més infraestructures per obtenir i reciclar recursos hídrics, com les dessaladores, o fer nous transvasaments de l’Ebre. El problema en clau de desigualtats és que, com que les grans infraestructures provoquen un augment del preu de la factura de l’aigua, això acaba perjudicant els col·lectius més vulnerables (i que menys aigua consumeixen), ja que són els que no en poden pagar el sobrecost.
Però el problema de fons va més enllà de les culpabilitats individuals. L’estudi publicat a Nature Sustainability proposa bàsicament “reduir el consum actualment insostenible d’aigua” (no només en època de sequera) i construir formes més justes de compartir l’escassetat d’aigua que tindrem, sobretot a la regió del Mediterrani. Per exemple, a Catalunya, les organitzacions socials i ecologistes que es van trobar a la III Cimera Social de l’Aigua reclamen canvis estructurals: primer, la transparència en el consum d’aigua, oferint dades dels grans consumidors d’aigua en temps real; segon, l’aprovació d’una moratòria de noves activitats econòmiques no imprescindibles d’alt consum hídric, com els camps de golf (recordem que Catalunya opta a la Ryder Cup i, per fer-ho, hauria de construir més camps de golf) o el complex Hard Rock a Vila-seca i Salou; tercer, la neteja dels aqüífers de Catalunya contaminats per nitrats i altres químics, i, finalment, l’adequació del consum d’aigua en agricultura i ramaderia, prenent consciència que som un país de clima sec i on les previsions auguren més episodis de sequera en els anys vinents.
La sequera ho canviarà tot a Catalunya, vulguin o no vulguin els poders econòmics i polítics. El problema de fons, però, no és la sequera, sinó que estem consumint més aigua de la que seria viable per al nostre sistema. Menystenim el veritable problema: el model de desenvolupament capitalista, tant agrari com turístic, de Catalunya és insostenible. I, mentre alguns et demanen gastar menys a l’hora de la dutxa o proposen apujar el preu de la factura, oblidem la possible solució: cal ordenar i planificar el consum d’aigua i no deixar un bé escàs i públic per a qui el pot pagar. Qui més pot pagar no pot disposar de més aigua.