18/01/2022 | 06:00
Avui vull parlar del que darrerament m’ha obligat a regenerar el discurs, basat en principis de sobirania alimentària i ruralitat, i del que estic procurant d’encaixar davant dels canvis que vindran per tal que realment sigui útil. Avui parlaré al voltant dels relats vinculats a les decisions que haurem de prendre davant d’un sistema que es col·lapsa.
Aquest 2022 és d’urgència incorporar a l’agenda política i ciutadana el discurs de la recuperació de les sobiranies vinculat a la crisi energètica i climàtica. És importantíssim fer-ho per garantir-nos, entre d’altres, l’alimentació present i futura o el nostre escalf. Hem de fer-ho amb previsió i des de l’organització avançada a uns esdeveniments que, tal com ens indiquen les persones expertes en la matèria (A. Turiel, C. Taibo, J. Riechmann, Yayo Herrero i tantes d’altres), arribaran aviat: escassetat en els recursos, en les matèries i en les energies, vinculat alhora a un canvi climàtic que cada cop serà més present. Tot això toca de ple el sistema socioeconòmic i el sistema de vida del qual formen part des de la industrialització, i que ens indica d’una manera clara que, a escala planetària, aquest sistema s’ensorra davant la nostra incredulitat.
Adaptar-se als canvis que vindran implica, tant sí com no, desplegar una estratègia decreixentista –amb orgull de ser capaces de fer-ho–, amb un increment exponencial de les nostres sobiranies i un canvi substancial dels nostres sistemes de governança, que hauran de ser més autònoms i menys concentrats. I no estic parlant a escala regional, sinó a una escala més recollida, més petita, com les comarques naturals o bioregions, dins dels límits i de les oportunitats de cada lloc.
Cal desmantellar el nostre sistema de vida i de guanys (i pèrdues) per generar un nou ordre
Som davant d’un procés de magnituds colossals que afectarà a escala planetària, i estem demanant a la civilització més malbaratadora de la història, d’una manera voluntària, d’avui a demà, que fem un exercici de sobrietat extrema i de solidaritat. Cal desmantellar el nostre sistema de vida i de guanys (i pèrdues) per generar un nou ordre que, en el millor dels escenaris (és a dir, aquell que beneficiaria a totes igual), sigui autònom, autogestionat, localitzat i, a més a més, essencialment despatriarcalitzat i desmercantilitzat. Un nou ordre on la vida sòbria que difonen pensadors com en Pierre Rabhi, es generalitzi.
Aquest escenari de present/futur que és necessari desplegar, si ho concretem a la realitat pròxima, significaria, per exemple, deixar de construir/planificar immediatament grans infraestructures que no podran acollir un sistema de transport que està condemnat a la desaparició a causa de la manca de combustibles fòssils. Voldria dir abandonar macroprojectes especulatius i prometedors de llocs de treball –precari– totalment fora de marc en els escenaris descrits. Voldria dir que es deixessin de comprar aliments que necessitin ser transportats a una distància superior a 250 km (o encara molt menys).
Voldria dir que tota la indústria turística, que serà una de les que patiran més, iniciï un procés de reconversió radical tenint present que en més o menys anys deixarà de rebre les tones de turistes que hem arribat a suportar en els darrers temps. Voldria dir que d’una manera voluntària abaixéssim el consum energètic i ens desprenguéssim de moltes màquines que s’han tornat imprescindibles. Voldria dir que es generés una estratègia per afavorir més pagesia i un accés democràtic a la terra dins d’un sistema agroecològic no intensiu, garantint la quantitat de persones necessària per proveir-nos els aliments a escala local. I així un llarguíssim etcètera en què hem de començar a pensar ja.
Qualsevol petit canvi que fem en nosaltres, en la nostra manera de fer, inspira profundament la resta
Sabem, però no hi donem prou importància, que qualsevol petit canvi que fem en nosaltres, en la nostra petita comunitat, en la nostra manera de fer, inspira profundament la resta; així que és clau que, mentre esperem el que no arribarà, comencem a actuar des de nosaltres.
Davant d’aquesta realitat potenciada encara més per l’actitud i línies polítiques que despleguen els nostres governs seguint les directrius del capital, m’agrada llegir aquests dies el que en Daniel Christian Wahl ens diu: “Potser, en comptes de perdre’ns a solucionar problemes aïllats o buscar respostes i solucions per resoldre la problemàtica mundial de manera abstracta, hauríem de posar la nostra atenció en el fet de revelar com la vida mateixa, a través nostre, té el potencial de curar lloc a lloc, comunitat a comunitat, bioregió a bioregió”. Ara més que mai, recuperar la nostra autonomia com a individus, com a territoris, recuperar la confiança en les nostres capacitats i la mirada afectuosa cap a l’altre és cabdal. Haurem, doncs, d’aprendre de nou a autogestionar-nos.
Hem de recuperar, com ja passa en alguns poblets, aquell poder que com a individus íntimament lligats a un grup humà, connectats de nou amb el seu entorn natural, tenim per transformar les coses. Això xoca de ple amb la narrativa de la separació que ens han transmès en els darrers temps, imposant-nos continuadament el relat de com és la suposada natura de l’ésser humà: egoistes, insolidaris, competitius, envejosos i fins i tot malvats.
Hobbes afirmava que la natura humana és dolenta per naturalesa, però l’amic Rousseau, 100 anys més tard, defensava que l’ésser humà és en essència bo i que és la societat el que el corromp. Alberto Acosta ho contemporitza afirmant que “l’individualisme i el consum de combustibles fòssils venen en gran mesura de bracet…”. Són reflexions que, al meu entendre, s’aproximen a la realitat i que afecten d’una manera determinant les nostres actituds i pensaments, traspassant-ho a les organitzacions de control que el sistema desplega; entre d’altres, l’educació.
I és cert que, si ens posem en un escenari de carestia generalitzada, amb molta probabilitat l’esperit de competició pels recursos es donarà, i ens el traspassaran quan veurem aquesta competició extrema entre les potències mundials per ser l’última que cau. Però, podem imaginar que també tenim la capacitat de pensar en comú i en comunitat? De mutualitzar els nostres coneixements i capacitats per ajudar-nos com a grup des de la igualtat? Naturalment que sí, tot i que el nostre dia a dia ens recorda, en un mantra repetitiu, tot el contrari.
Diria –de fet, n’estic convençuda– que hi ha un moviment cada cop més fort i més ferm en la direcció oposada: en la creença i l’acció que les coses es poden fer d’una altra manera, amb una consciència predominant de posar el benestar de totes al centre, on mirar d’aquietar la voràgine d’aquest sistema que fins i tot ha fet que el nostre temps es consumeixi d’una manera més accelerada. Aquest moviment és democràtic, igualitari en essència; no neix del privilegi tal com l’entenem avui. És un moviment conscient on no hi ha diferències (de classe, de raça, de gènere…), que afecta a totes i les iguala, posant-les en el mateix nivell, trobant-se en la mateixa sintonia. I aquí, les diferències, les capes materials que ens disfressen, s’ensorren perquè la relació ja no es basa en l’aparença, en el personatge, en els prejudicis, sinó en una comunicació franca des del jo més profund i essencial, des del cor. I amb això penso que totes m’enteneu.
Hem de deslligar-nos d’aquests privilegis que han permès que una part del món “visqui bé” i una altra ho faci explotada
Hem d’estar despertes i preparades per combatre aquells relats que ens condueixin cap a la direcció contrària, que des de la por de perdre el que tenim –que serà inevitable– ens facin prendre decisions que hipotecaran la nostra sobirania, que marginaran els altres o els faran mal. Hem de començar a entendre que hem de deslligar-nos d’aquests privilegis que han permès que una part del món “visqui bé” i una altra ho faci explotada, marginada. I això no serà fàcil, però sí possible, si ho entenem.
De nou, en aquesta nova època serà de vital importància qui liderarà aquests relats, qui marcarà les narratives dominants. Aquests dies estem presenciant un dels molts debats –manipulats– polítics on, de nou, el ministre Garzón n’és protagonista. El seu relat, que clama per una ramaderia extensiva, localitzada i redistribuïda en renda i en terres –un escenari de justícia social–, és atacat, sense defensa, davant del relat de la dreta. Un relat en el qual, per salvar la SEVA cadira i la de les grans empreses acaparadores de terra, manipulen els treballadors de les macrogranges, els veïns i les veïnes dels pobles i les altres empreses de la zona de Castella, per fer-los creure que l’esquerra els vol treure el treball i “el pan” (perquè ningú no creu en la ramaderia extensiva ni en el pastoralisme, perquè l’han deixat enfonsar aquests mateixos partits i aquestes mateixes empreses). Són tals el desconeixement i la manipulació que permetem (la gent dels pobles permet i es fa seu aquest relat promogut per alcaldes, empresaris i altres polítics) que, al damunt, ens fan creure que les macrogranges són el símbol de progrés de l’Espanya buidada. Quina poca vergonya.
Entenc que és difícil posar-se en una situació que encara no veiem present, però són moments en què cal enfortir les xarxes socials locals, les de veritat, no les virtuals. És necessari implicar-se en les activitats de la comunitat, del barri o del poble per conèixer-nos, per saber l’una de l’altra, per empatitzar i mirar d’entendre des d’on reflexiona i actua. D’aquesta manera, quan les coses siguin difícils, ens ajudarem sense resistència, sense tenir por de l’altra.
Per aquestes festes hem demanat als Reis Mags un conte: “L’enemic”. L’enemic ens explica que a la guerra, al front s’hi troben els soldats (no pas els generals o els estrategs) que miren de sobreviure, atemorits davant del seu enemic que és un altre soldat, aquell que el manual de l’exèrcit diu que és cruel, que no té pietat. Però… i si el manual de l’enemic diu el mateix?
En aquesta nova “guerra” de la qual serem protagonistes serà crucial que, en lloc de sentir-nos enfrontats i, per tant, enemics, preguntem abans de fer-li mal a l’altre –per supervivència– com està i si necessita ajuda. I el que trobarem amb molta probabilitat és humanitat i ajuda mútua. No permetem que ningú, sota cap concepte, manipuli i dirigeixi la nostra vida i el nostre espai comunitari. Serà necessari estar més desperts que mai i renéixer.
